viernes, 18 de marzo de 2011

Amb la veu et puc enganyar




Per Mercè Mestre



Amb la veu et puc enganyar,
però no amb el gest.

Mentre et dic: "Hola, què tal, com va tot?",
estripo amb ràbia el que estic escrivint,
el que vaig escriure fa uns dies,
el que encara no he escrit,
el que quedarà a mig escriure.

Mentre et dic: "Ens podem veure la setmana vinent?",
se m'enfosqueix el gest.
Tanco la porta de casa, surto al carrer.
Em molesta el soroll dels cotxes,
l'olor de la tarda, el gust de benzina.

Algú ha trencat la càmera de seguretat
que capta la indecent realitat de les coses,
la meva mirada anònima entre altres mirades,
la dura indiferència del tacte, la pressa,
la llàgrima que no acaba de néixer.

Aturada en el semàfor esperant travessar el riu de lava,
estudio les formes, les seves ombres,
la infinita transparència del cel.

Mentre et dic: "Sí, sóc al bar, llegint el teu llibre",
aixeco la mà per parar un taxi
que em dugui a l'hospital.

I et voldria dir: "Sí, sóc enmig d'aquest desert
tacat d'estrelles, sola, ben sola, morta de por."

Amb la veu et puc enganyar, potser,
però no amb el gest.


4 comentarios:

Anónimo dijo...

Teclejant a l'estudi penso en la dona que llegeix asseguda al bar. Escolto la seva veu, endevino el gest... cerco els mots que convidin la mirada.
Manel Q.

Carso dijo...

si la poesia ens fa sensibles, a mi el teu poema m'ha fet vulnerable.

Mercè Mestre dijo...

Quants poemes es podrien fer buidant les cintes de les càmeres de seguretat!

La vulnerabilitat és un dels termòmetres de la sensibilitat. M'agrada fer poemes per a poetes com vosaltres.

Una abraçada, guapetons!

Ester Astudillo dijo...

I a mi el que m'encanta és com amb aquest mantra inicial i final li has tret el tel a la boira de l'aparença i has pessigat la pell de la vida...

Muax;)