Per a la meva amiga R
que, sense voler-ho,
amb la seva elegància
me la recorda a diari
Per Ester Astudillo
en la setmana temàtica
del personatge tòtem
del personatge tòtem
Oh, Annie, Annie!
Et veig i no et veig
al volant del teu cotxe
onejant la corbata
en un New York obscè.
Oh, Annie, Annie,
ets dona? Ets ocell?
La mama per mi pretenia
vocació, fills, monogàmia
i una corbata trinxada
com a gran trofeu nupcial.
Però al mig de la meva cambra
la fotografia és la teva
i els cabells eren bandera
d’una altra ciutadania.
Oh, Annie, Annie!
Ara et veig i ara també.
Et vaig conèixer als vuitanta
i no estaves ja a ciutat.
Et tenia presonera
i closa a la meva estança
llegia les ensenyances
de la teva llibertat.
Oh, Annie, Annie,
ara et veig i ara també.
I a la pantalla abocada
amb els Beta tan de moda
no passava una estona
que no em captivés ta gràcia.
No era per mi el celibat,
de neures ‘nava servida
insegura per naixença:
tu eres a qui imitar!
Impostant una elegància
que de tu al punt aprenia
buscava un nuvi que un dia,
poeta per militància,
volgués estripa’m la lliga.
Oh, Annie, Annie!
Ara hi ets i ara també.
Els xics de ma coneixença,
brètols, pallussos, sòmines,
poblaven altres fronteres:
cercaven sols que cartera
i altres exuberàncies
dessota la cremallera,
fàcils nits de cacera,
barbies bledes a ultrança.
Al pit escassa abundància
per poder-la empenyorar
i el cor a rebentar
de sojorns plens de nostàlgia,
i un que se’m va enamorar,
Romeu d’estranya mudança
i al cap només que pardals,
desconeix cotilleria.
Oh, Annie, Annie!
És ver que tu existies?
La teva rialla rugia
cada matí a trenc l’alba
i el pantaló blanc tenyia
de maragda melangia
el saber-me ja embogida
de fatal desesperança:
semblar-m’hi mai no faria
per mi, dolça quitança!
Oh Annie, Annie!
La teva foto no guarda
l’altar de la llar meva
i el teu Manhattan és altri
que el que em vares mostrar
amb acrobàcies de hippie
i amb adulteris d’artista.
Prò al cor et duc, Annie,
espai que mai no muda
ni em podran arrabassar.
El vestit blanc ben desat
sens corbata i sense lliga, ai las!
La meva vida,
oh Annie,
ma vida vas capgirar.
Et veig i no et veig
al volant del teu cotxe
onejant la corbata
en un New York obscè.
Oh, Annie, Annie,
ets dona? Ets ocell?
La mama per mi pretenia
vocació, fills, monogàmia
i una corbata trinxada
com a gran trofeu nupcial.
Però al mig de la meva cambra
la fotografia és la teva
i els cabells eren bandera
d’una altra ciutadania.
Oh, Annie, Annie!
Ara et veig i ara també.
Et vaig conèixer als vuitanta
i no estaves ja a ciutat.
Et tenia presonera
i closa a la meva estança
llegia les ensenyances
de la teva llibertat.
Oh, Annie, Annie,
ara et veig i ara també.
I a la pantalla abocada
amb els Beta tan de moda
no passava una estona
que no em captivés ta gràcia.
No era per mi el celibat,
de neures ‘nava servida
insegura per naixença:
tu eres a qui imitar!
Impostant una elegància
que de tu al punt aprenia
buscava un nuvi que un dia,
poeta per militància,
volgués estripa’m la lliga.
Oh, Annie, Annie!
Ara hi ets i ara també.
Els xics de ma coneixença,
brètols, pallussos, sòmines,
poblaven altres fronteres:
cercaven sols que cartera
i altres exuberàncies
dessota la cremallera,
fàcils nits de cacera,
barbies bledes a ultrança.
Al pit escassa abundància
per poder-la empenyorar
i el cor a rebentar
de sojorns plens de nostàlgia,
i un que se’m va enamorar,
Romeu d’estranya mudança
i al cap només que pardals,
desconeix cotilleria.
Oh, Annie, Annie!
És ver que tu existies?
La teva rialla rugia
cada matí a trenc l’alba
i el pantaló blanc tenyia
de maragda melangia
el saber-me ja embogida
de fatal desesperança:
semblar-m’hi mai no faria
per mi, dolça quitança!
Oh Annie, Annie!
