viernes, 7 de agosto de 2009

LA DONA JARDÍ DE LES DELÍCIES





Per Mercè Mestre



La porta La porta La porta La porta La porta La porta

era cada cop més petita fins que va desaparèixer





Quan et van contractar
com a cuinera de la secta
no vas llegir la sisena clàusula.


Tot era tan estranyament fàcil
que no et va passar pel cap
la possibilitat de l’engany.


Era un matí lleuger, violeta,
gairebé líquid,
d’una serenitat sospitosa.


Ells et miraven somrient
amb pèrfida naturalitat
de figurants professionals.


Només vas captar el gest
d’una mà, entre moltes,
que et va inquietar sobtadament.


Però vas descartar aquell signe.
Sempre hi ha un infeliç,
un inconformista, un desterrat.


Allò no tenia cap mena d’importància.
Formava part del paisatge,
s’integrava perfectament en l’escena.


Dos fils càlids i melosos
van baixar del cel
des d’una cúpula estrellada.


I, amb precisió matemàtica,
et van embolicar la cintura.
Quina sensació de pau, déu meu!


L’endemà vas començar.
Els teus companys t’explicaven
ingredients i barreges secretes.


La cuina estava dividida en tres parts:
la dels principiants, la dels experts
i la cambra dels il·luminats.


Tu treballaves en la primera
i no tenies accés a les altres dues.
Era natural perquè acabaves d’arribar.


Hi havia molta llum i tot semblava nou,
com una mena de laboratori paradisíac
on es consagraven els plats.


Els experts i els il·luminats
hi accedien per una altra porta
pronunciant la contrasenya.


Això tampoc no et va estranyar
perquè els secrets d’una cuina
són l’alfa i l’omega, el Sant Grial.


Tot anava bé fins que un del experts
va perdre dos dits de la mà dreta
en la trituradora de carn.


I, al cap de sis dies, et van aplicar,
sense escrúpols, la sisena clàusula,
per la qual t’ordenaven sacerdotessa.


Et van esmolar les ungles i el cor
per poder fer alta cuina de cervell.
Et van rapar la voluntat al zero.


I, sis mesos després, ja amb ales,
et van revelar les paraules secretes
per entrar a la cambra dels il·luminats.


Ara saps que la contrasenya
nómes serveix per entrar, Lucifer meu!
I que l’Infern no té més portes.









6 comentarios:

Beatriz dijo...

Ai mareta, mareta, mareta, quina por que em fas! Les tres seccions de la cuina, com el cel, l'infern i el porgatori/llimbs!

Ai, ai, que no hi ha sortida, nena, ja ho pots ben dir. Un cop traspassada la porta -i n'hi ha tantes!- ets dona morta, sàpigues cuinar o no. I és veritat que t'espenyen, que et sedueixen amb enganyifes i amb sisenes clàusules invisibles. En dono fe des de l'avern, on fa segles que habito!!! Sento fortor de sucarrim. Tu també t'hi deus estar, no?

Ai, mareta, mareta: qui et va demanar de deixar-me anar cames avall per la porta inexorable vers el precipici?

Joer, nena. Per ser el teu darrer dia has volgut deixar petja. Jo que avui tenia bon dia:

tralari tralarà,
quina calor que fa,
que la renfe ha vingut puntual
i a les 8 en clau he fitxat
El cap de setmana m'espera
amb un regust especial:
calitxa i fota sequera,
oi la li, oi la la.

Ara ja se m'ha tallat el rotllo, tu. Tots els meus monumentals plans
de ser angelicalment feliç en orris. Per què m'has de fer memòria? Jajaja, bueno, tu, res, disfrutem de les calitxes infernals vora les calderes. El cel m'han dit que és mooooolt avorrit. Fins i tot més que la Terra!!!

Aquestes dones de la teva selecció poètica són el teu book de presentació. Col·lecciona-les i comparteix-les, que és un demoníac plaer.

Molt bones vacances i fins al setembre. Muac, muacs, muacs ;-)

Mercè Mestre dijo...

Por és poc!

Ai, aquest infern és tan quotidià que ningú sap que hi entra. I, pitjor encara, que no en pot sortir!

