Per Mercè Mestre
A M. Rosa Ventosa, per les seves classes de vida
La Rosa entrava a classe amb el seu uniforme de mestra. I, quan dic mestra, vull dir mestra. No professora. No docent. No tutora. No llicenciada. No doctora. No catedràtica. Rosa, rosa, rosam, bata blanca i maletí negre, rosae, rosae, rosa, cabells blancs, ondulats, blanquíssims, rosae, rosae, rosas, dues espurnes blaves darrere les ulleres, que de vegades, enmig d'algun cop de geni, la traïen de pura tendresa, rosarum, rosis, rosis. Serena i apassionada, sàvia i generosa, ferma i propera.
Amb un gest ràpid, segur, gairebé automàtic, de la mà dreta s'enretirava els cabells del front. Amb bondat, amb amor infinit ens premiava, entre declinació i declinació, amb la història dels nibelungs. No cridava, no castigava mai perquè no li calia. Tothom la respectava profundament. Si et veia nerviosa, t'enviava a fer tres voltes al pati i si, en entrar a classe, hi havia un paper a terra, girava cua sense dir res, marxava de l'aula i tornava a entrar quan l'havíem recollit. Quina lliçó de respecte, de civisme, de maduresa!
El llatí i el grec van ser, gràcies a ella, dues assignatures màgiques. Mai no van ser llengües mortes, sinó matèria viva, càlida. En una paraula: interessant.
La Rosa havia estat alumna, durant la Segona República, del Dr. Josep Estalella i el seu magnífic equip de professors de l'Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, inaugurat per la Generalitat Republicana el febrer de 1932, on va poder acabar el batxillerat poc abans que esclatés la Guerra Civil. El 1939 tot allò va deixar d'existir.
Aquella experiència la va marcar per sempre.
Hi ha tres frases del Dr. Estalella, recollides en el seu diari íntim, que resumeixen molt bé l'esperit de l'Institut-Escola:
“M'he proposat de fer homes bons; si a més els faig forts millor, i si a més em surten savis millor encara.”
“Jugar i treballar. Jugar amb tota l'ànima, amb el màxim esforç, com si en això hi anés la vida. Treballar amb tota l'ànima, amb el màxim esforç, com si en això hi anés la vida.”
“I que costa d'entendre que no calen plans, programes, mètodes, sinó mestres, mestres, mestres.”
La Rosa les va fer seves, aquestes frases, i les va aplicar a la seva vida.
L'havia perdut de vista durant molts anys, massa anys. Però la realitat és tossuda. I, de vegades, generosa com ella. I la vaig retrobar el febrer de 2007 durant el dinar de celebració del 75è aniversari de la inauguració de l'antic Institut-Escola del Parc, on també havia estudiat la meva mare.
En veure-la, vaig reviure les seves classes. No recordo ben bé com anaven les declinacions i ara seria incapaç de fer una bona traducció del grec o el llatí, però el que no se m'esborrarà mai és la seva lliçó d'entusiasme, la noblesa de la seva mirada, la força de la seva veu, la sensibilitat que destil·lava mentre ens explicava aquelles històries.
L'any passat va complir 90 anys, i ho va celebrar envoltada d'antigues alumnes i professores. L'admiració que compartíem per ella era la mateixa.
- Com hi pot haver llum en una classe si no hi posa llum i claror el professor?
Gràcies, Rosa, bufa les espelmes i demana un desig!
- Continuar sent la vostra mestra!
