miércoles, 15 de abril de 2009

La gran mentida de la sinceritat

Per Andreu González Castro

Quan algú t’avisa que serà sincer amb tu, ja pots començar a córrer: habitualment l’amenaça es compleix. I és que es tracta d’un pretext matusser amb què el parlant s’atorga permís per a la manca de tacte i l’estalvi de la delicadesa, com si tenir mà esquerra no fos necessari en societat.

Una de les poques coses que recordo de les classes de Lingüística del professor Sebastià Serrano (un professor sobrevalorat, com la qualitat de què parlo avui: en un quadrimestre, 15 pàgines d’apunts, molta divagació a vegades interessant i força presumpció) és que la bíblia no té raó en allò que cal tractar el proïsme com ens agradaria que ens tractessin. Apa, va, i un be negre! En realitat hem de tractar els altres com volen que els tractem. Dit d’una altra manera: que a un vegetarià estricte no li fem un favor si li entaforem un bistec tàrtar d’aquells que a nosaltres ens tornen bojos. Doncs així passa amb tot: el càstig de la sinceritat per a qui se’l mereixi.

Això de la sinceritat són camàndules, maneres de buscar excuses per deixar-les anar pel broc gros i ganes de no voler superar allò del “tant te vull que et trec un ull”. L’exemple màxim de sinceritat mal entesa el tenim en els xous d’impacte basats en la convivència de gent dispar i més aviat estranya del tipus Gran Hermano. (Compte, que no estic fent un elogi de la normalitat. Tinc enganxat un imant a la nevera amb el lema “La gent normal em preocupa”.) Però què passa quan triomfa la sinceritat i tothom s’engalta les coses a la cara, i aquestes coses són sobretot retrets desagradables? Doncs que l’ambient es torna irrespirable.

Per això les persones entenimentades som partidàries de la hipocresia ben entesa, que és la manera com les persones entenimentades entenem la hipocresia. Una hipocresia que greixa les relacions socials, perquè no grinyolin. Que ta mare ja és granadeta i et pregunta com li queda una roba que ni fred ni calor? Doncs li dius que l’afavoreix, quedes com un rei i tots contents. Que un nen petit t’ensenya uns gargots grisos i mal girbats en un paper de llibreta? Doncs li dius oh, que bonic, i et penges el dibuix a la caldera. Que un amic està destrossat per un revés sentimental? Doncs en comptes de fer-li una sessió barata de psicoanàlisi, trepitjar-li l’autoestima i encolomar-li a ell la responsabilitat (t’has de fer valdre, tal faràs tal trobaràs), li fas una abraçada i li dius que el seu ex és un cretí i que no sap el que es perd.

Proposo que comenceu ara mateix a defugir la suposada qualitat que ens ocupa: si el lector ha arribat fins aquí i troba que aquest article no va a parar enlloc, que l’autor se’l podia haver estalviat i que ja està bé amb la sèrie aquesta de “la gran mentida de”, l’autor agrairà que l’hipòcrita lector (mon semblable, mon frère) no l’hi faci saber amb un comentari advers, ans que se l’estalviï. Sobretot per allò d’anar practicant la contenció emotiva, tan necessària en aquests temps de sinceritat i peterpanisme desfermats.

13 comentarios:

José G Obrero dijo...

Andrés, tengo que ser sincero contigo, te voy a decir las cuatro verdades: tu sentido del humor, tu fina ironía cuasi inglesa (aunque dicen, dicen, que el humor inglés y catalán son primos hermanos) me encanta, me lo paso pipa. Sigue con la serie, caray!

Ester Astudillo dijo...

Home, Andreu. Dichosos los ojos! Aunque no sea para verte, sino... para leerte! Bueno, ja ho entenc, tugurio, poeta (v. incompatible).
Res, coses del bloc, no em facis gaire cas.

Doncs mira, com que ja tinc una edat provecta, tot s'ha de dir, i entenc que tu estàs en la flor de la vida, en fi, que cal ajudar a aixecar el país (v. crisi) i enfocar-ho tot sempre des de la construcció (v. autoconcepte), ja veus que vaig amb molt de tacte no fos que t'ho prenguessis a mal això de la sinceritat... Ras, curt i català: diguem que discrepo un xic de la teva visió. I no, precisament, com et pots imaginar, perquè sigui seguidora del Gran Hermano (però aquest, no era un personatge capital del 1984 de l'Orwell???). Sinó perquè et porto uns anyets, i t'he de dir que la insinceritat, més aviat que menys, no porta més que a la ruina.

L'argument de l'entenimentat contendent està molt bé, sobretot quan te n'adones que l'enteniment només el posa una de les parts en litigi. I llavors, com que et vénen les ganes de dir el nom del porc i escolta, t'ho asseguro, et quedes tan ample. És qüestió de practicar-ho (bé, també de deixar passar una mica el temps, tot arribarà).

El Serrano sí, tot i que és paisà meu, va una mica d'aquest pal. I ara que s'ha passat a la divulgació en plan Eduard Punset, como que puag puag. La cosa deu anar al tombant de la (in)sinceritat i el canvi de visió amb el pas dels anys, que ell ja deu estar per jubilar-se.

