Mostrando entradas con la etiqueta ensenyament. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta ensenyament. Mostrar todas las entradas

martes, 16 de diciembre de 2008

Per què dic no a la LEC

Per Carles Rull


La LEC, que esdevindrà, si la societat catalana no hi posa remei, el futur marc legal de l'educació de Catalunya, és objecte d'una agra polèmica entre sindicats, Departament d'Educació, pares, alumnes, tertulians de tota mena, mestres i professors. Tots els implicats tenen el dret i el deure de dir la seva i, per donar exemple a aquells a qui afirmem voler educar, senyor conseller, també tots tenen dret a ésser escoltats. Encaboriat per la manca de resposta del professorat a aquesta enèsima agressió a la tasca docent per part de les administracions, vull deixa dita la meva abans de la pausa nadalenca.


Sigueu indulgents i pacients si m'extenc més de l'habitual. La meva humil aportació, com a docent que ha fet una lectura ràpida de la LEC, no pretén més que donar una resposta personal - una de moltes possibles - als dubtes i interrogants que, submergits en la demagògia i el populisme, ni sindicats ni partits ni administracions han estat capaços - o no han volgut - respondre. Tant de bo serveixi per a alguna cosa.

  • Cal una Llei d'Educació de Catalunya?


Segurament. Catalunya necessita un marc educatiu nou adequat als nous temps i a les noves necessitats. Tammateix aquest nou marc legal necessita d'una reforma prèvia de tot el sistema educatiu espanyol que no s'ha dut a terme ni té aparença de fer-ho en el futur més immediat.

  • Aquesta llei privatitza l'ensenyament públic?


En realitat, no; aquesta afirmació sembla un pèl demagògica. La LEC, això sí, introdueix de manera subtil i amb una redacció oberta a diferents interpretacions mesures de gestió i administració pròpies de l'empresa privada en l'àmbit de l'educació pública. Aquesta mesura, en si mateixa, tal vegada fóra encertada sempre que s'implementés amb precaució i des del respecte a l'esperit democràtic i participatiu del sistema públic. Nogensmenys, hom té la sensació que el que es pretén fer és just el contrari: crear un sistema de prebendes, primes i incentius encaminat al foment de l'endogàmia i l'amiguisme. En el fons, es mercantilitza el coneixement i se'l converteix en un producte d'intercanvi i consum, mutant així l'educació en un procès de compra-venda en que el professor esdevé venedor; l'alumnat i els pares i mares, consumidors, i l'administració, tuteladora i sancionadora de tot aquest mercadeig.

  • Soluciona la llei els problemes reals del sistema educatiu?


No. Ans el contrari: en primer lloc, en modificar només aspectes de gestió i implementar un sistema d'incentius del professorat, culpabilitza, de manera implícita, aquest del fracàs del sistema - que, recordem, va ser inventat, implementat i imposat pel mateix partit que ha redactat la LEC -. En segon lloc, la LEC no ataca l'arrel del procés de degradació imparable en que es troba submergida la nostra educació pública i que la mateixa administració, en un curiós exercici de creació de clima, s'ha encarregat de publicitar i baladrejar pels mitjans. La LEC canvia algunes coses per a que tot segueixi igual, i, així, perpetua els defectes del sistema, sobradament coneguts per tothom: batxillerat més curt del món civilitzat, reducció de continguts, mínima capacitat operativa d'inspecció, indisciplina, manca de material, manca de mitjans, manca d'espais, manca de personal, saturació d'alumnat, incompliment de ratios, manca de sortides adequades per l'alumnat objector, burocratització hiperbòlica de la feina del docent i un llarg etcètera. La LEC hi passa de randes sobre aquests i altres problemes, que són l'autèntic corc que corroeix el sistema, o fins i tot tendeix a agreujar-los o perpetuar-los.

  • Perjudica la LEC les condicions laborals del personal docent?


És possible. De fet, sembla que molt possible. El personal docent deixarà de ser funcionari de l'Estat transferit al govern local i passarà a ser funcionari de la Generalitat, un cos de nova creació que pot fer perdre molts dels drets dels que sí gaudiran la resta de professors de tot Espanya, causant un desequilibri injustificat que poc ajudaria a la suposada voluntat de motivació, incentivació i revalorització social dels docents. L'aposta evident per la jerarquització del personal docent i la professionalització dels càrrecs directius, clarament inspirada en la gestió de l'escola privada, va, a més, acompanyada de mesures laborals - de mobilitat, de contractació, d'organització - que poden perjudicar greument tant els interins com els funcionaris, amb la repercussió forçosament negativa que un deteriorament de les condicions laborals ocasionaria sobre la qualitat de la tasca docent.


