Quan algú t’avisa que serà sincer amb tu, ja pots començar a córrer: habitualment l’amenaça es compleix. I és que es tracta d’un pretext matusser amb què el parlant s’atorga permís per a la manca de tacte i l’estalvi de la delicadesa, com si tenir mà esquerra no fos necessari en societat.
Una de les poques coses que recordo de les classes de Lingüística del professor Sebastià Serrano (un professor sobrevalorat, com la qualitat de què parlo avui: en un quadrimestre, 15 pàgines d’apunts, molta divagació a vegades interessant i força presumpció) és que la bíblia no té raó en allò que cal tractar el proïsme com ens agradaria que ens tractessin. Apa, va, i un be negre! En realitat hem de tractar els altres com volen que els tractem. Dit d’una altra manera: que a un vegetarià estricte no li fem un favor si li entaforem un bistec tàrtar d’aquells que a nosaltres ens tornen bojos. Doncs així passa amb tot: el càstig de la sinceritat per a qui se’l mereixi.
Això de la sinceritat són camàndules, maneres de buscar excuses per deixar-les anar pel broc gros i ganes de no voler superar allò del “tant te vull que et trec un ull”. L’exemple màxim de sinceritat mal entesa el tenim en els xous d’impacte basats en la convivència de gent dispar i més aviat estranya del tipus Gran Hermano. (Compte, que no estic fent un elogi de la normalitat. Tinc enganxat un imant a la nevera amb el lema “La gent normal em preocupa”.) Però què passa quan triomfa la sinceritat i tothom s’engalta les coses a la cara, i aquestes coses són sobretot retrets desagradables? Doncs que l’ambient es torna irrespirable.
Per això les persones entenimentades som partidàries de la hipocresia ben entesa, que és la manera com les persones entenimentades entenem la hipocresia. Una hipocresia que greixa les relacions socials, perquè no grinyolin. Que ta mare ja és granadeta i et pregunta com li queda una roba que ni fred ni calor? Doncs li dius que l’afavoreix, quedes com un rei i tots contents. Que un nen petit t’ensenya uns gargots grisos i mal girbats en un paper de llibreta? Doncs li dius oh, que bonic, i et penges el dibuix a la caldera. Que un amic està destrossat per un revés sentimental? Doncs en comptes de fer-li una sessió barata de psicoanàlisi, trepitjar-li l’autoestima i encolomar-li a ell la responsabilitat (t’has de fer valdre, tal faràs tal trobaràs), li fas una abraçada i li dius que el seu ex és un cretí i que no sap el que es perd.
Proposo que comenceu ara mateix a defugir la suposada qualitat que ens ocupa: si el lector ha arribat fins aquí i troba que aquest article no va a parar enlloc, que l’autor se’l podia haver estalviat i que ja està bé amb la sèrie aquesta de “la gran mentida de”, l’autor agrairà que l’hipòcrita lector (mon semblable, mon frère) no l’hi faci saber amb un comentari advers, ans que se l’estalviï. Sobretot per allò d’anar practicant la contenció emotiva, tan necessària en aquests temps de sinceritat i peterpanisme desfermats.
Una de les poques coses que recordo de les classes de Lingüística del professor Sebastià Serrano (un professor sobrevalorat, com la qualitat de què parlo avui: en un quadrimestre, 15 pàgines d’apunts, molta divagació a vegades interessant i força presumpció) és que la bíblia no té raó en allò que cal tractar el proïsme com ens agradaria que ens tractessin. Apa, va, i un be negre! En realitat hem de tractar els altres com volen que els tractem. Dit d’una altra manera: que a un vegetarià estricte no li fem un favor si li entaforem un bistec tàrtar d’aquells que a nosaltres ens tornen bojos. Doncs així passa amb tot: el càstig de la sinceritat per a qui se’l mereixi.
Això de la sinceritat són camàndules, maneres de buscar excuses per deixar-les anar pel broc gros i ganes de no voler superar allò del “tant te vull que et trec un ull”. L’exemple màxim de sinceritat mal entesa el tenim en els xous d’impacte basats en la convivència de gent dispar i més aviat estranya del tipus Gran Hermano. (Compte, que no estic fent un elogi de la normalitat. Tinc enganxat un imant a la nevera amb el lema “La gent normal em preocupa”.) Però què passa quan triomfa la sinceritat i tothom s’engalta les coses a la cara, i aquestes coses són sobretot retrets desagradables? Doncs que l’ambient es torna irrespirable.
Per això les persones entenimentades som partidàries de la hipocresia ben entesa, que és la manera com les persones entenimentades entenem la hipocresia. Una hipocresia que greixa les relacions socials, perquè no grinyolin. Que ta mare ja és granadeta i et pregunta com li queda una roba que ni fred ni calor? Doncs li dius que l’afavoreix, quedes com un rei i tots contents. Que un nen petit t’ensenya uns gargots grisos i mal girbats en un paper de llibreta? Doncs li dius oh, que bonic, i et penges el dibuix a la caldera. Que un amic està destrossat per un revés sentimental? Doncs en comptes de fer-li una sessió barata de psicoanàlisi, trepitjar-li l’autoestima i encolomar-li a ell la responsabilitat (t’has de fer valdre, tal faràs tal trobaràs), li fas una abraçada i li dius que el seu ex és un cretí i que no sap el que es perd.
Proposo que comenceu ara mateix a defugir la suposada qualitat que ens ocupa: si el lector ha arribat fins aquí i troba que aquest article no va a parar enlloc, que l’autor se’l podia haver estalviat i que ja està bé amb la sèrie aquesta de “la gran mentida de”, l’autor agrairà que l’hipòcrita lector (mon semblable, mon frère) no l’hi faci saber amb un comentari advers, ans que se l’estalviï. Sobretot per allò d’anar practicant la contenció emotiva, tan necessària en aquests temps de sinceritat i peterpanisme desfermats.