La teva foto no guarda
l’altar de la llar meva
i el teu Manhattan és altri
que el que em vares mostrar
amb acrobàcies de hippie
i amb adulteris d’artista.
Prò al cor et duc, Annie,
espai que mai no muda
ni em podran arrabassar.
El vestit blanc ben desat
sens corbata i sense lliga, ai las!
La meva vida,
oh Annie,
ma vida vas capgirar.
9 comentarios:
Esta humilde monja va de culo estos días, por culpa de les competències bàsiques, que hi farem. Total, para acabar portándose bien en la cola del paro no hace falta saber cómo transformar los m en cm.
El caso es que llevo unas semanas faltando a mi cita contra el librepensamiento y la creatividad de esta señora, y claro, se está desmadrando por momentos. Muy mona, la poesía, rima y todo, pero yo ya no trago con esas, rezuma nostalgia progresía urbana, ni que hubiese vivido en niuyorc, la niña.
Nada, nada, mucho cine progre, con lo bonito que era el de Paco Martínez Soria.
Sor Renun
Va, Renun, que se le ve a la legua, que a Vd. lo que le van son las tías y por eso se metió a monja: para tener toda una congregación a su alcance, y evitarse las malas lenguas. Se le ve por el rabillo del ojo izquierdo, que le tira la Annie Hall. Pues ahora está ya más que madura, no es lo que era la pobre. Aunque la peli sigue estando íntegra y soberbia.
Dése un gustazo, mujer. Ponga una tía en su vida -si es posible, no monja, que será tan pusilánime como Vd. Alguien que sepa llevar la delantera y que le pueda dirigir la mano -o lo que se tercie.
Es Vd. una boba. Si no rima ya nada, no? A Vd. hay que entrarle con rima, como a los niños. En fin, serafín. Que eso, se busque Vd. su Annie Hall y aprenda algo de provecho. Sólo así lo podrá enseñar.
Salut!;-)
bueno, voy a hacer una proposición deshonesta a la renun para que tenga su día de la semana y que no te dé la vara a ti sola, cuando haya bajas, eh! que tampoco vamos a hacerle hueco así como así. qué día le iría mejor? imagino que el domingo, no? o igual no porque va a misa?
ester, confieso que no la he visto, cojo el silicio de sor citroen y me coso la espalda a golpes, me la apunto, eso sí, para verla en cine de barrio. de MI barrio con las butacas del sofá.
besos de pecado
I és clar que trencava esquemes a finals dels 70. I dels 80. I dels 90. I dels 00. I dels 0,0. I dels que li posin per davant.
Sí senyora, bon homenatge a la intel·ligència i a l'oxigen i carretera. Antirenun total.
Imprescindible, l'amiga Annie, l'alter ego de Woody, el gran Charlot de l'existencialisme modern, que, per sort, inclou l'humor entre les seves bases de convocatòria. Si no, seria infumable. Neurastènicament infumable.
I trenca sobretot els esquemes del concepte tòpic de la felicitat. Sap que la feli no és un animal domèstic, que és un ésser tan estrany, tan variable, com un mateix, i que l'has de reconèixer quan el tens davant, i potser no fer-li més cas del necessari. Ni menys, és clar.
He de tornar a veure la pel·li. Gràcies per recordar-m'ho.
Te la encuentras hasta en el holl y nadie le hace sombra.Me encanta la proximidad escorpiana de gustos y me encantaria escribir como tú...aunque me temo,que es difícil copiarte el estílo...me conformo con disfrutarte je,je.
un besazo XL...de peli!!!!
pd) Merçe despúes de tu comentario,hay que tener agallas pa decir algo.Genial!!
Paula desagerà! Però si tu ets la reina del Passametàfora. Que agalles ni agalles ni porres, que tu vas sobrá, mi niña!
Una Paula és una Paula és una Paula
Gràcies, compis.
Muax;-)
Un romance a Annie Hall. Palabras mayores. Y está muy bien captado no sólo lo que significaba Annie Hall, la mujer urbanita y moderna, intelectual, liberada, si no todo el cine de Woody Allen que nos ha grabado a fuego esa Nueva York tan evidiable y reveladora. (Por cierto, en Manhattan sigue viéndose alguna que otra Annie Hall, probablemente porque de niña vio esas mismas películas).
Un beso.
Oh, Ester, Ester!
Gràcies per recordar-nos l'Annie Hall. Com vaig disfrutar amb ella i, per descomptat amb totes les pel.lícules del Wody Allen!
L'Annie em recorda a l'escriptora Jane Bowles i a alguns dels seus personatges dels seus contes i de la novel.la "Dos damas muy serias".
Publicar un comentario