viernes, 2 de octubre de 2009

ROSAE, ROSAE, ROSA








Per Mercè Mestre




A M. Rosa Ventosa, per les seves classes de vida


La Rosa entrava a classe amb el seu uniforme de mestra. I, quan dic mestra, vull dir mestra. No professora. No docent. No tutora. No llicenciada. No doctora. No catedràtica. Rosa, rosa, rosam, bata blanca i maletí negre, rosae, rosae, rosa, cabells blancs, ondulats, blanquíssims, rosae, rosae, rosas, dues espurnes blaves darrere les ulleres, que de vegades, enmig d'algun cop de geni, la traïen de pura tendresa, rosarum, rosis, rosis. Serena i apassionada, sàvia i generosa, ferma i propera.

Amb un gest ràpid, segur, gairebé automàtic, de la mà dreta s'enretirava els cabells del front. Amb bondat, amb amor infinit ens premiava, entre declinació i declinació, amb la història dels nibelungs. No cridava, no castigava mai perquè no li calia. Tothom la respectava profundament. Si et veia nerviosa, t'enviava a fer tres voltes al pati i si, en entrar a classe, hi havia un paper a terra, girava cua sense dir res, marxava de l'aula i tornava a entrar quan l'havíem recollit. Quina lliçó de respecte, de civisme, de maduresa!

El llatí i el grec van ser, gràcies a ella, dues assignatures màgiques. Mai no van ser llengües mortes, sinó matèria viva, càlida. En una paraula: interessant.

La Rosa havia estat alumna, durant la Segona República, del Dr. Josep Estalella i el seu magnífic equip de professors de l'Institut-Escola del Parc de la Ciutadella, inaugurat per la Generalitat Republicana el febrer de 1932, on va poder acabar el batxillerat poc abans que esclatés la Guerra Civil. El 1939 tot allò va deixar d'existir.

Aquella experiència la va marcar per sempre.

Hi ha tres frases del Dr. Estalella, recollides en el seu diari íntim, que resumeixen molt bé l'esperit de l'Institut-Escola:

“M'he proposat de fer homes bons; si a més els faig forts millor, i si a més em surten savis millor encara.”

“Jugar i treballar. Jugar amb tota l'ànima, amb el màxim esforç, com si en això hi anés la vida. Treballar amb tota l'ànima, amb el màxim esforç, com si en això hi anés la vida.”

“I que costa d'entendre que no calen plans, programes, mètodes, sinó mestres, mestres, mestres.”

La Rosa les va fer seves, aquestes frases, i les va aplicar a la seva vida.

L'havia perdut de vista durant molts anys, massa anys. Però la realitat és tossuda. I, de vegades, generosa com ella. I la vaig retrobar el febrer de 2007 durant el dinar de celebració del 75è aniversari de la inauguració de l'antic Institut-Escola del Parc, on també havia estudiat la meva mare.

En veure-la, vaig reviure les seves classes. No recordo ben bé com anaven les declinacions i ara seria incapaç de fer una bona traducció del grec o el llatí, però el que no se m'esborrarà mai és la seva lliçó d'entusiasme, la noblesa de la seva mirada, la força de la seva veu, la sensibilitat que destil·lava mentre ens explicava aquelles històries.

L'any passat va complir 90 anys, i ho va celebrar envoltada d'antigues alumnes i professores. L'admiració que compartíem per ella era la mateixa.

- Com hi pot haver llum en una classe si no hi posa llum i claror el professor?

Gràcies, Rosa, bufa les espelmes i demana un desig!

- Continuar sent la vostra mestra!


7 comentarios:

José G Obrero dijo...

Mercè: preciòs. Quina descripció més tendra. Un omatge fet amb gust exqusid. M'ha encantat.

Bon cap de setmana!

Ester Astudillo dijo...

Ai, Mercè, Mercè, que t'ho veig xungo per ballar el txa-txa-txa amb aquesta sens dubte venerable i sàvia ex-mestra! Quina sort de tenir un record tan 'entranyable' d'un mestre, ni que fos en el batxi! I que hàgiu pogut estendre la relació més enllà de.

Però nena, que no havíem quedat que havia de ser masculí, l'alter ego per al ball???

Aquesta parella, krd, no et serveix, em sap greu, eh? Continua buscant, vés, vés, i no t'ho prenguis amb massa calma, que la cosa està crua i el temps apressa.

Bon fide;-)

muacs muacs muacs

Ester Astudillo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
paula dijo...

Querida Merçe,acabas de escribir mi carta a los reyes de los profes.Muchos de mis alumn@s no saben leer,ni escribir...algunos ni siquiera ven las letras y otros creen que un sms es un dictado largo y a mala baba.Pero a esta maestra ,le encantaria que alguien de ellos pudiera sentir algo así en su corazón....bueno los Jonatans y las Vanessas pueden tatuarse una rosa in memoriam je,je.
Gracias en la lengua madre,esa que tan bien declinas.
besitos rápidos me voy pa las Sevillas,buen finde.

Pérez dijo...

En cuanto a la luz en clase, tienes razón que te sobra. Si no la ponemos los profes, poca luz más verán los alumnos. Bonito homenaje.

Mercè Mestre dijo...

Gràcies a tots pels vostres comentaris. La veritat és que la Rosa és una persona extraordinària, una autèntica dona sàvia, i aquest homenatge és només una petita mostra d'admiració i agraïment.

Anónimo dijo...

Molts vam tenir la sort de trobar, ni que fos un cop en la nostra vida escolar, la figura d'un Mestre que ens va obrir les portes del món. Aquella seducció de la saviesa va fer també que alguns volguéssim esdevenir mestres al nostre torn.
Quan es va estroncar el misteri? J.M. Fonalleras es demanava què havíem fet malament -sempre la culpa- perquè els nostres fills ja no sentissin l'espurna d'un vers, l'esclat d'uns mots alquímicament combinats... literatura que guardem com un tresor davant les ferides del temps.
Rosa rosae, Rosa dels vents... el record de la teva Mestra, Mercè, ens fa esment del que de debò compta i no volem perdre.
Manuel Q.