miércoles, 28 de marzo de 2007

El cau de la sirena no és Can Zam


Per Andreu González Castro

Encara que és difícil que algú encara no se n’hagi assabentat, recordaré que dissabte passat es va retirar dels escenaris Lluís Llach al seu poble natal, Verges. La cita va ser tot un esdeveniment, una apoteosi musical i de comunió de diverses sensibilitats catalanistes, i aquells que poc o molt hem plorat amb alguna cançó del vergelità recordem els dies previs al final esperat com jorns d’una íntima frisança inexplicable. Alguns com Salvador Sostres han escrit que fins i tot es llevaven a mitja nit per refrescar-se la cara amb aigua freda que els despertés del malson durant les dates prèvies a l’última cita.

El cas és que, comptat i debatut, el recital de Lluís Llach va aplegar davant el televisor prop de mig milions de catalans i una xifra minsa en directe (unes 5.000 persones) ateses les dimensions de la carpa on se celebrava l’espectacle. L’audiència televisiva d’aquest acte es va enfilar a un discret 5è lloc a Catalunya. Cert que era un dissabte a la nit, però si comparem aquests números amb les 600.000 persones que l’endemà van assistir a Can Zam al concert de Radio Tele Taxi, segons dades de la Guàrdia Urbana, potser caldria que ens féssim algunes preguntes.

Tenim clar que a Catalunya conviuen dues cultures diferents? Tenim clara quina és la cultura que ha de ser afavorida pels estaments públics? Espanya és capaç d’entendre què representa la diversitat cultural en un Estat o més aviat és una nosa que cal anar deixant morir a poc a poc? És desitjable que una cultura se’n cruspeixi una altra? Quina pèrdua en el sistema cultural global representa l’extinció d’una cultura o la seva mutilació irremeiable?

A aquells que se senten còmodes dins de la cultura majoritària no els cal fer-se cap pregunta. Compten amb una sèrie de mecanismes de difusió cultural prou afermats. En canvi, les cultures petites (minoritàries o minoritzades) són extenuants, perquè qui les defensa de manera aferrissada es veu massa sol i contra massa contrarietats. L’error, quan no la mala fe, és creure que és el mercat qui ha de regular aquests difícils equilibris. Perquè per a la lògica de mercat no té sentit una llengua amb 12 milions d’usuaris potencials que en saben una altra amb 400. Per què etiquetar en català si tots els parlants d’aquesta llengua saben castellà? Millor usar una única llengua i fer passar els díscols per l’adreçador. I així podríem seguir multiplicant els exemples.

La bateria de preguntes d’un paràgraf anterior es pot resumir en una de sola: ¿prevaldrà la Catalunya que es creu nació i que xiula (cal dir que malcarada) el president de la Generalitat o ja ens va bé la Catalunya panxacontenta que assumeix el pernil diumenger de Montilla a Can Zam?

2 comentarios:

RUGAC dijo...

Andreu, el destí d'aquest poble és el destí del pas de les termòpiles. Les restes de 4 gats comptats si fa no fa com una torxa que quan s'apagui continuarà donant foc. El problema és que cada dia són més cendra i menys caliu, i que no tot ha de funcionar per confrontacions i destruccions. El que es perd és la llengua.

jgobrero dijo...

Andrés, la referencia a Can Zam ha despertado mis recuerdos de la infancia, cuando creía que el catalán sólo se hablaba en el colegio porque estaba viviendo en un gueto (Santa Coloma entonces lo era)casi sin asfaltar, con bastante hacinamiento y con un bonito río ejerciendo de frontera. Creo que esa generación estaba, en terminos antropológicos, sufriendo un proceso de "aculturación". Radio Teletaxi vino, oportunistamente, a aprovechar ese vacío que las instituciones autonómicas (o nacionals) no supieron cubrir. Pero no creo que Can Zam y las movidas de Tele Taxi tenga nada que ver con una cultura de masas que viene a aplatar a la catalana. Es un análisis en mi opinión catrastrofista que no hace justicia a una generación desarraigada.
Un abrazo.