Mostrando entradas con la etiqueta dones. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta dones. Mostrar todas las entradas

viernes, 21 de agosto de 2009

LA DONA NÎMES





Per Mercè Mestre




Les pedres circulars amaguen
secrets ben guardats:
colors, nits, murmuris.


La Inquieta no dorm.
Belluga les ales, arrossega la capa.
Projecta la seva ombra càlida en el cel.


A les cinc es desperta. A la sorra.
Apaivaga la set amb licor sagrat.
Espera en el centre el moment precís, l’únic.
Dreta, arpada, tensa, sola.


Amb un crit convoca l’infern.
Amaga l’espasa.
Toreja amb herbes de llum.
El sol perfila el monstre,
pura dansa enemiga.


La sang desemboca en línia recta.
Les flors dels vestits
crispen la tarda bellíssima.


Amb un breu gest, circular i elegant,
la lluna remata la mort.





viernes, 15 de mayo de 2009

3. LES BOGES


Per Mercè Mestre









Pinten ciutats amb pinzells de sorra. Són autoretrats?




La dona Corfú


Boja.
Tens campanes als cabells.
Serps sonores
que atreuen cels marins,
mars translúcids,
sirenes de mirada salada
i obliqua.

Obres calaixos de llum
a cada finestra, a cada plaça,
als carrers que duen al port,
a la sorra humida de les platges.

Convoques tots els blaus
impossibles
a la mateixa hora,
els daurats més fins,
el verd líquid,
l’aire transparent
de les roses.

Pintes amb dits delicats
una sàvia barreja de boira i claror,
pinzellades d’aigua, de sol,
de llunes de tarda,
de terrosos capvespres,
de nits a mig fer,
de calma.

Et perds en un laberint de fils
pels carrerons estrets
de la ciutat vella:
pentagrama de notes esteses,
sorolls de cuina,
xemeneies, finestres
i roba blanca.

Pèrfida. Laberíntica.
No expliques el teu secret.

On t’amagues, cos de xiprer,
ulls d’olivera?

En els balcons?
Darrere la mel adormida de les persianes?

Sota el mar?
En les humides esquerdes de les roques?

Dins l’església?
En l’íntim parpelleig de les espelmes?

Quin és el teu secret tan ben guardat?
Un mot? Un nom? Un port?
Una antiquíssima història?

De tu, dona llum, deessa invencible,
no sabrem més que el que no ens vols dir:
només coneixem el lleu i insubstancial
límit de la paraula.

viernes, 27 de marzo de 2009

1. GÈNESI

Per Mercè Mestre



Aquesta colla de dones estranyes, minerals, vegetals o animals, que caminen i es transformen i canvien de color segons la llum, són camaleons? Ombres? Hologrames? O més aviat les arrossega l’aire i avancen lentament com les dunes del desert?




La dona duna

Com un mar de blat,
t’ondules.


T’ondules i t’ondules i t’ondules.

L’aire vermell de la tarda
desplaça suaument
els teus cors petits, mínims,
com una ombra daurada
pel desert.

L’aire groc del matí
descansa en les teves sines.


La dona sal


Has mirat.

Has mirat enrere
i el sol i la lluna
s’han detingut.

Les altres dones
també han mirat enrere
i ara són estàtues de sal,
formes imprecises
d’un estrany planeta,
misterioses cristal·litzacions
jeroglífiques
d’un dubte.


La dona salamandra


Caus infinitament del cel.
De sobte, negre, lila, blau, verd...
la teva cua magnífica divideix el temps:
present daurat, passat d’argent.
El futur s’escola com mercuri
per les caselles en ombra
de la teva pell.


La dona rellotge de sol


En el teu món circular
no dorms mai:
somies desperta,
et despertes somiant.

Quants eclipsis necessites
per dormir-te en el mirall?


La dona Triangle de les Bermudes


Ingènua catàstrofe.
Fil natural invisible
lligat brutalment
al quilòmetre u de l’infern.

No creus en res:
t’empasses cossos
i vomites esqueles.