jueves, 24 de enero de 2008

EST

Per Raquel Casas

Jo sóc de l’est i no faig cap promesa. Només em queden desitjos de platja, de festa, d’asfalt. De vegades enyore aquest cel blau elèctric. Blau i elèctric, així, sense metàfores. Però tinc un lloc on habitar i em coneixeu bé: duc els cabells plens de sorra. Em demaneu sonets i Chanel a l’escot. M’heu vist dalt d’un pont esperant Garcilaso amb les mitges cansades. Ho sabeu tot de mi; sóc aquella dona bilingüe que sempre mira cap a l’est.

EST
Creia que podria viure sense el mar.
Fumar com Bette Davis.
Escriure en un altre país.
Esperar-te per parar taula.
Saber què penses.
Olorar l’asfalt després de la pluja.
No estimar Garcilaso.
Menjar amb els dits.
Llegir l’Ulisses de Joyce.
Mirar sempre cap a l’est
i no tenir por de les hores.

Potser ja és hora que construeixi alguna cosa.

27 comentarios:

carlesrull dijo...

Immillorable estrena, companya! Un poema blau i elèctric, ara sí,amb metáfores, que colpeja escots. No et demanarem sonets, pero sí que acabes de fer una promesa de enorme qualitat. Benvinguda!

Raquel Casas dijo...

Gràcies pel teu comentari! Espero que continuïs pensant sempre el mateix

Marc Vintró dijo...

A mi, això de colpejar escots m'agrada més en tangible que no pas en metàfora... En tot cas, i el més important, sigues benvinguda!

Fins ara.

Marc

paula dijo...

Buenas brisas nos han traido los vientos del este,encima con estupendos antecedentes genéticos...hija de Lilith.
Bienvenida!!!,tu programa bilingüe me ha convencido a primera vista y no por el escote je,je.
Un abrazo

Carla dijo...

Hola Raquel!
Avui és la teva estrena, i espero les teves paraules en els següents dijous tan interessants com les que avui has publicat.
Benvinguda!

R.P.M. dijo...

Me alegro de tenerte entre nosotros. Siento que tienes mucho que transmitir y espero que nos lo vayas contando de esta manera tan preciosa. Saludos.

Raquel Casas dijo...

Moltes gràcies a tots; m'han fet molt de goig els vostres comentaris. Espero continuar sorprenent-vos positivament.
Paula, somos hijas de Lilith, sí! Que suerte haberte convencido sin tener que mostrar el escote, je je...

Fins ara.
La dona bilingüe

Marc Vintró dijo...

Bufff, llegeixo massa el terme 'bilingüisme' i això em provoca certa al•lèrgia. Espero que això del bilingüisme sigui alguna metàfora que m'he perdut o s'estigui usant en algun sentit positiu. Ho dic més que res perquè, actualment, bilingüisme és més sinònim de Ciutadans i PP, o, el que és el mateix, d'ultranacionalisme espanyol, que no pas altra cosa. I per res voldria que les nostres veus, al menys la meva i la de la Carla, agafessin o s'associessin amb aquest... 'to'.
Espero no molestar a ningú amb aquests comentari, i si és així... ummm... que ho deixi dit.

Apa, fins ara,

Marc.

paula dijo...

Parece mentira Marc,tan encantador,tan maritimo y tan punxa.Se te han cruzado las miradas y se te han atrangantado las palabras del prospecto,olvidando tomar la esencia.Sustituyamos el irritante término,con permiso de Raquel,por lingüisticamente bisexual o bisentimental,para Pepes y para Pepas. Creo francamente(otro término a abolir je,je), que el que deberias pronunciar,y además una disculpa,eres tu...no se debe romper, la mágia de una primera cita,por tan poca cosa y menos en bi-pareja.(releete el relato de Carla)
Un abrazo pa sujetar demonios(tienen dos cuernos je,je)y buen finde.

Anónimo dijo...

Ui, veig que no s'ha entès el terme. L'heu de llegir literalment, per tant, "que parla dues llengües"; qui ha dit que són el català i el castellà? Jo no.

A més jugo amb la metàfora de "dona que té 2 llengües", o llengua viperina, com les serps. És potser aquest significat el més literari i adequat als poemes i relats que escric.

