Un món perfecte

Per Núria Domènech

Sortia de nit al carrer, com els gats i les putes, deia, i escorria les hores agafant trossets de cel amb la càmera de fotos. Petits trossets de cel, esclar, per a tenir bona qualitat i resolució no podia captar massa tros de cop. Arribava a casa de matinada, amb els quatre carrets gastats, i encenia tota la lluminària vermella que convertia el labavo en una sala de revelat d’altíssima velocitat. Penjava un cartellet a la porta: Entreu si voleu tastar el fixador. Revelar cent fotografies no és precisament bufar i fer ampolles, però els anys de pràctica feien que batés rècords de temps dia rere dia... les últimes setmanes de la seva vida les tenia totes revelades abans que sortís el sol i tot; i ja me les ensenyava orgullós mentre la mare m’entaforava la cullerada de llet amb cereals de bon matí. Darrere el meu pitet m’escoltava aquell home al·lòpecic i miop que em parlava de les constel·lacions com si fossin les seves amigues de tota la vida. La mare li deia que no m’atabalés amb bajanades, però a mi... a mi ja m’estava bé. De fet, la veritat és que em semblaven totes bastant iguals, però amb molta paciència el tiet Lau va aconseguir fer-m’hi veure algunes de les milions de diferències que ell assegurava veure-hi. Quan jo marxava a l’escola, es tancava a la seva habitació per a construïr el cel en uns fulls blancs enormes que no he sabut mai on guardava. Dibuixo l’univers, si Déu va fer-ho jo també!, i aquesta frase era tan secreta que no podien sentir-la els capellans, sobretot sobretot. A quarts d’onze ja ho tenia fet, deia, però jo mai el veia perquè era a l’escola i, quan tornava, l’univers del tiet Lau havia desaparegut del full blanc. He tingut una nit estrellada,espero no tenir un dia ennuvolat. I se’n anava a dormir profundament al seu llit. Per la tarda, oblidat el deliri estel·lar, el tiet Lau arranjava cançons de patxanga per a guanyar quatre duros i poder-se pagar els rodets, que ja podrien ser d’or al preu que van. Dia rere dia, nit rere nit; centenars, milers, milions de fotografies; trossets de cel per a endreçar, com deia ell; desats qui-sap-on. Construeixo mons millors, el món pot ser perfecte si jo trio les estrelles del meu cel. Una nit com qualsevol altra ja no tornà a casa, se n’anà per a recollir els trossets de cel i no tornà. Ens deixà sobre un enorme full blanc tot un escampall de fotografies, estrelles encaixades amb un ordre nou però sorprenentment harmònic, exacte, precís. Unes paraules escrites al full blanc, suposo que a tall d’acomiadament, aquest és el meu univers, milloreu-lo si podeu.