Per Mercè Mestre
La bola gira, gira, gira.
Per sempre, dins la nostra trampa.
Ens mirem
d'aranya a aranya.
Ingràvides
entre cortines,
traspassem la llum
de la finestra,
baixem les escales
de
set
en
set
penjades d'un sol
dit.
Ens mirem obliquament
i esperem
en silenci.
Immòbils,
eternes,
ombrívoles.
Esperem.
Pacients,
translúcides,
malignes.
En silenci.
Nictòfagues,
devorem nits
sense espines,
flors nocturnes
transparents,
agulles gelades,
partícules
encara verges
de dia.
Somnàmbules,
habitem túnels
de somnis,
taquilles fosques,
vides deshabitades,
selves humides.
Hipnòtiques,
trenem cabelleres
llarguíssimes
de nimfes adormides
sobre vies.
Aturem en el temps
l'agonia insofrible
dels oceans,
la pal·lidesa
extremament etèria
del cel,
la perversa rutina
de la terra.
I algunes tardes
paralitzem el sol.
Ahir, per exemple,
vam aprendre
que la lleugera tremolor
de la rotació,
el sospir profund
de la translació,
aquesta mena de dansa
convulsa, ritual, primitiva,
és la manera natural
de caminar de la bola.
Però ara, per fi, s'ha aturat.
Quina llàstima!
Curiosament,
ella, la trapecista,
ja no podrà fugir.
La rotadora, la transladora,
la de cels canviants,
la de mars brillants.
La tenim atrapada
a la teranyina.
Pels dos pols,
pels paral·lels,
pels meridians,
per l'equador,
la bola,
la voladora.
Ben blava, allà al mig,
penjant per sempre
dels nostres fils.
Ens mirem
d'aranya a aranya.
Ingràvides,
nictòfagues,
somnàmbules,
hipnòtiques.
Pacients.
Ai, quina llàstima!
Per celebrar-ho,
aquesta nit anirem de mosques.
