viernes, 10 de julio de 2009

ICELAND



Per Mercè Mestre



No voldria trencar el gel en més trossos que els imprescindibles
per dir-te com t’estimo,

com m’enamoren els cels baixos, prenyats de llum,
de llençols grisos, blancs,
la pluja contínua, freda, oceànica,
el mar d’aire i núvols que m’inunda els pulmons quan respiro,
quan acarono la teva superfície lunar,
les cendres que encatifen i amaguen
els corrents d’aigua subterrània del teu cor deshabitat.

No podria envair els teus deserts travessats per rius,
per horitzons de terra, de gel,
les teves muntanyes solitàries, ondulades,
pintades de colors minerals barrejats pel vent,
la teva mirada poblada de boires, d’esperits,
sense un sospir de por.

No voldria adormir-me en uns braços tan salvatges,
tan acostumats a l’esquerda, a la fúria del no-res,
no voldria desaparèixer per sempre més
en una ruta perduda entre glaceres,
en dies sense nit, en nits sense vores,
no voldria estimar en llits de foc
penjats d’un precipici,
competir amb cabelleres d’aigua
de reines embogides.

No podria, no voldria,
sense un calfred.

Em moriria de rosa fràgil, d’excés de vida.
M’enverinaria d’aire pur, glaçat, d’amor total.

No voldria, no podria, malgrat tot,
allunyar-me d’aquesta carretera àrtica,
circular, d’aquest paisatge hipnòtic.

M’ha atrapat el teu hivern,
estrany i difícil,
dolç com la mel que fuig de les abelles,
boreal, impossible,
ha germinat en algun quilòmetre indefinit,
obsessiu, tel·lúric,
inaccessible
del meu cervell.

3 comentarios:

Ester Astudillo dijo...

Mercè, Mercè: que estàs enamorada, potser? Jaja, bueno, no t'ho prenguis a mal, eh? Sobretot que M no s'ho prengui a mal si hi ve a petar!!! Fa poc vaig llegir no recordo on que per enamorar-se per sobre de la desena que ens ocupa un/a ha de ser molt valent/a, així és que aplica't el cuento.

Mmmm, un amor gèlid, polar, emboirat i concèntric! Com el de 'Los amantes del círculo polar', que acaba taaaan funestament per als dos joves i agosarats enamorats. Mira que decantar-se per la gelor per comptes del sulfur i la fúria de la demoníaca flama! Ahh, però cal ser atrevit, encara que sigui a risc d'estimbar-se, que d'amansits i aborregats en va el món ple, i em temo que també a més avorrits en la moderació de la temperatura de confort.

Dubto si estàs describint un paisatge sentimental, eròtic o natural -o tots tres alhora-; al cap i a la fi es tracta d'això, oi? De desdibuixar fronteres i infondre en la mesura del possible la sensació de sinestèsia. Almenys a mi sí me l'evoca.

I el cop de gràcia final: fer del cervell el receptacle on habita l'amor. Tan encertat fisiològicament, pero tan contracultural! Sempre imaginant-nos un altre tipus de víscera com a habitacle per a la passió, el cor, l'estómac per als asiàtics. I no, els uns i els altres errats fins a les dents. Tot al cap i a la fi reduïble a una autopista de neurotransmissors embogits, dopaminèrgics, serotonínics, a la velocitat de la llum, contorsionant els membres i ennubolant la visió i el raonament.

És un poema valent, líric, aconvencionalment apassionat, un xic trist en la impossibilitat d'arribar a un amant tan deixondat i inaccessible. Preciós, profund i enlairat alhora, com les glaceres perennes del circ polar, amb els seus llencs esllanguits i blancs que aviat desistiran de conquerir terres més baixes per transformar-se en líquid, i després en vapor, i finalment esvair-se en el no-res de l'oblit i la inexistència.

Snif, snif, snif.

Coda i corto.

Felicitats pel part, i compte amb el correlat sentimental interior.

Muacs, muacs. Parlem;)

Mercè Mestre dijo...

Ai, si jo fos políticament correcta, et contestaria: el poema és independent del meu estat (present, passat o futur) perquè té vida pròpia, però com que no ho sóc, et contesto: ay toriiiiito, tooooriito guaaaapo!, banda sonora que, com pots veure, lliga perfectament amb aquestes boires nòrdiques.

I, deixant de banda les teves directes amb bala (que no recullo, he, he), el que sí que et puc dir és que estic bojament enamorada d'aquesta illa extrema de cels baixos, perdudament perduda en la seva diferència, en el seu aïllament, a cavall de dos continents, de llum bipolar i bèstia com ella sola: incendiària, glaçadora, explosiva, centralment impracticable a l'hivern... què més vols? Una meravella de la natura!

I discrepo que aquest sigui un amor gèlid. Tot el contrari: volcànic. Però quina pau d'esperit, quina pau! Per a mi és el El Lloc (juntament amb Grècia). Zones sísmiques, tel·lúriques, magnètiques, mítiques. I reals.

I sí, malgrat tots els mites, tòpics, fetitxismes, etc., realment és el cervell l'autèntic temple d'Eros. On, si no, viuria un cavall desbocat com ell?

Ester, col·lega, el meu poema -que és lliure- t'agraeix que el consideris valent, aconvencional i apassionat. Ara, que ha entrat en la fase de la llum estiuenca i no dorm, està sensible i desgelat, el pobre. O sigui, vulnerable i fràgil.

Una abraçada bipolar ;)

Ester Astudillo dijo...

No recullis les bales, no, que no és aquest el fòrum adequat ni per a bales ni per a bestieses de cap mena -sobretot d'aquest calibre, tant si són bales com si són bestieses.

Ai el torooo del Fariii! Ai el carroooo del Manolo! On ens portaran si els en donem permís? Tan hispànics tots dos! Tan castissos! Tan casposos! Tan tel·lúrics! Tan inTVectuals! A cavall d'algun somni (eròtic) que ens dugui fins a les glaceres volcàniques islandeses, la fusió dels contraris; millor, l'eliminació dels contraris, on només regna la pau i la lluita per fi es dissol i dorm en la unicitat beatífica del ser. Vols dir que això pot ser real? Ahhhhhhh!!!!

Cuida't el desgel, la fragilitat i la vulnerabilitat, que estem en postsolstici i l'aurora boreal és magnèticament perillosa, un triangle de les Vermudes en latitud equivocada, on la matèria tanmateix desapareix i es transforma termodinàmicament en energia amorosa a ritme desbocat.

Bon finde. Una Ofèlia hispànica amb el Nord moooolt perdut;)