viernes, 15 de mayo de 2009

3. LES BOGES


Per Mercè Mestre









Pinten ciutats amb pinzells de sorra. Són autoretrats?




La dona Corfú


Boja.
Tens campanes als cabells.
Serps sonores
que atreuen cels marins,
mars translúcids,
sirenes de mirada salada
i obliqua.

Obres calaixos de llum
a cada finestra, a cada plaça,
als carrers que duen al port,
a la sorra humida de les platges.

Convoques tots els blaus
impossibles
a la mateixa hora,
els daurats més fins,
el verd líquid,
l’aire transparent
de les roses.

Pintes amb dits delicats
una sàvia barreja de boira i claror,
pinzellades d’aigua, de sol,
de llunes de tarda,
de terrosos capvespres,
de nits a mig fer,
de calma.

Et perds en un laberint de fils
pels carrerons estrets
de la ciutat vella:
pentagrama de notes esteses,
sorolls de cuina,
xemeneies, finestres
i roba blanca.

Pèrfida. Laberíntica.
No expliques el teu secret.

On t’amagues, cos de xiprer,
ulls d’olivera?

En els balcons?
Darrere la mel adormida de les persianes?

Sota el mar?
En les humides esquerdes de les roques?

Dins l’església?
En l’íntim parpelleig de les espelmes?

Quin és el teu secret tan ben guardat?
Un mot? Un nom? Un port?
Una antiquíssima història?

De tu, dona llum, deessa invencible,
no sabrem més que el que no ens vols dir:
només coneixem el lleu i insubstancial
límit de la paraula.

19 comentarios:

Ester Astudillo dijo...

Que poètic, que suggeridor, que enigmàtic, que plaent, que sensual, que paisatgístic, que mediterrani, que ric, que atrevit, que deliciós, que matisat, que femení, que prometedor, que expansiu, que encoratjador, que formidable, que potent... si nos fos perquè veig a una clochard perduda i mig despullada entre la roba estesa dels celoberts d'una ciutat vella que se sembla molt, casualment, a la ciutat que trepitjo cada dia quan surto a voleiar a mig matí. Ser objecte de tants abraços i de tants amors-odis té aquest petit preu. Pobra, pobra dona Corfú. I ella que encara espera que del mar s'alci una columna hercúlia que l'alliberi de tant abandó i tant desig!

Nena, nena, nena. M'has d'explicar les teves fonts mitològiques i inspiradores. Aquest profund coneixement femení...

Senzillament magnífic. Ens veiem d'aquí una estona.

Petó;)

Mercè Mestre dijo...

Noia, gràcies pel tsunami d'adjectius!

Uf! Doncs no sé si és clochard o sirena, però jo l'he vista i l'he sentida. Boja perduda, nòmada i feliç com l'aire, que no el veus, però hi és, que t'acarona o et talla la respiració.

La font sempre és la mateixa: els primers records d'adolescència a Cadaqués i la meva addicció a Grècia: llum, llum, llum i més llum!

Fins ara.

Ester Astudillo dijo...

Esclar, si és sirena mooooolt millor. És que jo sóc melancòlina, i sempre veig el cantó negatiu, ja!
:)

paula dijo...

Me apasiona la mitología y al visualizar tu donada dona,no he podido evitar pensar en el pobre Ulises.De tu encantadora sirena con formas de isla, es imposible librarse...su música es el pérfido silencio que se cuela por todos los orificios,sin el límite de las palabras.
Encima no hay forma de ahogarla je,je...es mar.
Em tornen boiga les teues dones,ja tinc criatures para els meus viatjes en tren.Moltes gràcies compa.
un abrazo.

paula dijo...

Mercè he pensado,que tal vez la cortesía hacía mi error lingüistico blaugrana(que los tengo y muchos...pero en este caso el término, boja, está escrito en tu post),te/os impida entender el retorcido halago je,je
Boiga=una locura diferente,esa que se nutre de tú femenina imaginación.
petons.paula

Mercè Mestre dijo...

