Per què dic no a la LEC

Per Carles Rull

La LEC, que esdevindrà, si la societat catalana no hi posa remei, el futur marc legal de l'educació de Catalunya, és objecte d'una agra polèmica entre sindicats, Departament d'Educació, pares, alumnes, tertulians de tota mena, mestres i professors. Tots els implicats tenen el dret i el deure de dir la seva i, per donar exemple a aquells a qui afirmem voler educar, senyor conseller, també tots tenen dret a ésser escoltats. Encaboriat per la manca de resposta del professorat a aquesta enèsima agressió a la tasca docent per part de les administracions, vull deixa dita la meva abans de la pausa nadalenca.

Sigueu indulgents i pacients si m'extenc més de l'habitual. La meva humil aportació, com a docent que ha fet una lectura ràpida de la LEC, no pretén més que donar una resposta personal - una de moltes possibles - als dubtes i interrogants que, submergits en la demagògia i el populisme, ni sindicats ni partits ni administracions han estat capaços - o no han volgut - respondre. Tant de bo serveixi per a alguna cosa.

• Cal una Llei d'Educació de Catalunya?

Segurament. Catalunya necessita un marc educatiu nou adequat als nous temps i a les noves necessitats. Tammateix aquest nou marc legal necessita d'una reforma prèvia de tot el sistema educatiu espanyol que no s'ha dut a terme ni té aparença de fer-ho en el futur més immediat.

• Aquesta llei privatitza l'ensenyament públic?

En realitat, no; aquesta afirmació sembla un pèl demagògica. La LEC, això sí, introdueix de manera subtil i amb una redacció oberta a diferents interpretacions mesures de gestió i administració pròpies de l'empresa privada en l'àmbit de l'educació pública. Aquesta mesura, en si mateixa, tal vegada fóra encertada sempre que s'implementés amb precaució i des del respecte a l'esperit democràtic i participatiu del sistema públic. Nogensmenys, hom té la sensació que el que es pretén fer és just el contrari: crear un sistema de prebendes, primes i incentius encaminat al foment de l'endogàmia i l'amiguisme. En el fons, es mercantilitza el coneixement i se'l converteix en un producte d'intercanvi i consum, mutant així l'educació en un procès de compra-venda en que el professor esdevé venedor; l'alumnat i els pares i mares, consumidors, i l'administració, tuteladora i sancionadora de tot aquest mercadeig.

• Soluciona la llei els problemes reals del sistema educatiu?

No. Ans el contrari: en primer lloc, en modificar només aspectes de gestió i implementar un sistema d'incentius del professorat, culpabilitza, de manera implícita, aquest del fracàs del sistema - que, recordem, va ser inventat, implementat i imposat pel mateix partit que ha redactat la LEC -. En segon lloc, la LEC no ataca l'arrel del procés de degradació imparable en que es troba submergida la nostra educació pública i que la mateixa administració, en un curiós exercici de creació de clima, s'ha encarregat de publicitar i baladrejar pels mitjans. La LEC canvia algunes coses per a que tot segueixi igual, i, així, perpetua els defectes del sistema, sobradament coneguts per tothom: batxillerat més curt del món civilitzat, reducció de continguts, mínima capacitat operativa d'inspecció, indisciplina, manca de material, manca de mitjans, manca d'espais, manca de personal, saturació d'alumnat, incompliment de ratios, manca de sortides adequades per l'alumnat objector, burocratització hiperbòlica de la feina del docent i un llarg etcètera. La LEC hi passa de randes sobre aquests i altres problemes, que són l'autèntic corc que corroeix el sistema, o fins i tot tendeix a agreujar-los o perpetuar-los.

• Perjudica la LEC les condicions laborals del personal docent?

És possible. De fet, sembla que molt possible. El personal docent deixarà de ser funcionari de l'Estat transferit al govern local i passarà a ser funcionari de la Generalitat, un cos de nova creació que pot fer perdre molts dels drets dels que sí gaudiran la resta de professors de tot Espanya, causant un desequilibri injustificat que poc ajudaria a la suposada voluntat de motivació, incentivació i revalorització social dels docents. L'aposta evident per la jerarquització del personal docent i la professionalització dels càrrecs directius, clarament inspirada en la gestió de l'escola privada, va, a més, acompanyada de mesures laborals - de mobilitat, de contractació, d'organització - que poden perjudicar greument tant els interins com els funcionaris, amb la repercussió forçosament negativa que un deteriorament de les condicions laborals ocasionaria sobre la qualitat de la tasca docent.

El propassat curs, el Departament va fer gala del seu infinit cinisme quan, front a un informe PISA que demostrava a les clares la incompetència generalitzada de l'alumnat de secundària en les dues llengües del país, va decidir sense previ avís reduir el nombre d'hores de català i castellà al batxillerat. Al cap i al fi, molts del problemes del sistema educatiu han estat i són provocats i alimentats per la pròpia administració que ara intenta marcar a la societat catalana aquest gol de dretes xutat des de l'esquerra. És la LEC un altre exemple d'aquest cinisme descarnat de l'autodenominat tripartit progressista? Tot sembla indicar que sí. Aleshores, i tornem al principi, cal una llei educativa o no cal? Indubtablement, ens en cal una, i urgentment, però jo dubto molt que la llei que ens cal sigui la LEC.