El nàufrag
Qui és aquell que camina
tot el matí amb tristesa
arrecerat als vestits, perdut
enllà del somni i del carrer'
J. Cabral de Melo
Duia una arracada a la butxaca.
Duia el rastre d'un altre home
enganxat a la camisa. Duia el temps
suspès en una faldilla prisada
i un serrellet esbravat.
Com un captaire
he caminat per les vies,
per la sorra, pels laberints.
Per les teues arrugues.
No sóc l'home que esperaves:
avui he tornat a l'illa
amb una perla a la butxaca
i entre les mans, la cara.
*
3 comentarios:
Els marges de l’aigua sempre m’han semblat una frontera. Em costa molt identificar vivencialment l’aigua amb la llibertat i el viatge que tradicionalment porta lligades. Malgrat això els deserts em produeixen una nostàlgia de l’aigua. Com si la condició de nàufrag, terra endins o vora la mar, fos innata. Com si sempre duguéssim el temps suspès i una arracada a la butxaca.
Personalment, m'encanten els deserts. Els trobo fascinants. I no és cert que el desert estigui desert.
compartim gustos, doncs.
Publicar un comentario