Per Mercè Mestre
Amb la veu et puc enganyar,
però no amb el gest.
Mentre et dic: "Hola, què tal, com va tot?",
estripo amb ràbia el que estic escrivint,
el que vaig escriure fa uns dies,
el que encara no he escrit,
el que quedarà a mig escriure.
Mentre et dic: "Ens podem veure la setmana vinent?",
se m'enfosqueix el gest.
Tanco la porta de casa, surto al carrer.
Em molesta el soroll dels cotxes,
l'olor de la tarda, el gust de benzina.
Algú ha trencat la càmera de seguretat
que capta la indecent realitat de les coses,
la meva mirada anònima entre altres mirades,
la dura indiferència del tacte, la pressa,
la llàgrima que no acaba de néixer.
Aturada en el semàfor esperant travessar el riu de lava,
estudio les formes, les seves ombres,
la infinita transparència del cel.
Mentre et dic: "Sí, sóc al bar, llegint el teu llibre",
aixeco la mà per parar un taxi
que em dugui a l'hospital.
I et voldria dir: "Sí, sóc enmig d'aquest desert
tacat d'estrelles, sola, ben sola, morta de por."
Amb la veu et puc enganyar, potser,
però no amb el gest.