Paula, m'ha agradat molt i molt aquesta nova forma de bogeria-intal·lació que proposes, on tot està permès llevat la falta d'imaginació: el planeta de les "boigues" (les "boges" són molt més prosaiques i vulnerables, certament).

Amb el teu aclariment ho he vist claríssim, he, he! Acabes d'eixamplar-me el terrat, on podré muntar festes alternatives a les alternatives de sempre, sempre saturnianes, és clar. T'hi apuntes?

Genial! Envio una perduda a Ulises...ja!

Ester Astudillo dijo...

Noies, noies. No us fa pena la pobra Penélope? Encara deu estar esperant el seu príncep blau, pobreta. Crec que la podríeu/dríem convidar. Debe estar loca del todo, pero loca de atar, ahhhhh!
Si em convideu a mi també, jo m'hi apunto, tant si l'apel·latiu és boja com boiga, o meiga, la paraula no fa el concepte.
O sí?

Una saturniana melancònica.

Muacs:)

Mercè Mestre dijo...

Ester, ja estàs apuntada a la festa!!! La Penèlope (que no la Pe), que esperi, que és el seu fatum, la pobre, i nosaltres al terrat, au, a cremar fustes de vaixell com "boigues" i a celebrar postes de Saturn a dojo amb Ulisses.

Ester Astudillo dijo...

Ok. Para cuándo el evento? En quin terrat de les tres tindrà lloc el malefici? Cal que hi porti les meves pòcimes secretes? Anirà de bon rotllo o cremarem algú? Més d'un/una s'ho mereix, per haver-nos tractat tan malament en el passat -entre altres moments.

Continuo pensant que el fatum de la Penélope el vam fer els humans, no ella. Esclar que podia haver-se buscat una mica de vidilla.

Postes saturnianes, que fosques i enigmàtiques sonen! M'encanta. Ja tinc un altre lema per a un altre poema. I això ha estat un rodolí dels més fins -és que tinc fills a primària, què hi farem!

Espero la perduda. Convoca tu, Mercè: privilegis de l'edat (en cas d'empat, caldrà dirimir-ho atenint-se..., ja saps el rollo). Però sobretot sobretot, que vingui l'Ulises, que sense ell ho tenim magre. I no, no, pobret, a ell no el cremarem pas, ja! Faltaria!

patus:)

Mercè Mestre dijo...

Ester, no et passis... quatre interrogants seguits!

Doncs jo bàsicament aniria cremant per ordre alfabètic. Pim pam pim pam, en plan falles i, per si fallen, 3 coets i a volar, que són dos dies.

Per cert, ara no sé si hi ha eclipsi total o és molt tard. I se m'han acabat les espelmes. Mira, ara em cau el ratolí a la foguer...
aaaaaaaaa!!!!

Ester Astudillo dijo...

Dona, el ratolí no te'l deixis prendre, que és l'única via oberta de contacte. No hi haurà coses/gent per cremar, verge santa! Començant per les fustes velles del naufragi odissenc.

No hi ha esclipsi, són els dies saturnins, que són foscos, dona. No te n'havies adonat? I per volar, potser millor una mica d'LSD, bé el seu equivalent químic actual.

Quatre és un nombre modest d'interrogants. A mi se'm succeeixen amb una amplada de banda molt superior. Però així, a boca de canó -wau, que políticament correcta que puc ser!-reconec que cohibeix una mica. Ja anirem apamant el terreny, no hurry.

Ok. Ordre alfabètic. Però no em cremeu a mi la primera, que les dones som molt traïdores i alevoses, i jo sóc de la A!!!

Ahhhhhh!

:)

R.P.M. dijo...

Joer, he estado un buen rato pensando si me atrevía a entrar en este toma y daca de poesía y convocatorias saturnales, por si acaso se me toma saltándose el orden alfabético y voy a la hoguera de los primeros. Pero aquí estoy, si me han de quemar, que por lo menos sea en buena compañía. Haber sentido pasar la dona Corfú es el mérito de tu poema. Gracias Mercé. Abrazos saturnales a todas.