Bueno, ala, a disfrutarlo (lo que sea, seguro que algo hay, la cuestión es buscar). I que en definitiva, qualquiera tiempo pasado... fue peor (aha!!!).

Petons,
:)

Mercè Mestre dijo...

La sinceritat és com el vi: ha de ser noble, s'ha de saber beure i en bona companyia. Calimochos go home!
Felicitats, Andreu, per la paradoxa.

Ester Astudillo dijo...

Mercè, guapis, et presento l'Andreu, Andreu, et presento la Mercè, nova blocaire fèmina (per si no has estat gaire al dia, jeje!). Bueno, y a ver para cuándo unos calimochos de esos sinceros sinceros y compartidos, pero no virtuales ahhhhh!
:)

gonzalezcastro dijo...

Ester,

Pren-te el contingut de l'article com un exercici de sofisme, com aquells llibres del tipus "elogi i refutació de". Vull dir que jo practico la sinceritat de tant en tant, però que el concepte que fan anar a la televisió fa venir basques. És com allò del dret a la informació que es converteix en unes imatges en directe de com busquen el cadàver d'una adolescent a la llera d'un riu. Miralls concaus i convexos del callejón del Gato.

Però la sinceritat ben entesa, la sinceritat tal com i jo la practico, i com l'acabes de practicar tu amb el teu comentari, és un gran regal.

Petons,

Andreu

gonzalezcastro dijo...

José:

Gracias por tu sinceridad. Me la tengo bien merecida.

Un abracísimo. See you in Martorell, ya sabes por qué lo digo, ja, ja!

gonzalezcastro dijo...

Mercè,

Perdona que no hagi tingut la delicadesa de comentar el teu primer escrit. He estat molt ocupat darrerament.

Confio que quan es faci la propera trobada del blog hi pugui anar. Ara, que jo de calimotxos n'he begut uns quants, per honorar don Antonio Machado i el seu "donde hay vino beben vino, / donde no hay vino, agua fresca." O el que és el mateix: que els bevedors socials no som gaire exigents.

Fins aviat,

Andreu

Ester Astudillo dijo...

Doncs vinga, a ver ese encuentro, vino, calimocho, agua fresca, martini, etc. Si t'he de dir la veritat, Andreu, com que deu fer aprox. 10 anys que no ens veiem, no sé si et reconeixeria. On estan les teves melenes? Ja, ja! Cosas de la juventud (y la senectud, que se aproximaaaaaaaaaahhhh).

També t'he de dir, però, que probablement tu tampoc em reconeixeries a mi, ou là là.

Bueno, eso, un ejercicio de sofista sinceridad.

Petons:)

R.P.M. dijo...

La sinceridad entra en conflicto con la verdad y la franqueza. «El sincero no oculta la verdad; pero el hombre franco la dice secamente, desnuda, sin estudio, sin reparo. Si la verdad es desagradable, la sinceridad disgusta, la franqueza ofende; porque aquella se combina fácilmente con la atención; pero ésta rara vez deja de andar acompañada de la imprudencia, y en muchos casos no está muy distante de la grosería.»
José López de la Huerta
Diccionario Manual de Sinónimos y Antónimos de la Lengua Española Vox. © 2007 Larousse Editorial, S.L.

Lo de sincero y franco, aparte de las connotaciones políticas, está claro, pero aún así, la sinceridad no deja de ser una interpretación de la verdad que tampoco tengo yo muy claro que sea única -la verdad- cuando se trata de aspectos subjetivos como sentimientos, apreciaciones estéticas, etc. En definitiva, se puede ser sincero sin ser franco y siempre con la modestia de saber que la verdad goza del grado absoluto en casos muy concretos solamente. Y conste que lo que tú has dicho me gusta mucho más que todo este rollo que yo he montado, Andreu.

R.P.M. dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Ester Astudillo dijo...

Pero bueno, pero bueno, Rufino, que esto ya lo tenemos que tener superado, hombre, a nuestra edad, en pleno s. XXI. Quién cree en la Verdad? Y con los sofistas teniendo ya sus 25 siglos de andadura. La sinceridad no se trata de decir la verdad, sino de intentar hacer valer (no imponer, eh? sino sólo mostrar la existencia de una apreciación diferente a otra) una subjetividad ante otra subjetividad. Normalmente se dan de hostias y ahí se acaba todo. O lo aceptas o les das por el culo.Es que me temo mucho que no hay gran cosa más a que aspirar. Y si no quieres darte de hostias, pues eso, calladito y modosito se va bien por la vida, y mientras el mundo te deje vivir, tú dejas vivir al mundo y listos.

Nota: no, no, no soy postmoderna (al menos no recalcitrante). Sólo escéptica y descreída.
:)

R.P.M. dijo...

Bueno, pues ya que lo dices, yo modosito, Ester, pero que lo sepas, que de escéptica y descreida nada,lo que pasa es que a la Ester de verdad la tienes un poco atada je je. (Y no le demos más vueltas al concepto de verdad)Un abrazo.

Ester Astudillo dijo...

Ah, vale! Si tú lo dices -quiero decir que lo de escéptica y descreída no-, como que me llevas unos añitos, pues eso, que alomejor tengo incluso que creérmelo sinceramente, jeje! Sabe más el demonio por viejo que por demonio.
:)