El propassat curs, el Departament va fer gala del seu infinit cinisme quan, front a un informe PISA que demostrava a les clares la incompetència generalitzada de l'alumnat de secundària en les dues llengües del país, va decidir sense previ avís reduir el nombre d'hores de català i castellà al batxillerat. Al cap i al fi, molts del problemes del sistema educatiu han estat i són provocats i alimentats per la pròpia administració que ara intenta marcar a la societat catalana aquest gol de dretes xutat des de l'esquerra. És la LEC un altre exemple d'aquest cinisme descarnat de l'autodenominat tripartit progressista? Tot sembla indicar que sí. Aleshores, i tornem al principi, cal una llei educativa o no cal? Indubtablement, ens en cal una, i urgentment, però jo dubto molt que la llei que ens cal sigui la LEC.

martes, 27 de mayo de 2008

Corregir

Por Carlos Rull

INTRODUCCIÓN: en honor a las esforzadas correciones que sufrimos los profes a final de curso, interrumpo la serie de relatos sobre "La ciudad sin aves" para homenajear a los voluntariosos currantes de la educación. De paso, dedico el relato - que incluye casos auténticos y documentados - a los cráneos impolutos que, desde el Departament d'Ensenyament, han decidido que para mejorar el nivel de lengua del alumnado de Bachillerato lo mejor es reducir las horas semanales de esa asignatura.


Ha cargado el peso de cientos de exámenes hasta casa. Lleva toda la tarde del viernes corrigiendo y tiene la incómoda certeza de que le quedan por delante dos duros días de trabajo intensivo. Se consuela pensando que, con suerte, el domingo a última hora podrá sumar las notas, sacar las medias, y establecer el resultado definitivo del trimestre y, por ende, del curso. Se consuela más aún pensando en las merecidas vacaciones que cada vez están más al alcance de su mano.

El consuelo dura poco, pues sus ojos se detienen horrorizados ante un “t’as l’esioano” escrito impunemente por un alumno de cuarto de ESO. Entre la justificada indignación, la sonrisa cruel y la piadosa compasión, tacha el engendro y escribe algo así como “En castellano, por no haber, no hay ni apóstrofe, pero sí haches y des. Tú vales, chaval”. Algo más tarde, pierde diez minutos tratando de descifrar qué diablos quiere decir que una película es “classica pero simática a la hora de distrección”. Después, no tarda en caer otra vez en esa frustrante indignación cuando, entre las respuestas de algún cerebro inmaculado, ve que éste ha escrito sin piedad y con alevosía que de Lorca sólo sabe que “era un gitano guei que escribia en nueba york”. No encuentra ningún comentario ingenioso con el que adornar tan brillante análisis literario, así que se limita a tachar y decide reponer fuerzas antes de emprender el asalto del siguiente montón de exámenes.

Caen con rapidez un par de cigarros, una bolsa de patatas fritas y una lata de cerveza. Descansadas mente y vista, regresa a su museo de los horrores particular, pasa al siguiente montón, este de tercero, y no tarda ni dos minutos en revolverse horrorizado en la silla al leer que “los ex-critores del barroco eran gente oscura”. “Indefinitiva”, como ha leído en otro tesoro de la lengua castellana de un chaval de cuarto, “no sigo”, se dice a sí mismo. “¿Sabes qué? Que todos aprobados y a tomar vientos. Al carajo”.

No lo piensa más. Se viste deprisa, coge la chaqueta, el tabaco, el móvil, las llaves y sale disparado en busca de vinos y amigos que le hagan olvidar su trabajo. Piensa pasarse el fin de semana entre humo, tapas y alcohol. Y todos aprobados. Qué demonios. Total, si el sistema educativo se va al carajo, que se vaya él solo. Además, si son buena gente; vagos, ignorantes, pero buena gente, que pasen y se busquen la vida y sean felices, no se la amargaré yo en nombre de un sistema de mierda. Ética, moral y filosóficamente autoconvencido, entra en la bodega donde sabe encontrará amistades y tras un par de tintos trasegados en segundos ante la sorpresa de sus allegados, empieza a olvidar la sucesión de disparates y barbaridades que han torpedeado tan efectiva y metódicamente su ya maltrecha rigurosidad de profesor vocacional.