Ester Astudillo dijo...

Rufino, si vienes puedes hacer el papel de Ulises. Te hace? Quedas convocado. Pero el caso es que no sé dónde todavía. Eso Mercè, que es la secretaria oficial del acto.

Beso:)

Mercè Mestre dijo...

Aquí la que té poder de convocatòria per mèrit propi és la tocacampanes de la Corfú, sacerdotessa ella, que mira la que ha muntat en dos dies...

Ester, t'he fet cas i he recuperat el hàmster de les punyeteres cendres, he, he!... Ah, i que consti que no solament no dubto de l'amplada de banda dels teus interrogants sinó que admiro la teva velocitat de flash i la profunditat de camp general que et gastes.

Per cert, la Corfú m'ha dit que això de cremar fustes o el que sigui, ho deixem per al 23 de juny, que mentrestant tranquils i a fer "om".

Rufino, joer, com t'entenc! No m'estranya que no t'atrevissis a enfarinar-te en els comentaris: gairebé ni jo mateixa m'hi atreveixo...

Però no pateixis, que anem de bon rotllo, i que consti que estàs convidat a la festa com a oficiant d'honor!

Una abraçada a tots ;)

Ester Astudillo dijo...

I com s'ho farà, Mercè, la deesa Corfú per convocar-nos, t'ho has pensat? Està en una altra dimensió, en una altra galàxia completament. I no hi ha mòbils, ni perdudes, ni polles semblants.

És clar que sent del gremi dels alquimistes et al., a la millor ens podem entendre alternativament, tipus telepatia, teletransportació, senyals de fum, ect. Rufino, tu de quin pal vas? Vas de bruixot? De sacerdot? T'arribaria una perduda alternativa?

Mercè, vés preparant el terrat per al 23, doncs. Ei, que a l'endemà aquest any sí que és festa (wau, no la perdem!!!), i sense sindicats ni polles, que sempre tant de la banda dels treballadors estan!

Menys mal del hamster, nena, si no no hauries pogut escriure el correu.

Això de l'amplada de banda, és que pensa que l'STSI és nostra, i em xupo tots els díptics promocionals de... hòstia, et juro que ni em recordo, Iberdrola i companyies wifi i pepinillos en vinagre, mòbils i Internet de banda ampla, cobertura a municipis amb més de 50habitants i gilipollades diverses. Això és fer país, què nassos. Que tothom pugui tenir accés a Internet de banda ampla. Perquè Internet, voilà, et pot salvar la vida (ah, sí???). Si més no, et fa la mort més agradable (ah, sí???).

Parlem

Patu urbi et orbi:)

R.P.M. dijo...

Gracias por el lugar que me dais. La distancia y otros efectos están en contra de asistir a esa convocatoria, pero, gracias de todos modos. Sois,de verdad, las brujas más adorables.

Ester Astudillo dijo...

:)
Beso:)

Oscar Sotillos dijo...

jopelines, como se prepara el Sant Joan. Por la galia rupestre donde habito no se que fiestas van a seguir, supongo que seremos los unicos saturnales que subamos a la colina del pueblo a montar una hoguera, pero haremos llegar el humo de nuestros sacrificios a la terraza de vuestra fiesta.
A todo esto, Mercè, cada uno con sus referentes, yo he visto en tu mujer Corfu la leyenda de la bruja gironina que aun se puede ver, petrificada, en los muros de la catedral de Girona. Creo que hicieron un corto sobre su leyenda. a ver si encuentro alguna referencia.
besos primaverales.

Mercè Mestre dijo...

Tens raó, Òscar!!! La Corfú, amagada sota el mar mirant cap al cel, i la bruixa de Girona, convertida en gàrgola enganxada a la paret de la catedral i condemnada a no veure mai el cel, estan unides per un fil misteriós i per l'aigua. Potser per aquí podríem començar a desxifrar l'enigma...