Per Raquel Casas
Navegant cap a Bizanci
I
Aquell no és un país per a vells.
Jóvens als braços de jóvens, ocells
Als arbres, -generacions que moren-
Els seus cants, salts de salmons, mars plens de verats,
Cos, vol, o fons, hi celebren, d'estiu.
El que és engendrat, naix, i mor.
Pres en aquella música sensual tot defuig
Els monuments de l'intel·lecte etern.
W. B. Yeats
El vell Yeats es lamenta en aquest primer poema de “Navegant cap a Bizanci” que aquell no és país per a vells per totes les coses que estan canviant i ja no entén. És el mateix que li passa al sheriff Bell (Tommy Lee Jones); està cansat, desil·lusionat i gens preparat per enfrontar-se a una societat que canvia massa ràpidament. Allò que més el preocupa és no saber com lluitar contra un nou tipus violència, encarnat en l’assassí psicòpata sense remordiments Anton Chigurh (Javier Bardem). No serveixen les manilles, ni les armes, ni córrer ni amagar-se.
Chigurh obre la pel·lícula amb un terrible assassinat que anuncia tot el que vindrà a continuació. Ningú no se li resisteix perquè els seus moviments són sorprenents, impensables. Amb un pentinat impossible, es passeja amb una superoritat implacable, aconseguint tot el que es proposa perquè, a més de retorçat, és sumament intel·ligent i s’avança als moviments/ pensaments de tots els personatges que l’envolten. Només hi ha un fet que li trastoca els plans i l’atura un moment cap al final de la pel·lícula: un accident de cotxe, és a dir, una situació que no es pot calcular, imprevisible. La resta de persones, llocs i fets estan a les seves mans.
A més del personatge que interpreta magníficament Bardem, el que considero millor de la pel·licula són les el·lipsis. Com un bon relat literari, n’està plena, però són dues les més interessants: la trobada i enfrontament entre Lewellyn Moss i Chigurh (o sigui, la no trobada perquè l’espectador es troba davant el motel amb la porta oberta i un cos al terra, des de la perspectiva del sheriff Bell) i la de l’assassinat de la dona de Lewellyn, Carla Jean. Ni tan sols veiem com la despatxa, ni el seu cos sense vida, en aquesta ocasió sabem què ha passat a l’interior de la casa pel gest, carregat de significat, que fa Bardem en mirar-se la sola de la bota.
El vell Yeats es lamenta en aquest primer poema de “Navegant cap a Bizanci” que aquell no és país per a vells per totes les coses que estan canviant i ja no entén. És el mateix que li passa al sheriff Bell (Tommy Lee Jones); està cansat, desil·lusionat i gens preparat per enfrontar-se a una societat que canvia massa ràpidament. Allò que més el preocupa és no saber com lluitar contra un nou tipus violència, encarnat en l’assassí psicòpata sense remordiments Anton Chigurh (Javier Bardem). No serveixen les manilles, ni les armes, ni córrer ni amagar-se.
Chigurh obre la pel·lícula amb un terrible assassinat que anuncia tot el que vindrà a continuació. Ningú no se li resisteix perquè els seus moviments són sorprenents, impensables. Amb un pentinat impossible, es passeja amb una superoritat implacable, aconseguint tot el que es proposa perquè, a més de retorçat, és sumament intel·ligent i s’avança als moviments/ pensaments de tots els personatges que l’envolten. Només hi ha un fet que li trastoca els plans i l’atura un moment cap al final de la pel·lícula: un accident de cotxe, és a dir, una situació que no es pot calcular, imprevisible. La resta de persones, llocs i fets estan a les seves mans.
A més del personatge que interpreta magníficament Bardem, el que considero millor de la pel·licula són les el·lipsis. Com un bon relat literari, n’està plena, però són dues les més interessants: la trobada i enfrontament entre Lewellyn Moss i Chigurh (o sigui, la no trobada perquè l’espectador es troba davant el motel amb la porta oberta i un cos al terra, des de la perspectiva del sheriff Bell) i la de l’assassinat de la dona de Lewellyn, Carla Jean. Ni tan sols veiem com la despatxa, ni el seu cos sense vida, en aquesta ocasió sabem què ha passat a l’interior de la casa pel gest, carregat de significat, que fa Bardem en mirar-se la sola de la bota.
Aquell no és un país per a vells, però tampoc per a sensibles. Ningú no està preparat per a tanta violència, encara que en els darrers anys sembla que s’hagi instal·lat en molts més racons. Com diu Yeats en un altre vers del mateix poema, “i és per això que he navegat per mars”.
Però malgrat les fugides, el temps no es pot aturar i ens farem vells “el que és passat, o és ara, o serà.”
Mentrestant, podem anar a un lloc on no hi ha cotxes, ni avions, ni vaixells:
No hay comentarios:
Publicar un comentario