martes, 15 de abril de 2008

De l'educació com a assumpte social


Per Carlos Rull

Magdalena Álvarez continuarà com a ministre de Foment. No està malament la nova botifarra que – ara hauria de dir - “ens fan des de Madrid” - però no ho diré perquè estaria incorrent en la clàssica demagògia populista de ja se sap qui -. No, la botifarra ens la fa exclusivament el senyor president i la seva colla de la pessigolla; la immensa majoria de madrilenys – que van votar per quelcom encara pitjor - hi tenen ben poc a veure. La senyora Álvarez, doncs, continuarà passejant en tren la seva arrogància del sud més caspós mentre els catalans estarem ben contents perquè l’alegre Carme de l’etern somriure lluirà la seva gràcia dicharachera per les reunions de la OTAN i passarà els caps de setmana conduint tancs per Cerro Muriano tot cridant “¡Viva España!”. La malagueña salerosa continuarà encarrilant o descarrilant AVES com si aquí no hagués passat res i, si tot li surt bé, tal vegada aconsegueixi fer caure la Sagrada Família, però no hi ha problema, perquè ara tindrem l’aigua de l’Ebre que fa un parell d’anys no es podia ni tocar. És curiosa la manera del senyor president de donar les gràcies als catalans que li han regalat la cadira monclovita.

Tot això, evidentment, no passa de simple i mera anècdota. El que més preocupa, o hauria de preocupar, de la llista de ministres de la legislatura que encetem és la desaparició del Ministeri d’Educació. “No, que no desapareix”, diran alguns, “que ara es dirà de Educación, Asuntos Sociales y Familia”. I no es això desaparèixer? Amb aquest nom, la educació passar a ser un assumpte exclusivament social i no, que era el que jo sempre havia pensat, pobre de mi, un assumpte bàsicament cultural. Amb aquest curiós matxambrat de ministeris – que no passar de ser també anècdota, ja que les competències d’Educació estan transferides i el canvi nos ens afecta gaire, que prou pena tenim amb el nostre propi departament d'Ensenyament – el que es revela és tota una manera de pensar que els progres del PSOE han trigat setze anys a fer evident: que l'educació pública es merament un servei social, una institució assistencial destinada a que els fills del pobres aprenguin a llegir, escriure - amb prou feines -, restar, sumar - d'aquella manera -, i prou, i que estiguin controladets fins el dia que siguin aptes per a treballar i produir.

El nom d’aquest nou ministeri, que ja no gestiona les universitats – això que guanyen elles -, es pot interpretar com una prova més de que la destrucció sistemàtica de la qualitat de l’ensenyament que va començar amb la LOGSE del 92 era un pla ben meditat per a convertir la educació pública a la versió més cruel i radical del sistema d’ensenyament comprensiu del capitalisme anglosaxó. És a dir, en un sistema que alimentarà un proletariat acrític i mal·leable que no doni en el futur problemes a les élites que, educades a institucions privades, tindran accés als coneixements que els permetran perpetuar-se com a élite. El Ministerio de Educacion, Asuntos Sociales y Familia y la LOE són la prova definitiva de que la educació pública s’entén, des de les ments privilegiades del pensament únic que domina en el sí del socialisme espanyol, com una eina de control que, perpetuant les diferències socials i la rigidesa dels estaments establerts, permetrà crear una enorme massa social semianalfabeta fàcil de controlar i amb els suficients i mínims coneixements tècnics per a esdevenir mà d’obra semiqualificada. L’élite sap molt bé que, per a continuar sent élite, ha de controlar el coneixement, per això la immensa majoria dels fills de la classe política d’esquerra i de dreta no va a la pública. De la dreta s’entén, però de l’autodenominada esquerra.... Sembla urgent crear un Ministerio de Dignidad, Coherencia, Honradez y demás Familia.

En fi, ja ho veieu: l’escola pública no ha d’ensenyar res, no ha de proporcionar coneixements de res, no ha de fomentar cap tipus de pensament crític o alternatiu, perquè ja no és una institució cultural ni científica: sembla condemnada a convertir-se un servei d’assistència social per als fills dels pobres. Y la senyora Álvarez que vagi fent.

I que el partit que ens governa es defineixi encara com d’esquerres... Pitjor ho tenen a Itàlia.

9 comentarios:

Marc Vintró dijo...

Mira, sobre la “botifarra madrilenya”, no sé si es demagògica o no, o si es populista o no (no seré pas jo qui ho dictamini, perquè de populistes i demagògics tots ho som sempre una miqueta); jo només sé que és tot un fet.

Pel que fa a la l'educació... Potser cal que prenguem consciència que es tracta d'una batalla perduda. Potser va essent hora de pensar més en alternatives casolanes a l'educació més enllà de les escoles i els instituts, siguin aquests públics o privats, d'esquerres o de dretes, laics o religiosos, etc., etc. Tan sols és una idea.