Espero haver-vos aclarit dubtes. No barrejo literatura i política.

"Hay mujeres bilingües sólo ante los desconocidos, mujeres con el pecho vacío que lloran en las fiestas, porque quieren." Elena Medel

Raquel Casas dijo...

Era meu el comentari

Marc Vintró dijo...

No era la meva intenció ofendre, i per res del món voldria espatllar la benvinguda a ningú. De fet, tan sols volia indagar en la tonalitat del bloc . En llegir tanta 'bilingüismo' per tot arreu, m'han saltat totes les alarmes. Sóc molt susceptible, ho sé, però també va bé tirar pel dret de tan en tan: ajuda a saber quin terreny trepitges i si és l'adequat o no.

En tot cas, Raquel, sigues benvinguda de nou (segur que ja et caic malament, hehehe. És que no sóc una persona simpàtica, ho sento...)

Marc.

PD: Ah!, i gràcies Paula per dir-me 'encantador'. Espero que ser monolingüe no impliqui perdre aquest encant.

Marc Vintró dijo...

Jajajajaja, gràcies Raquel! El teu aclariment és total. Ja em perdonareu, però com ja he esmentat en algun lloc o altre les metàfores em costen... Deu ser l'edat, que em pesa, o la ment que cada cop és més estreta, ves a saber. Si algú s'ha ofès per les meves interpretacions esbiaixades, que em perdoni; si algú ho ha fet per altres motius... bé, aquest que s’aguanti.

Apa, fins ara mateix i tot sigui per crear polèmica i més visites o el que sigui.

Marc

José G Obrero dijo...

Jo sóc trilingüe, però mi piacerebbe essere polilingue, porque detrás de cada lengua veig una cultura, una posibiltà di comunicaziones e non vedo per niente cuestiones políticas. Me encantan las tres.

Un saludo e di nuovo benvenuta!

Raquel Casas dijo...

No em caus malament, al contrari, està bé provocar sensacions (o alarmes) en els altres. Espero que d'ara endavant siguin més positives!
Sí que ets susceptible; si em coneguessis no hauries pensat res de semblant.
Ja parlarem.
Una abraçada (sense punyalada per l'esquena, eh?!)

paula dijo...

Estupendo Raquel y brava.Yo tampoco,a pesar de pertenecer a bilingües y peperas comunitats je,je,me referia a la lengua...si no al lenguaje...pero ya me gusta lo de la serpiente,te hace mas enrollada si cabe.Saben saladitas y combinan bien con la dieta mediterránea.
Querido Marc,los caminos del corazón son únicos y aceptan monolingüe como lenguaje de compañia...aunque a veces,les cuesta comprenderte,que no entenderte je,je.

Marc Vintró dijo...

A veure, al José li responc que saber molts idiomes i conèixer moltes cultures està molt bé, però de cultura pròpia només n'hi ha una, a excepció, és clar, de cassos contats en circumstàncies molt concretes. Sobre això de la política, bé, em sap greu, però tot és política en algun grau o altre. La nostra dimensió social i política és inseparable del que som, sentim i pensem. Buff, si gairebé semblo un filòsof...

A la Raquel no puc menys que donar-li tota la raó: en general, cara a cara, exceptuant alguns casos on regna la poca sinceritat, les relaciones es presten a menys confusió. I si algun diu em coneixes, comprovaràs que, com he dit, no sóc simpàtic. (Per cert, he anat al mirall i no he vist cap punyal penjant de l'esquena, al menys cap de teu).

Apa, fins ara, o fins el proper comentari.

Marc, El Susceptible.

ivansan69@latinmail.com dijo...

Hola, Raquel.
Des de l´exili bloguià vull felicitar-te pel nivell que desprens. Estic convençut de que la teva arribada depara grans esperances. Davant la baralla bilingual, caldria presentar-me com a nihilingüe, és a dir, que no m´entero de res ni que sigui en català ni castellà. Tinc cada cop més problemes de comprensió, i m´he tornat gandul per entendre a ningú. Així m´estalvio maldecaps. Però amb tu (i amb la resta de les 7 veus) faig una excepció amb molt de gust. Gràcies!

