jueves, 23 de julio de 2009

The Condominium / La propietat


My thanks go to John Banville
on account of his novel The Sea,
of incomparable depth, richness, texture,
insight and beauty


El meu agraïment a John Banville
per la seva novel·la The Sea / El mar,
de profunditat, riquesa, textura,
visió i bellesa incomparables


By/Per Ester Astudillo


This place I’m said
To partly own

I could stumble in it
On blackish
Brackish tar
Oozing from
A child’s cerulean
Intactly bowed brow.

But leaving trifles aside,
I could depict it to you,
Come what may,
My matter-of-fact,
Non-distinct, nondescript,
My good-for-nothing
Flattish housing.

It does not open onto a clearing,
My partly owned property,
Nor do I get a glimpse of the sea:
Too far removed from where it stands
(Not that it is remarkable in any way
For being a loner,
My flat, that is).

Nope Sir. My place is a botched gaffe
Wedged into a block
Where there was charted to be
Just thin air and interspersed quiet.

I did not sketch the plans for it
But am quite contented nonetheless,
A fair enough deal:
No raucous brawls,
No picky over-dignified neighbours,
No inconvenient late-partying hooligans
[Still the odd unrestrained mad-driving youth
Blaring his horn, blasting his rap
Or pining for his football team’s last fiasco].

Its yellowing off-white outer paint
Is already starting to peel,
And the ogles for the no bay
And no French windows fail to afford
The tranquilizing sight of greenery outside,
Green-to-blue foliage
Or even of a green-house,
For that matter:
There was no yard, back or front,
Nor garden coming with it
In the original arrangement,
I was duly informed.

So this is it, now you’ve met it,
My only possession:
My condo.

I am certain to be developing
An ashen tinge
To match its graying hues,
An air of ageing stale whiff;
Afraid to say I’m becoming
A dull uncharacteristic nobody
To go on a pair with its mangling.

I’m growing fond to keep
A calendar to the minute,
Mark each anniversary
To the point of fussiness.
And some day we’ll both
Fall into disrepair, my house and I,
Since all matter is bound
To turn to rot and ruin.

That for sure is my very
Final ambition: to melt into it
In the standard decaying procedure
And get to meet the ultimate rest
Of a successfully accomplished
See-through nothingness.



* * *


Aquest espai que diuen
que en part és meu

Podria ensopegar-hi
amb el quitrà salabrós, ennegrit,
que raja del front intacte i inclinat,
blau cobalt, infantil.

Però deixant foteses de banda,
us la puc descriure, tant se val,
la meva vulgar residència,
indestriable, confusible, inútil.

No dóna a cap clariana,
la que és casa meva a mitges,
ni arribo a veure-hi el mar:
massa lluny des d'on s’alça
(no és que destaqui en especial
pel seu aïllament;
el meu pis, vull dir).

Nooo senyor. Ca meva és una potinada barroera
entaforada en un bloc
allà on tot el que hi havia previst
era aire lliure i la quietud intercalada.

No en vaig dibuixar els plànols
però n’estic satisfeta,
un negoci prou digne:
ni batusses salvatges,
ni veïns difícils mirant-te per sobre l’espatlla,
ni inoportuns borratxos de festa
[sí, però, algun jove conduint embogit,
fent sonar estridentment la botzina,
o vociferant el rap de la temporada,
o sospirant pel darrer fiasco
del seu equip de futbol].

La pintura exterior, que fou blanca i ja grogueja,
s’ha començat a pelar,
i els traus com a ulls
on cap finestral no apunta,
ni cap vidriera,
no permeten encalmar la vista
amb la maragda color:
ni del fullam ni tan sols, posats a dir,
d’un enverdit cobert:
el contracte no incloïa pati,
ni al davant ni al darrere,
ni tampoc jardí;
me’n van informar puntualment.

Doncs ja està,
ja la coneixeu, ara,
la meva única possessió:
ca meva.

Sé del cert que m’estic tornant color de cendra
per anar a l’hora
amb els seus tints, que ja encanudeixen,
un aire envellit de bafarada caduca;
admeto amb recança
que m'estic convertint en un atenuat,
indescriptible ningú
per sonar a l’uníson amb la seva derrota.

He desplegat certa tirada
a comptar el temps amb minúcia,
a celebrar els aniversaris
amb una punta d’ànsia.
I algun dia caurem en l’abandó,
ca meva i jo,
perquè el destí de la matèria
és el marciment i la podridura.

En això consisteix verament
la meva aspiració darrera:
fondre-m'hi seguint
el curs natural de degradació;
arribar amb sort al repòs definitiu:
la transparent, finalment assolida inexistència.

10 comentarios:

Mercè Mestre dijo...

Brava, bravíssima col·lega! M'ha sorprès el teu poema. Molt positivament, vull dir. És dur i molt tendre alhora, real com la vida real, enorme, sincer, trist i serè. O sigui, dels grans, dels que marquen, acabats de sortir del forn de l'ànima. M'ha fet pensar una mica en l'Estellès. No sé com ho veus tu. Ja em diràs...

