viernes, 10 de diciembre de 2010

Finisterre




Per Mercè Mestre



Caminava sobre fulles.
A sota, l'oceà.

Vaig deixar enrere el port, els cotxes, les caixes de peix.
Em sentia tan lliure seguint aquell camí
que anava traçant amb els meus peus...

Finisterre només era l'excusa.

Les ànimes voleiaven al vent
penjades d'un fil amb agulles d'estendre.
Al fons, l'horitzó es trencava en mil horitzons
fins on l'aire gelava la vista.

Tu em miraves amb els teus ulls verd arbre.
Començava a ploure.
Les onades m'atreien com corbes de carretera

(la son, caramel de sal, la son de mel,
la son, cora, corason, la mel, cara, caramel)

les onades m'atreien com cabelleres humides
de gespa

(ai, a frec de pell, tan a prop, tan lluny!)

Tan lluny, les onades,
tan a prop, tan lluny. Furioses.
M'atreien fins al fons de mi.

I jo enmig de l'oceà,
caminant.
Caminant sobre fulles.

Finisterre només era l'excusa.
Mai no hi vaig arribar.





6 comentarios:

Ester Astudillo dijo...

Veig que va la cosa d'aigua: hi ha qui té l'habilitat de caminar-hi per sobre i hi ha qui s'enfonsa i li creixen algues i esponges al dedins.

Amb aquest nom, Finisterre, què havia de ser sinó una excusa? La història té final feliç, segur.

Te cuen;)

Carso dijo...

l'oceà del teu poema està ple de perles.
Finisterre només era l'excusa.
quina rèplica més dolça a la Itaca de Kavafis.

Anónimo dijo...

Darrera del teu vol, hipnotitzat pel trepig de les fulles, allunyada per les onades, somniada sempre.
Manel Q.

Mercè Mestre dijo...

Ester, tu ets de les que caminen per sobre, per sota i pels costats de l'aigua, de l'aire i del foc si fa falta. Segur. Ara, el que ja no controlo tant -diga'm inexperta- és el tema de les esponges okupes (mardito roedore!).

Records a Ursus (el del madroño) i me cuen ;)

Gràcies, Òscar. És cert (ah, Kavafis!):
"Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit".
I el camí de fulles i aigua cap a Finisterre va ser, a part d'un viatge real, un somni que fa anys em va obsessionar i que ara s'ha convertit en poema, és a dir, en excusa per tornar-hi.

Manel, tu hi eres.

Ester Astudillo dijo...

Jaja, jo només sé que el meu signe és d'aigua... I que nedar és un dels únics dos esports que practico. Seré prou discreta.

Pujaré al madroño i et duré una perla. Potser algun alga també, de les que m'hauran crescut al dedins, o les que em donaran aspecte de Medussa. ;)

Mercè Mestre dijo...

Podria subscriure el primer paràgraf lletra per lletra, amb espais i tot. Coincidència total zodiacal i esportiva.

Doncs aquí m'espero, amb el mirall defensiu preparat, hop!