
Per Mercè Mestre
Pinten ciutats amb pinzells de sorra. Són autoretrats?
La dona Corfú
Boja.
Tens campanes als cabells.
Serps sonores
que atreuen cels marins,
mars translúcids,
sirenes de mirada salada
i obliqua.
Obres calaixos de llum
a cada finestra, a cada plaça,
als carrers que duen al port,
a la sorra humida de les platges.
Convoques tots els blaus
impossibles
a la mateixa hora,
els daurats més fins,
el verd líquid,
l’aire transparent
de les roses.
Pintes amb dits delicats
una sàvia barreja de boira i claror,
pinzellades d’aigua, de sol,
de llunes de tarda,
de terrosos capvespres,
de nits a mig fer,
de calma.
Et perds en un laberint de fils
pels carrerons estrets
de la ciutat vella:
pentagrama de notes esteses,
sorolls de cuina,
xemeneies, finestres
i roba blanca.
Pèrfida. Laberíntica.
No expliques el teu secret.
On t’amagues, cos de xiprer,
ulls d’olivera?
En els balcons?
Darrere la mel adormida de les persianes?
Sota el mar?
En les humides esquerdes de les roques?
Dins l’església?
En l’íntim parpelleig de les espelmes?
Quin és el teu secret tan ben guardat?
Un mot? Un nom? Un port?
Una antiquíssima història?
De tu, dona llum, deessa invencible,
no sabrem més que el que no ens vols dir:
només coneixem el lleu i insubstancial
límit de la paraula.