CALOR

Per Mercè Mestre

L'agost confon els gourmets, els alenteix, els hipnotitza, els converteix en éssers errants, peregrins, tastadors de vents, buscadors de fragàncies, saurins del fred. La majoria es recupera amb les primeres pluges de setembre, però alguns, pocs certament, no retornen mai. I resten així per sempre, hipertèrmics, desorientats, perduts a la muntanya, penjats de l'aresta, insolats, delirant.

Aquesta és la història d'un dels que mai més va retornar.

Cada nit d'agost preparava les armes: tres ventalls a la tauleta de nit. Tancava la llum i començava el ritual. Plas plas plas plas plas. Ples ples ples ples ples. Plis plis plis plis plis. Sota aquella manta de calor, anava fent proves d'aire com si tastés vins deliciosos, flaires d'alfàbrega i gessamí, regalims de gel o fruita fresca.

Si la nit era humida sota l'hivernacle estrellat, triava el ventall més gran, el de les ales poderoses, avellutades, denses, el de les barnilles negres, brillants, satàniques, amb una pinzellada de sang: l'àngel obscur. I plas plas plas plas plas, l'aire li entrava directament als pulmons com un riu salvatge, torrencial, arrossegant fulles i branques i herbes i plantes sense nom i noms d'insecte i escuma d'ales i plomes d'ocells de colors i pedres volcàniques. I, seguint l'aire, desembocava en una ciutat de sorra amb flors de sal per on caminava de puntetes per no fer malbé aquells pètals tan delicats que, si es desfeien, tornarien a ser mar. I lentament, molt lentament, més lentament, lentíssimament, s'anava enfonsant i enfonsant i enfonsant i enfonsant i enfonsant en l'arena blanca.

Si la nit era líquida sobre les teulades, triava el ventall més lleuger, el de plomes amb olor d'encens, el de vol suau, jove, afruitat, aromàtic: l'àngel verd. I ples ples ples ples ples, anava destrenant l'aire amb dits ràpids de perruquer. La brisa marina es filtrava per les escletxes de la persiana i la llum de la tarda el convidava a endormiscar-se amb un fil de bava mineral, calcari, estalagmític. Un tros de cel caigut anunciava pluges futures i neus passades, però, sobretot, sols i més sols i més sols i més sols i més sols i alguna lluna o lluneta. I, seguint el blauet de l'aire, baixava i pujaba escales encalcinades i patis blancs amb portes grogues i cortines de cristallets de roca. I carrers de sargantana, de llangardaix, de serp, de drac llançafums. Fins a les xemeneies.

Si la nit era d'acer sota el llit, triava el ventall més fi, el ganivet de fusta de cirerer, el d'obertura sonora i precisa, el bisturí de l'aire: l'arcàngel. I plis plis plis plis plis, ràpid, rapidíssim, segur, veloç caçador de l'estiu, falcó, cirurgià, semidéu pagà, jugava a tallar el pas al temps, a maquillar la suor amb líquid de daurar, a intercanviar batecs vells per vaixells nous, a renovar memòries i cartílags, a endolcir el somriure trist de l'angoixa, a amansir la ràbia, a ajudar a morir amb un punt àcid d'agulla, però amb fermesa i determinació serena, a adormir-se per sempre en la línia més translúcida del cor, en la glacera més pura, en la bombolla d'oxigen on els cuiners desfibren i emplaten els somnis amb bogeria i paciència. On deshidraten els records i congelen el temps.

Nits i nits i nits.

Però la darrera nit d'agost, indefinidament humida, líquida i acerada, el gourmet va tastar ansiosament l'aire dels tres ventalls durant tres hores fosques i, desesperadament despert, suant sal, va caminar i caminar per unes quantes vides enrere, per deserts atemporals, enlluernat per les flors de mar, encegat pels cristalls de roca, perdut en els laberints cartilagionosos de la memòria, i, arribat al punt exacte, va aprofundir amb el seu pèndol en les fonts més cristal·lines i fresques fins que es va adormir en alguna aresta indeterminada del temps, en algun punt imprecís del somni d'una nit d'estiu on la calor es moria de fred i el fred tremolava de calor.

I aquesta història és verídica.