miércoles, 27 de febrero de 2008

Manuelino el pròdig


Per Andreu González Castro

Aquest article hauria d’haver estat d’una altra manera. Hauria d’haver estat una petició d’auxili: “Nena de 6 mesos ha perdut nino. L'individu respon al nom de Manuelino, encara que en apariència es diu Larry the Lion i és de la marca Lamaze. És groc, té una melena de coloraines i fa xiu-xius i petaments quan se’l toca per tot el cos, tret de la panxa, que fa un soroll de botzina. Es gratificarà qui el trobi o qui en trobi informació que condueixi a localitzar-lo”.

La propietària d’en Manuelino, que es diu Aina i ara ja té 7 mesos, encara no tenia nom quan la meva dona i jo vam visitar Portugal, un país veí que té una autonomia com cal, durant les festes nadalenques de 2006. Lisboa és una capital amb uns atractius limitats, però amb molta personalitat. La clau de la seva personalitat són les llambordes. Sense llambordes, no hi ha Lisboa. Una capital europea pavimentada amb pedres és una capital que decideix que en comptes d’agafar el tren del futur prefereix anar-hi passejant xino-xano amb un tramvia atrotinat.

A banda de les llambordes lliscants, que les arrels dels arbres aixequen a tot arreu, la segona clau que explica aquesta capital és el rei Manuel I. Aquest rei és contemporani dels Catòlics, Isabel de Castella i Ferran d’Aragó, i alguns dels monuments més significatius de Lisboa són d’aquest període manuelí, que en portuguès es diu manuelino. Sentir aquest nom tan evocador, lligat al convent dels pares jerònims, a Belém, va ser una revelació: vam saber que el nasciturus, llavors encara embrionari, havia de dir-se’n per força. “Manuelino si és nen; Manuelina si és nena”. Que manuelino és un adjectiu i no un nom propi? Tant fa. Quan s’han conegut dones que es diuen Yony, les objeccions a Manuelino són sobreres.

El dia que vaig anar a inscriure l’Aina al registre, encara vaig dubtar de si posar-li un Manuelina de segon, o una misteriosa M amb punt (M.) rere l’Aina, però un elemental sentit del ridícul m’ho va impedir. El cas és que, fracassada l’operació d’anomenar ma filla amb un antropònim inspirat en Portugal, el primer nino que li van regalar a l’hospital va ser l’adjudicatari del dit Manuelino.

Què podria dir que el lector no sàpiga sobre el temps que passen plegats un nadó i una joguina? Quines abraçades! Quines mossegades! Quina manera de quedar-se tots dos adormits com germanets! Però la felicitat és com el vidre, es trenca aviat (diu un refrany flamenc). I és que Manuelino va desaparèixer. Sense donar explicacions, d’un dia per l’altre. Potser es va cansar de la monotonia. Potser enyorava la planura del Serengeti i el cràter Ngorongoro. No ho sabem, però ens va deixar desolats. I com ho va notar l’Aina!

Ens plantejàvem reposar-lo amb un altre, amb l’esperança que la petitona no notés el canvi, però resulta que a Amazon estava esgotat i, per si no fos prou drama, Larry de Lion, una rèplica gairebé exacta del nostre cadell de lleó, havia estat desbancat, destronat, substituït per Logan the Lion.

Casualment, i mentre buscàvem una trona, l’atzar ens portà a una botiga per a nadons on mai anem. I mentre remenàvem i tafanejàvem es produí el miracle. Quan l’Aina va veure el Manuelino en un prestatge, va començar a xisclar. En apropar-nos-hi, s’hi abraonà i no el deixà anar. El teatre grec, d’això en deia anagnòrisi, reconeixement. És allò tan emocionant del moment en què es troba un fill perdut després de 40 anys mercès a unes pigues de naixement que formen la constel·lació d’Orió o una cicatriu al peu, com la dida d’Ulisses reconeix l’heroi de multiforme ingeni.

Per part de la meva dona i meva, ni un retret al Manuelino. Ni una mala cara. L’alegria que hagués tornat ho envaïa tot. Encara que ens va semblar un abús pagar per recuperar el nostre nino, ho vam fer per reintegrar-lo al nucli familiar. És cert que ha perdut jerarquia i que el Gusiluz ara és el més pinxo de l’habitació de la petita. El Gusiluz no té grandesa d’ànim i ja ens ja preguntat per què no li posem piles noves i, en canvi, al Manuelino l’hem acollit amb els braços oberts. Li hem respost que llegeixi certa paràbola de la Bíblia, però als prestatges hi haurà batussa entre els dos bergants, segur. De totes maneres, amb el temps, el Manuelino superarà el trauma, si cal amb ajuda d’un especialista, i recuperarà l’autoestima. Benvingut de nou, fill pròdig.

4 comentarios:

José G Obrero dijo...

Andrés: qué cercana haces una historia tan lejana. Y con final feliz.
Sólo un apunte para chinchar: Portugal tiene una autonomia como Dios manda, pero dudo que se pueda decir lo mismo del Alentejo o del Algarbe ;-)

Un abrazo y muchos besos a Aina y su Lion.

Carla dijo...

Dolç, simpàtic, amb una flaire d'incondicional amor paternal... Que l'aina guiï les teves emocions durant molts i molts anys, omplint de màgia el teu món (que és el seu món) quotidià!

ivansan69@latinmail.com dijo...

Ah, maleït Manuelino, traidor! Em vas dir que mai més tornaries amb ella! Que m´estimaries només a mi! Per sempre! M´has abandonat per aquesta nena mocosa altre cop! Ah, com t´odio, lleonet sense cor! Espero que amb l´Aina t´ho passis tan bé com amb mi... Quines nits, quines nits abraçats tu i jo al llitet...

R.P.M. dijo...

Y que a nadie se le ocurriera cambiarnos el juguete por otro nuevo o más moderno. Para jugar servían todos,pero para dormir sólo uno, como los grandes amores. Te veo tierno, Andreu, como debe ser. Un beso para Aína.