Marc Vintró dijo...

Bé, en resposta a l'Ivan, aclariré que jo tampoc m’assabento de massa coses. El que és curiós del cas, és que com menys me n’assabento en general, més clares en tinc unes poques. I clar, m’aferro a elles, com bona ànima de vegetal que tinc Seran coses de l'edat.
Pel que fa als vostres comentaris i missatges, haig de dir que estic sorprès: tots insistiu en que una cosa és la literatura i una altra la política. I, senzillament, no ho entenc. Parlar un idioma o un altre és cultura, i la cultura, tot i que racionalistes o il•luminats insisteixin en el contrari, és una cosa lligada a una gent, una terra, a una manera de fer, etc O sigui, vinculada a una comunitat de carn i ossos, i en conseqüència, també històrica, social i política. En resum, que penso que, ho vulguem o no, o sapiguem o no, sempre fem projecció política. A l’hora d’escollir les paraules amb les que parlem, de fer estudis, d’escollir amics o de moure’ns en uns cercles o altres, sempre hi ha una mica de política. Al cap i a la fi, la política no és allò que fan els polítics, que només fan marketing; és el que fem nosaltres dia a dia enr elació amb els altres, quines idees acceptem i quines no, quins tarannàs tolerem i quins mai dels mai acceptarem, quins compromisos prenem i quins rebutjem, etc.

Marc, El Susceptible i el Polític.

Raquel Casas dijo...

Ja, ja! Ivan, m'has fet riure molt amb la teva nova paraula; encara tinc el somriure a la boca.
I gràcies pel comentari, espero que a mida que avancin les setmanes ens anem descobrint i coneixent (literàriament i personal).

carlesrull dijo...

Òndia, tu, desconnecto un dia i això s'anima que fa por. Això sí que és entrar per la porta gran, Raquel, crec que has suscitat més comentaris que cap post anterior en l'anyet de vida del nostre experiment a set mans.

No hauria d'entrar en la qüestió político-lingüistica, perquè sé molt bé que el Marc i jo no ens posarem mai d'acord: tot i parlar els mateixos idiomes - tenim aquesta sort, vaya, jo crec que és sort - la nostra visió de la realitat sociolingüisticopolítica que ens envolta és completament oposada. Ara bé, permeteu-me dissentir en això de que "cultura pròpia només n'hi ha una". Em costa de pair, i ho explicaré amb un atzarós argument d'autoritat - jo no en tinc, així que acudeixo a algú que se suposa que sí en té -. El professor Borghessi va dir, parlant d'educació, "Las reacciones oficiales se limitan a encerrar al alumno en una cultura nacional, pese a que la educación es universal por definición: las administraciones ofecen al estudiante una única identidad nacional, la que interesa a los políticos".

Jo, per la meva part, com l'Ivan, cada cop entenc menys de res i en qualsevol idioma, especialment el xinés. Voldría ser multilingüe i no tenir carnets, mentrestan prefereixo colpejar escots vinguin d'on vinguin, metafòrics o no, jeje. I menjar calçots, no metafòrics.

Marc Vintró dijo...

Bé, ja saps que acostumo a discrepar de tot allò que es ven com 'universal', 'objectiu', 'racional' o 'il•lustrat', més que res perquè normalment amaga interessos molt i molt particulars. Se'n podria parlar molt d'això. Així que, per ara, poso entre cometes el que va dir el professor Borghessi. Per altra banda, vull insistir en el fet que una cosa és la política i l'altra els polítics i l'oficialitat. Jo parlo de cultura/política viscuda, de pertinença sentida, d'un cert eixamplament de l'ànima, etc, i no de polítiques oficials amb més o menys bones o males intencions. per últim, Carles, m'espantes! Dius que en qüestions sociolingüisticopolítiques ets allò totalment oposat a mi. Per tant, si jo sempre he estat català, independentista, nacionalista en el bon sentit del terme (que el té) i contrari a intromissions no desitjades, llavors tu hauries de ser, com mínim, del PP o de Ciutadans. Sincerament, espero que no sigui així. Espero que la vida no ens allunyi tant...

carlesrull dijo...