PD: I tot parlant de la tendència que tots tenim a “demagogitzar”, m’he rellegit i repassat el meu comentari tres o quatre vegades, i espero que aquest cop no em vinculis la meva opinió amb cap forma de terrorisme o neonazisme, jejeje.

José G Obrero dijo...

Buen post, Carles. Me quedo con la última frase: peor lo tienen en Italia. Lo de Magdalena Álvarez es indiscutible, del resto no me atrevo a opinar. De momento se publican las balanzas fiscales que era el caballo de batalla del nacionalismo y creo que esto convierte la butifarra en salchicha casolana. Veremos...

Raquel Casas dijo...

Ja fa temps que els professors ho venim dient, però no ens escolten, per variar. Tinc claríssim que acabarem perdent el temps a classe, s'acabarà això d'ensenyar o formar o com vulguin dir-ho. La secundària obligatòria serà una mena de pàrking de maleducats. Com m'ha dit avui una neneta de primer "siempre hacemos lo mismo, leer, hablar y escribir, qué rollo, a ver cuando hacemos algo divertido". I jo li he preguntat què volia fer, doncs, a classe de llengua i ha dit que volia fer algun joc. M'he emprenyat, per variar també, i els he fet un divertidíssim i llarguíssim dictat, el meu joc preferit quan comencen a queixar-se. És el que hi ha, no val la pena enfadar-se paciència i a jugar!

R.P.M. dijo...

Me quedo con Raquel -comentario-: no vale la pena enfadarse. Te recuerdo Carlos, la frase que elegiste para los marcapáginas del aniversario de El Quijote. Nunca nos quitarán las ganas de enseñar y enseñaremos, lo que podamos, pero enseñaremos. Y sobre todo, enseñaremos a pensar, a quien lo merezca claro. Y al resto, les enseñaremos a mirar, pero no han de poder con nosotros.

carlesrull dijo...

Tranquilo, Rufino, y ánims, Raquel. Yo dejé de enfadarme e indignarme hace mucho, me limito a la queja estoica, a la protesta amarga que se sabe desoída e inútil pero necesaria, obligatoria: hay que contarlo, aunque no sirva de nada. Seguiremos recibiendo butifarras de unos y otros, seguiremos escribiendo nuestra solitaria amargura y seguiremos explicando y enseñando, riendo cuando nos dejen, aunque nadie nos escuche, ¿o tal vez conseguimos salvar a alguno/a?

gonzalezcastro dijo...

Susana me explica que cada vez le resulta más difícil poner sobresalientes, que la igualación por abajo es la norma. Para más señas, debo precisar que ella trabaja en una concertada de barrio. La concertada de barrio suele ser muy poco diferente de la pública, no estamos hablando precisamente de la Súnion, AULA o tantos otros colegios en que pueden enseñar gracias, entre otros factores, al filtro económico de los alumnos.

A mí lo que me parece trágico es el colapso de la creencia en la educación como palanca de cambio personal y social. No digo que no esté alentada desde arriba, pero quiero creer que queda un margen de maniobra personal en que muchos alumnos no reparan. Una de las tareas del profesor es que se den cuenta, pese al entetanimiento predominante, pese a la cultura de Operación triunfo que todo lo fagocita, de que la educación sirve para algo al margen del utilitarismo atroz.

Raquel Casas dijo...

Yo trabajé en Súnion y la perversidad de algunos alumnos era más insoportable que el desinterés que puedes encontrar en la pública.

A pesar de todo, no volvería nunca ni a la privada ni a la concertada, en unas te roban y en las otras te explotan.

José G Obrero dijo...

Yo de mayor quería ser profesor de secundaria, y de vez en cuando me frustro cuando pienso que es un sueño arrinconado. En fin, con la edad uno aprende a relativizar todo lo que tenga el título "trabajo". Sólo deciros: ánimo (no se me ocurre otra cosa).

carlesrull dijo...

Cierto, Andrés, lo más triste es ver que la educación ya apenas puede cumplir su tarea fundamental de movilizador del cambio social y agilizador del desarrollo personal. Es deprimente ver cómo cada año se cumple la misma regla: mayoría de fracaso entre la clase baja, mediocridad entre la clase media, y la clase alta, ya se sabe, en escuela privadas de mucho pago (muchas concertadas sin motivo alguno, sobre todo en Catalunya), donde no es que el nivel sea mejor, que no lo es - yo también trabajé en la concertada-, pero hay ciertos filtros, ciertos favores, ciertos mecanismos que ayudan a mantener el status quo. Y las leyes supuestamente igualitarias no hace más que fomentar esta situación.

Y sin embargo, se mueve: conseguimos salvar a algunos, y muchos acaban agradeciendo las lecturas y los consejos y los diálogos y los escritos, y los poemas y los comentarios,.. y sabes que has abierto brecha. Que no decaiga. Gracias por los ánimos, José.