Disfressats d'experts i il·luminats, ens convertim en lucifers atrapats captadors de més lucifers atrapats/atrapadors. Áixí ens han parit. I el que es desmarca de la penya i fa el més petit gest per avisar del perill...txac! Trituradora i manta.

Ester, tu que ets experta en dissidències alternatives i altres recorreguts de risc, investiga on van a parar les portes que desapareixen. I m'ho expliques. En secret. Amb prudència...

I que consti que la meva intenció no era ni és amargar-te el dia, que no, que no. D'optimista bipolar a optimista bipolar, sempre ens quedarà la Renfe. I la tecla salvadora. Escape. Ctrl Alt Gr Supr...i a una altra història. Full en blanc, full en blanc, full en blanc (sembla alemany, oi?)

Petons i investigaaaaaaaa!

Beatriz dijo...

Krd, no és que desapareguin les portes: és que entres en un laberint d'aquells de fira, amb portes-mirall-portes-mirall que et fan tornar ximple. I et passes la vida buscant una sortida que, jaja, com que jo m'he mort tantes vegades t'ho dic fluixet, no existeix.

Tu ho has dit, ens pareixen així, destinats a cercar. Hi ha gent que se n'adona -que cal cercar- i d'altra -lobotomitzats a banda- que no. That's all, folks.

Tinc un vague record d'un laberint emmirallat d'aquests de fireta, però no sé si és un record o és un terrorífic malson. Estava sola en un laberint d'aquests esgarrifosos i, esclar, no en podia sortir. I vaig seure i em vaig posar a plorar, a berrejar com un marrec. Si fou realitat o no no ho sé; si és que sí, devia sortir-ne, però no recordo com. Algú devia sentir els crits d'aquella marreca de 5 anys i venir-me a buscar. Clar que també m'haguessin pogut deixar allà dins. Mira, ara seria circense, però no del pal del Circ de Soleil, sinó de l'altre circ, el de tota la vida. Ves, potser ho sóc i tot, jaja!

Bipolar, sí, i tant. Però més aviat pessimista bipolar, que és el que domina més. No dona, no m'has amargat el dia, què dius ara? Si és menester, ja me l'amargaré jo sola, que pertanyo a la secta dels il·luminats! I això, sempre ens quedarà la Renfe, a banda de París, Auswitch (sempre m'oblido de com s'escriu, no sé on he de col·locar la zeta), Hiroshima, Nagasaki, etc. I l'opció de 'finalitzar la sessió', o de 'reinicialitzar'. Passa que no em recordo de la contrasenya! Ahhhh, ni de l'usuari! I ara què faig? Ahhhhhhhh! Em faran fora, segur. Ja no seré productiva. Snif snif.

Petons; faré incursions a la recerca del món perdut, aviam si trobo alguna dimensió desconeguda.

Disfruta, de l'avern, dels llimbs, d'allà on estiguis.

Muacs, muacs;-)

Anónimo dijo...

Primer mi limón, mi limonero i ara cuinera de l'infern,Déu n'hi do. En què estaves pensant? "I al cap de sis dies et van aplicar la sisena clàusula", "Sis mesos després etc."
Doncs bé, sàpigues que "Six the tears that separate" (Yes dixit) i que, com va dir el mestre, "el sisè cel està copiat del cel setè que has engendrat dins del teu cap", apa.
Des de Hollywood,
Fan Total (Manel Q.)

Beatriz dijo...

Ahhhhh, però el nombre cabalístic no era el set??? Aquest bloc no li deu el seu nom a aquesta xifra mel·líflua i encisadora? Esclar que el sis... és el nombre de la bèstia! Com vaig veure ahir imprès en una samarreta: 665, neighbour or beast? En tot cas, el 6 és veí del 7, o sigui que...

Anònim Manel, ets el Manel consanguini de la paridora d'aquestes belleses?

Siau!!!

R.P.M. dijo...

Que el siete es el número clave, no hay duda. Estamos salvados en este blog. La puerta que falta siempre tal vez sea ventana, la ventana de estas entradas y comentarios que al menos, te dejan mirar fuera. Precioso Mercé y lleno de sabiduría. Un abrazo.