viernes, 1 de abril de 2011

Neverland





Per Mercè Mestre


'No creceré', jura Barrie.
Y cierra el libro.

Y abre todas las ventanas de su casa.

Rodrigo Fresán, Jardines de Kensington




Pan Peter sempre vola en contradirecció.

Ara és tan vell que no recorda quan va deixar de ser vell
i va tornar a ser nen.

La memòria no és el seu fort.

Confon els ulls de la seva mare amb els de Rita,
aquella noia de cabells vermells i guants llarguíssims
que castiga amb indiferència els homes.

I ella se'l mira des de l'aire, enfadada,
a través del tul negre del seu barret de vellut.

No seas teatral, Pan. No hagas ver que no me conoces.

Pan es posa nerviós perquè la seva mare
té els ulls grisos quan s'enfada,
però ara no sap si són verds o grisos
o grisos o verds... Marga... Rita!
Verds!

Confon el darrer petó del seu pare
a l'estació
amb el cop de bastó d'un àngel.

El comiat de Frank sempre el fa plorar,
com a les velles pel·lícules.
Aquell petó a la mà amb la finestra del tren baixada
poc abans que es posés en marxa...

No van tenir temps de madurar junts,
d'envellir plegats menjant ametlles,
sentint bajanades a la ràdio.

Pan Peter sempre vola en contradirecció.

No ha vist que dos mariners americans
el saluden des del fons de la pantalla.

Frank! Gene! Encara són tan joves...

Els recorda del col·legi, als catorze:
1937 va ser un any difícil.
Estaven prims, no menjaven gaire,
però entre bomba i bomba reien.

Després els capellans es van cruspir els rellotges.
Tic tac tic (se sentien dins la panxa
del rabiüt que explicava història) tac.

Neverland.
Mai més terra. Mai més.

Pan Peter, Frank, Gene, Pater Pan, pater, pare...
Pare!

Nens que van deixar de ser vells.
Van aprendre a cosir ombres,
a fugir de nit per la finestra,
a volar en contradirecció
més enllà de la pantalla.

Neverland.
Mai més.

Vells que ja no recorden
quan van tornar a ser un altre cop,
per sempre,
delicadament nens.


(al meu pare)




8 comentarios:

Ester Astudillo dijo...

La Rita al final tampoc no se'n recordava dels seus guants llarguíssims ni del color dels seus cabells. O dels homes que va bufetejar poc després que caiguessin les bombes. Ni allí ni aquí. Ni enlloc. Però nosaltres sí que encara podem recordar-la. Mentre puguem, clar.

Quin preciós homenatge a aquesta generació de supervivents!
;)

Anónimo dijo...

Intravenós com mai.
Manel Q.

Mercè Mestre dijo...

Gràcies, Ester. Nosaltres també hem d'aprendre a ser supervivents. Tenim una bona escola...

Manel, Deu ser el canvi d'estació, que em sacseja les neurones.

Petons, petons.

Anónimo dijo...

Brillant. Emotiu. Bellíssim. No cal dir res més.

BV

Mercè Mestre dijo...

Lo brebve, si bvueno, dos bveces bvueno. Bvgr@cies

Carso dijo...

doncs que canvïi cada dia, quina saccejada de neurones més bonica, Mercè!

Mercè Mestre dijo...

No sé si suportaria un canvi d'estació diari, Óscar. Massa comiats de trens...

Tu conserva les neurones com les tens. Petons

carlesrull dijo...

Magnífic, Mercè, cap de les tòpiques i cansines pel·lícules/novel·les/assaigos sobre la guerra i posguerra diria tant ni tant ben dit com tu en uns pocs versos. Quin homenatge, sí senyora.