Ja saps que no! Però el que a mí m'espanta és que tinguis una visió tan tancada i cerril de la realitat que tot ho hagis de veure en termes de blanc o negre, o amb mí o contra mí, o amb ERC o amb el PP, o del Barça o del Madrid,... En fi, tu mateix, però jo sé que en realita saps que la vida no és així, i que sempre hi ha molts matissos, i també que saps si no a qui voto, sí a qui no voto.
I també sé que saps que el contrari a un nacionalista o un patriota no és un altra nacionalista o un altra patriota. Per a mí sou iguals els de ERC i els de CS o PP.

Aclarada aquesta malintencionada insinuació teva - jeje -, et recomanaria el llibre "Identidades asesinas", d'algú tan poc sospitós de votar PP com Amin Maalouf, però per si et fa mandra llegir-lo aquí et deixo un petit resum robat de la xarxa, tal vegada així entenguis què vull dir quan afirmo que la meva visió és oposada a la teva:

"Maalouf cuenta que desde 1976 cuando dejó, por la guerra, el Líbano para instalarse en París, le preguntan reiteradamente que si se siente "más francés" o "más libanés". Responde sin mentir, que "las dos cosas". Explica con paciencia que en árabe conoció a Dumas, Dickens y los Viajes de Gulliver y fue en su pueblo natal donde aprendió los valores de sus antepasados y escuchó las historias en las que después se inspiró para escribir sus novelas. "¿Cómo voy a cortar los lazos que me unen al Líbano?", se pregunta. Pero al mismo tiempo, dice que beber el agua y vino franceses, acariciar sus piedras, pisar su tierra y escribir en francés sus historias, "¿cómo podría considerarme un extranjero en Francia?", vuelve a interrogarse. No tengo una identidad compartida, dice Maalouf, sino una única identidad que abreva y se nutre bebiendo en la fuente de otras.

Cuando termina Maalouf de exponer su teoría generosa sobre la identidad, afirma que siempre llega una persona a cuestionarlo en voz baja, "poniéndome la mano en el hombro", y siempre es la misma pregunta: "Es verdad lo que dices, pero en el fondo ¿qué es lo que más te sientes? ¿libanés o francés?". Con lo que se supone que en "el fondo", en "lo más hondo de mí mismo" hay sólo una pertenencia, única, relevante e indivisible que es la que verdaderamente importa. Con ello se pone de manifiesto que la "esencia" del hombre, la "verdad profunda" de las personas está determinada, fatalmente, para siempre desde el nacimiento y no se modificará jamás. Como si lo demás, su trayectoria, las convicciones que va adquiriendo, los valores que se le inculcan en la educación, sus preferencias, su sensibilidad personal, sus aficiones de toda la vida, no contaran para nada en la historia personal de la humanidad.

Hoy el mundo, metido en este proceso de globalización económica, produce muchos bienes y servicios universales, pero pocos "leones africanos" capaces de aceptar la identidad personal, como un proceso enriquecedor en la trayectoria vital del hombre. ¿Por qué entonces empeñarse en negar la interdependencia que unos tenemos con otros? ¿Por qué aceptar esa demagogia política y cultural que nos orilla a reclamar siempre y en todo momento nuestros distingos y quemar banderas extrañas? Son cada vez más numerosas, y ahora hemos visto en Nueva York y Washington, más mortíferas, las afirmaciones de la furiosa identidad frente al diferente. En muchos lugares piden que se rescate de lo "más íntimo" esa propiedad o cualidad que distingue, que suele ser, como hemos dicho, una raza, un territorio, una nación o una religión y la enarbolen con orgullo frente a los demás. El radicalismo en esa posición de exhibir la diferencia y aferrarse a la cuna original y a la costumbre autóctona, es lo que conduce a la "Identidad Asesina", que lo mismo mantuvo en el poder a Hitler, que estrella un avión en un edificio, coloca una bomba en España, llama a una batalla reivindicativa en nombre de la sangre o la tierra o grita una consigna separatista con ánimo electorero, como lo hizo Víctor Cervera Pacheco en sus postreros días en el gobierno de Yucatán. El origen es el mismo, la madriguera ideológica invocada desde donde salen todas esas perversidades es la misma —aunque las consecuencias y catástrofes de los hechos sean, naturalmente, distintas en Yucatán que en Medio Oriente—. Ese nacimiento de la "identidad asesina", no es otro que el del autoritarismo que niega a la libertad como un valor de la convivencia social.

