
Per Mercè Mestre
No voldria trencar el gel en més trossos que els imprescindibles
per dir-te com t’estimo,
com m’enamoren els cels baixos, prenyats de llum,
de llençols grisos, blancs,
la pluja contínua, freda, oceànica,
el mar d’aire i núvols que m’inunda els pulmons quan respiro,
quan acarono la teva superfície lunar,
les cendres que encatifen i amaguen
els corrents d’aigua subterrània del teu cor deshabitat.
No podria envair els teus deserts travessats per rius,
per horitzons de terra, de gel,
les teves muntanyes solitàries, ondulades,
pintades de colors minerals barrejats pel vent,
la teva mirada poblada de boires, d’esperits,
sense un sospir de por.
No voldria adormir-me en uns braços tan salvatges,
tan acostumats a l’esquerda, a la fúria del no-res,
no voldria desaparèixer per sempre més
en una ruta perduda entre glaceres,
en dies sense nit, en nits sense vores,
no voldria estimar en llits de foc
penjats d’un precipici,
competir amb cabelleres d’aigua
de reines embogides.
No podria, no voldria,
sense un calfred.
Em moriria de rosa fràgil, d’excés de vida.
M’enverinaria d’aire pur, glaçat, d’amor total.
No voldria, no podria, malgrat tot,
allunyar-me d’aquesta carretera àrtica,
circular, d’aquest paisatge hipnòtic.
M’ha atrapat el teu hivern,
estrany i difícil,
dolç com la mel que fuig de les abelles,
boreal, impossible,
ha germinat en algun quilòmetre indefinit,
obsessiu, tel·lúric,
inaccessible
del meu cervell.
per dir-te com t’estimo,
com m’enamoren els cels baixos, prenyats de llum,
de llençols grisos, blancs,
la pluja contínua, freda, oceànica,
el mar d’aire i núvols que m’inunda els pulmons quan respiro,
quan acarono la teva superfície lunar,
les cendres que encatifen i amaguen
els corrents d’aigua subterrània del teu cor deshabitat.
No podria envair els teus deserts travessats per rius,
per horitzons de terra, de gel,
les teves muntanyes solitàries, ondulades,
pintades de colors minerals barrejats pel vent,
la teva mirada poblada de boires, d’esperits,
sense un sospir de por.
No voldria adormir-me en uns braços tan salvatges,
tan acostumats a l’esquerda, a la fúria del no-res,
no voldria desaparèixer per sempre més
en una ruta perduda entre glaceres,
en dies sense nit, en nits sense vores,
no voldria estimar en llits de foc
penjats d’un precipici,
competir amb cabelleres d’aigua
de reines embogides.
No podria, no voldria,
sense un calfred.
Em moriria de rosa fràgil, d’excés de vida.
M’enverinaria d’aire pur, glaçat, d’amor total.
No voldria, no podria, malgrat tot,
allunyar-me d’aquesta carretera àrtica,
circular, d’aquest paisatge hipnòtic.
M’ha atrapat el teu hivern,
estrany i difícil,
dolç com la mel que fuig de les abelles,
boreal, impossible,
ha germinat en algun quilòmetre indefinit,
obsessiu, tel·lúric,
inaccessible
del meu cervell.













