sábado, 12 de junio de 2010

ESCENARIOS FANTASMAGÓRICOS

Por Antonia Martos













El viento devora
las burbujas (inmobiliarias).
Algunas escapan
para más tarde
- sin necesidad del tacto -
explotar por todas partes.

Una bestia
sin estómago
engulle inagotables
pisos desiertos.

Las grúas
petrificadas
quitan el sueño
a hombres
y mujeres
esclavos del dinero.

A plena luz del día
los matorrales violan
inmensas barras
de hormigón.

No hay dinero
para derruir,
de raíz,
los restos
de un paisaje
sin alma.

Es necesario
despertar
de la catástrofe
volver a lo esencial.
.

8 comentarios:

Mercè Mestre dijo...

Aquests esquelets abandonats són les restes de la bacanal (bultors and cretins company)

Ok, amiga, com molt bé dius, tornem a l'essencial (els que encara conservin mitja neurona per distinguir què és l'essencial)

Mercè Mestre dijo...

perdó, voltors (ja ho veus, un quart de neurona feta caldo)

Mercè Mestre dijo...

perdó bis, "distingir"

Montllanes dijo...

ja, ja, ja. M'agrada això de voltors and cretins company...pot ser, si em permets la llicencia, podria ser el títol d'un altre poema.

Una abraçada,
Antonia

pd. no crec que hagis perdut ni un quart de neurona

Beatriz dijo...

Potser grimpant fins al daltabaix d'una grua petrificada podríem tenir una bona vista del desert i a l'ensems -chist- descobrir un nou horitzó i una essencial visió del que paga -chist, avui no paga ni déu- la pena.
;)

Mercè Mestre dijo...

... Antònia, et dono la llicència per al títol del poema i és més: espero llegir-lo.

PD. potser no l'he perdut, però tampoc no l'he trobat.

Carso dijo...

antonia,
en el país de hoy he leído sobre la que parece una interesante exposición que podría tener como introducción tu certero poema. te dejo el enlace:
http://www.elpais.com/articulo/Tendencias/crisis/hay/quien/juega/elpepitdc/20100614elpepitdc_1/Tes

y un beso,

óscar

Montllanes dijo...

Hola Carso, vaig llegir l'article que comentes i realment sembla que hagi escrit el poema per a ells. Com ja diu el títol de l'article... "Con la crisis hay quien juega". En aquest cas el nostre lloc no fa mal a ningú.
Una abraçada,
Antonia