No he llegit El mar, però me l'apunto!

Què tal les mediterrànies? Per aquí, avui ens fonem de debò com en la darrera estrofa del teu poema. A ca meva, a ca teva i a ca del veï. O sigui que aprofita, punyetera, aprofita les escumes i els aires luneros. Carpe diem.

Per cert, ja veuràs quina grossen pariden penjo jo demà, producte de les neures de juliol.


Abraçada grossa ;)

Beatriz dijo...

Ai, ai, si t'explico com va la mar brava, et cauries de cul! Més que res, perquè el que ha sortit més que brava... és rana!!! Bueno, res, anècdotes per a una història interminable i banal, banal, banal com totes les històries. Je suis à Vilanova, already! Gajes del oficio de veraneante mangurrina, jaja!

T'ha sorprès el meu poema? Pour quoi, mon cherie? Perquè és més serè del que normalment són, m'imagino, no? Es la edad, que no perdona -digo yo.

Moltes gràcies, guapa, quina manera de fer la pilota, ni que jo fos la teva cap, jaja! Això sí que és graciós! S'enfondraria el departament, el servei, la secció, l'àrea, la subàrea de responsabilitat, el negociat, tot en efecte dòmino, bluf bluf bluf bluf. Au revoir la Generalité Catalaine!

No, en sèrio, moltes gràcies pels teus comentaris sempre tan el·loquents i elogiosos. Sí, del forn de l'ànima, com el forn meteorològic que ens acompanya aquests dies, especialment avui. Yo me fundo, tú te fundes, él se funde... Nosotros nos fundimos, jaja!

No he llegit l'Estellès, sorry, ja saps que sóc d'una altra branca -fins i tot podríem dir que d'un altre arbre! I sí, llegeix-te El mar. Està traduït al català, va guanyar el premi Booker Man -la rèplica irlandesa al Booker- el 2005. Hi vaig topar per casualitat, com quasi sempre. Però té força novel·les escrites. És molt bo, vull dir l'autor.

Espero la teva grossen pariden de demà (???).

Petons a dojo -ja saps que dilluns tornem-hi- i gràcies un altre cop per estar com sempre al peu del canó!

Muacs;)

Anónimo dijo...

L'altre propietari del condomini també està una mica groguenc i amb canes per la barba y lo que no es barba.

Hauriem de passar pintura per la façana, ja es va dir a la darrera reunió de l'escala.

Beatriz dijo...

Ah, vale!!!
;)

R.P.M. dijo...

La casa que habla del alma interior, o tal vez el alma que describe la casa. De cualquier forma, una preciosa metáfora del entorno vital-real. Y qué suerte poder leer cada vez contigo dos poemas en uno, en inglés y catalán, suenan distintos pero ambos sonoros y plenos.

Beatriz dijo...

Ah, Rufino!, con tu habitual perspicacia y puntería!!! Bueno sí, alma, cuerpo, casa, de todo un poco, una mezcla-puré como la vida misma. El cuerpo refugio del alma, la casa refugio del cuerpo, como un juego de muñecas rusas. Y al final acaban todos tan fundidos que resultan inidentificables, aunque la identificación no siempre, ni siquiera de habitual, resulte armoniosa.

Gracias por tus comentarios y tu mirada, siempre profunda y certera.

Beso;)

Unknown dijo...

Molt trist Ester, crec que necessites unes vacances!!! ;-)

Beatriz dijo...

Òcar(inyu), quin plaer veure't per aquí! Ja era hora que t'atrevissis, noi!

Jaja, molt trist, dius? Que havia conseguit mai enganyar-te, amb les meves bromes desllenguades i la meva ironia sardònica? Sóc una persona trista, xati, encara que de vegades no ho sembli, jaja!

Necessito vacances??? Ajaj, si tingués la teva edat a la millor sí que m'anirien bé, però ja saps de quin pal aniran les meves vacances, snif snif. Ahhhh, quina enveja que em fas! i no mentiré dient que és sana!

Et dec un cafè i només ens queda demà. Fa o no fa?

Sempre s'agraeixen els teus comentaris, siguin per via formal o informal. Gràcies, wapu;)

Unknown dijo...

Ai Astudillo.... Ok, demà cafè i xupito! :-)

Beatriz dijo...

Vale, vale, d'acord, Sorianu; vinga va, m'estiro, pago jo. Però anem a un bareto on pugui pagar amb la targeta dels nassos, aviam si la vaig liquidant... no em passi el que l'any passat, després a corre-cuita... (érs conya, anem on tu vulguis).

Xupito, a les 10 del matí? I què ens dirà la jefa quan tornem piripis??? Ja podrem penjar el que toca allà on toca, i traduir o corregir a la llengua pertinent???
Bahhhh, un dia és un dia, que coi!

;)