La "identidad asesina" mutila la convivencia social porque, en palabras de José Ortega y Gasset, el hombre es, también, "sus circunstancias". Y la teoría fanática que sólo busca marginarse y reciclarse en el "nosotros", sin considerar el "ellos" aniquila la "circunstancia" mundial que nos tocó vivir: la de mutua dependencia. Esa circunstancia que exige la apertura atenta a los valores del extraño, sea extranjero o nacional, vista turbante, hable tzotzil o adore a otro Dios."


Una mica llarg, pero m'explica molt bé. Una abraçada, company, i sisplau, pensa que les persones, i els amics, haurien d'estar per sobre de les ideologies.

Carla dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Marc Vintró dijo...

Bé, abans de res i per començar, t’haig de dir que em sap molt de greu que m’acusis a mi de ser el que ho veu tot sense matisos, o com tu has dit, o blanc o negre, quan has estat precisament tu el que has usat la idea de ser en una sèrie de qüestions allò – en cito- ”totalment oposat “ a mi. Abans d’acusar directament a algú de mirada cerril, potser millor plantejar-se primer quins són els blancs i negres que niden en un mateix. Perquè sí que en veig de matisos, però no deixo que aquests em facin creure que no existeix també el blanc o el negre, ni tampoc deixo que aquests esborrin els contrastos que, ens agradi o no, són precisament allò que els fa ser. També, si t’haig de ser sincer, que em citis a algú per contrarestar el meu ‘nacionalisme’ començant amb el títol ‘Identidades asesinas’, i acabant amb referències a Hitler, etc, ho trobo... no sé, com ho diria, propi d’aquell que no veu matisos i acaba englobant tot sentiment cultural/nacional sota l’etiqueta fàcil del nazisme?
Posat a parlar de cites, jo també podria citar molta gent que, a grans trets, no diu ni reivindica res diferent al que jo he esmentat, em refereixo a gent tant dispar com per exemple,el mateix Dalai Lama (en relació al Tibet) o un cosí de la Carla, doctorat en historia (en relació a Catalunya) i que, siguin quines siguin els seves personalitats, crec que disten de ser identitats assassines. Però no els citaré, perquè la guerra de cites és tan estèril com la guerra dels arguments o de les bales. El meu comentari només persegueix exterioritzar certa pena interior, només això i res més
Ah, i per cert, si per ideologia entenem simplement les idees que configuren una visió del món, un punt de vista o perspectiva vital, molt em temo que els amics, com totes les persones, ni estan ni per sobre d’elles ni per sota, sinó al bell mig. Suposo que dedicaré el meu pròxim article a aquesta qüestió.
Evidentment, això no vol dir que tampoc no valori altres sentirs en les persones, sempre i quan respectin els meus. De fet, tot i que aquestes alçades sorprengui a molts, una de les persones que més valoro és del madrid i se sent més espanyol que altra cosa. També haig de dir que aquesta persona mai no ha relacionat el meu sentiment catalanista, independentista, etc. amb res que s’assembli al nazisme o una personalitat assassina. Més aviat al contrari.

R.P.M. dijo...

El séptimo día quiere hablar. Eso de ser el último, le da una cierta personalidad. Conozco a Carles, y es un tío de primera. No conozco a Marc personalmente, pero es un tío de primera. A mí, me falta cultura política para poder terciar en el asunto. A ambos les sobra calidad para zanjarlo. Pues eso. Un abrazo a todos.

Anónimo dijo...

Burlanga.Hola rak: Has de reconeixer q una mica soc el teu musso eh jeje jo sempre he dit q segons qui de la barra del frankfurt vilanova s.l. "mira pal norte" i despr�s et vaig proposar d'escriure per la revista mexicana lenguaraz.com (un altre pa�s)jeje( quina ll�stima aquells mexicans es van esfumar)
A la procha�ne !