Es fácil suponer que el domingo por la noche aún no habrá acabado de corregir minuciosa y pacientemente los exámenes de los que renegó el viernes, y con profundo remordimiento de conciencia y malestar estomacal. Las medias tendrán que esperar. La jubilación también.

martes, 15 de abril de 2008

De l'educació com a assumpte social


Per Carlos Rull

Magdalena Álvarez continuarà com a ministre de Foment. No està malament la nova botifarra que – ara hauria de dir - “ens fan des de Madrid” - però no ho diré perquè estaria incorrent en la clàssica demagògia populista de ja se sap qui -. No, la botifarra ens la fa exclusivament el senyor president i la seva colla de la pessigolla; la immensa majoria de madrilenys – que van votar per quelcom encara pitjor - hi tenen ben poc a veure. La senyora Álvarez, doncs, continuarà passejant en tren la seva arrogància del sud més caspós mentre els catalans estarem ben contents perquè l’alegre Carme de l’etern somriure lluirà la seva gràcia dicharachera per les reunions de la OTAN i passarà els caps de setmana conduint tancs per Cerro Muriano tot cridant “¡Viva España!”. La malagueña salerosa continuarà encarrilant o descarrilant AVES com si aquí no hagués passat res i, si tot li surt bé, tal vegada aconsegueixi fer caure la Sagrada Família, però no hi ha problema, perquè ara tindrem l’aigua de l’Ebre que fa un parell d’anys no es podia ni tocar. És curiosa la manera del senyor president de donar les gràcies als catalans que li han regalat la cadira monclovita.

Tot això, evidentment, no passa de simple i mera anècdota. El que més preocupa, o hauria de preocupar, de la llista de ministres de la legislatura que encetem és la desaparició del Ministeri d’Educació. “No, que no desapareix”, diran alguns, “que ara es dirà de Educación, Asuntos Sociales y Familia”. I no es això desaparèixer? Amb aquest nom, la educació passar a ser un assumpte exclusivament social i no, que era el que jo sempre havia pensat, pobre de mi, un assumpte bàsicament cultural. Amb aquest curiós matxambrat de ministeris – que no passar de ser també anècdota, ja que les competències d’Educació estan transferides i el canvi nos ens afecta gaire, que prou pena tenim amb el nostre propi departament d'Ensenyament – el que es revela és tota una manera de pensar que els progres del PSOE han trigat setze anys a fer evident: que l'educació pública es merament un servei social, una institució assistencial destinada a que els fills del pobres aprenguin a llegir, escriure - amb prou feines -, restar, sumar - d'aquella manera -, i prou, i que estiguin controladets fins el dia que siguin aptes per a treballar i produir.

El nom d’aquest nou ministeri, que ja no gestiona les universitats – això que guanyen elles -, es pot interpretar com una prova més de que la destrucció sistemàtica de la qualitat de l’ensenyament que va començar amb la LOGSE del 92 era un pla ben meditat per a convertir la educació pública a la versió més cruel i radical del sistema d’ensenyament comprensiu del capitalisme anglosaxó. És a dir, en un sistema que alimentarà un proletariat acrític i mal·leable que no doni en el futur problemes a les élites que, educades a institucions privades, tindran accés als coneixements que els permetran perpetuar-se com a élite. El Ministerio de Educacion, Asuntos Sociales y Familia y la LOE són la prova definitiva de que la educació pública s’entén, des de les ments privilegiades del pensament únic que domina en el sí del socialisme espanyol, com una eina de control que, perpetuant les diferències socials i la rigidesa dels estaments establerts, permetrà crear una enorme massa social semianalfabeta fàcil de controlar i amb els suficients i mínims coneixements tècnics per a esdevenir mà d’obra semiqualificada. L’élite sap molt bé que, per a continuar sent élite, ha de controlar el coneixement, per això la immensa majoria dels fills de la classe política d’esquerra i de dreta no va a la pública. De la dreta s’entén, però de l’autodenominada esquerra.... Sembla urgent crear un Ministerio de Dignidad, Coherencia, Honradez y demás Familia.

En fi, ja ho veieu: l’escola pública no ha d’ensenyar res, no ha de proporcionar coneixements de res, no ha de fomentar cap tipus de pensament crític o alternatiu, perquè ja no és una institució cultural ni científica: sembla condemnada a convertir-se un servei d’assistència social per als fills dels pobres. Y la senyora Álvarez que vagi fent.

I que el partit que ens governa es defineixi encara com d’esquerres... Pitjor ho tenen a Itàlia.