Per Mercè Mestre
Allá en el extremo,
donde se despeina el mar
a fuerza de enhebrarse.
Allá, donde se cose la noche
con hilo color de miedo.
En el extremo.
Al final de las roturas.
Del quebranto.
A los pies de Dios.
En el abismo,
donde el viento tira las redes
y araña
y oxida
tobillos de sirena,
cicatrices imposibles.
Allá lejos,
pasados los puentes de arena.
Muy lejos,
donde cambian de ruta los puertos.
Más lejos,
en el último punto visible.
Allá, en el extremo,
donde no se atreven los barcos.
Furioso, enloquecido,
bravísimo,
como un animal salvaje
a punto de salir,
respira el mar
bajo el suelo.
donde se despeina el mar
a fuerza de enhebrarse.
Allá, donde se cose la noche
con hilo color de miedo.
En el extremo.
Al final de las roturas.
Del quebranto.
A los pies de Dios.
En el abismo,
donde el viento tira las redes
y araña
y oxida
tobillos de sirena,
cicatrices imposibles.
Allá lejos,
pasados los puentes de arena.
Muy lejos,
donde cambian de ruta los puertos.
Más lejos,
en el último punto visible.
Allá, en el extremo,
donde no se atreven los barcos.
Furioso, enloquecido,
bravísimo,
como un animal salvaje
a punto de salir,
respira el mar
bajo el suelo.
9 comentarios:
Uau, Mercè, en castellà!!! En honor de Donosti, que potser reclamaria que li haguessis escrit en euskara.
Como un delfín,
o una ballena,
en el sitio equivocado,
emergiendo a reclutar
su cuota aeróbica
y hundiéndose luego,
sin saber por qué,
ni hasta cuándo,
en las fosas del miedo,
allende el acantilado.
Bua, bua, bua.
Benvinguda, nena. Me'n vaig pitant a buscar enanos i a fer de mama, apedaçada però mama. Procuraré no oblidar-me d'emergir per respirar.
parlem, parlem, parlem.
Muacs, tens moltes coses per explicr-me;-)
desconozco si Chillida eligió el enclave para su obra antes o después de concebirla, prefiero pensar que sí, que se inspiró en el lugar y la hizo ex profeso para peinar el viento del cantábrico en esa esquina de mundo, como tus letras enhebradas, imagino, después de mojarte con esas olas desatadas.
A sus pies vuestra Mercè ,sobresalen entre tobillos de sirena y otras impactantes imagenes ,para respirar hondo buena poesía.Genial!!!!
un fuerte abrazo.paula
Uau, uau, el teu poema-comentari, Ester! Sí, col·lega, tots som una mica el cetaci que portem a dins (la Renun, no, que ella és més de cels que d'aigües, oi?).
En una d'aquestes emergides t'explicaré perquè no he escrit el poema en euskara. La veritat és que he fet servir un traductor automàtic mental baleno-castellà, que és el que més s'aproxima a les veus que vaig sentir en aquella punta despentinada de la platja d'Ondarreta.
Quan t'enfonsis, vigila les plataformes petrolieres, que després ve la Coixet i ho filma tot. I nosaltres amb aquestes barbes!...
Xooooooofffff! Glbooon glglap glde gleetmaglnaaaaaaa!
Ei Oscar, abans de tot, enhorabona per la petita XX, que deu estar a punt de dir hola la cargoleta (que sí, que sí, Ester, fes-li un megapitet, que segur que el necessita, he, he!)
Doncs la veritat és que no sé si la inspiració del lloc va ser anterior o posterior a l'obra de Chillida, però el que està clar és que allò és pura poesia. Hi has estat?
Paula, Paula, quants dies! Ai, noia, tu que ets la reina de la metàfora, i saps d'aquestes coses, quins vols que es podrien fer entre aquelles onades, quins tresors trobaríem entre l'escuma d'aquells cabells despentinats! (Òndia,que no ho sapiguen el Llongueras ni el Ferran Adrià, que ens desmunten el xiringuito!)
Benvinguda a la tardor, companya de divendres!
Abraçades!
Et veig passejar en el punt on es troben l'aire, l'aigua i la roca. Dialoguen el teu cabell i el vent mentre l'escuma esclata al voltant. Instant silent i nostre.
Manel Q.
Mar y viento y San Sebastián al fondo sacándose las flechas. Y Mercé escribiendo un pedazo de poema cetáceo-castellano. M'ha gustao.
Un abrazo.
Jaja, un pitet petit i pitet gros. Però encara espero que el susosdicho em digui si s'estima més, potser, que hi posi el nom. És que posar en un pitet XX és una mica... diguem-ne cutre, pel cap baix. Orignal però cutre.
ôndia, doncs si he de sortir en una peli de la Coixet al capdamunt d'una petroliera potser que sí, que m'afaiti la barba. O ara que hi penso, millor que no: la deixaré onejar al vent, com els teus lloats cabells -ai, aquest Manel, que és macu el noi!; dóna-li records de part meva-, i de pas faran justament de barbes de balena, extraviada i perduda, interrogant-se què cony fa guarnint una petroliera, què cony fa emergint a buscar aire, què cony fa a les profunditats abissals i fosques, en fin.
Òndia, això de fer vacances m'ha deixat fora d'òrbita: han tret un traductor euskara-mentalès? I està a la xarxa? I és gratuït? Ahhhhhh, ara sí que estic salvada!!!
Olé San Sebastián con las flechas. No había mejor colofón.
Petons a tothom;-)
Publicar un comentario