jueves, 6 de noviembre de 2008

Hibiscus


Per Raquel Casas



H ha arribat a la feina amb cara de son. La ferida que li va deixar el tatuatge no l’ha deixat dormir bé aquesta nit. Ara una flor d’hibiscus vibrant li recorre un turmell.
H fa un badall i amb els ulls tancats recorda la primera vegada que aquella flor magnètica la va fascinar: un pati, dos homes i tres minuts suant. En el centre de la pantalla, David Bowie és obligat a dejunar; davant d’ell un soldat japonès el vigila quan de sobte adverteix, bocabadat, com les dents i les mans del presoner devoren una flor sense remordiment (la seva flor, decideix H en aquell moment).
El temps s’atura en les pupil·les d’H alhora que congela l’honor del soldat. El soldat, com un fotograma inacabat...Els segons transcorren implacables fent l’harakiri en la joventut d’aquells ulls humits i estirats.


**

4 comentarios:

Anónimo dijo...

harakiri de la juventud amb els ulls humits me dice la habibi no tienes tela ni na jejeje no! molt maku !

petonets...!

burlanga

Raquel Casas dijo...

I tant, no ho saps bé!

I la música, essencial:

http://www.youtube.com/watch?v=YwkuS9FlB7M&feature=related

Anónimo dijo...

Bon Nadal mr.Lawrence ...

Anónimo dijo...

Con el hibisco,se hace el "karkade",la bebida de la bienvenida.Bienvenido tu alfabeto de sensaciones...acabaré haciendome un tatoo je,je, pero de momento veré la peli,me has enganchado.
un abrazo.paula