viernes, 12 de junio de 2009

El mezzografòleg




Per Mercè Mestre




(Dedicat a J., que -mala llet-
es va confondre de lletra)


Volia fer una demo.

Amb santíssima perfecció
i absoluta entrepaciència
documènica i puntillista,
va dissenyar la geografia
de fils que lliguen i deslliguen
receptes i conceptes,
exceptes i preceptes,
sons amagats de lletres
i somnis amargs de ciències,
branca pura de tija curta,
caduca, mal educada,
despullada, sense fulla.

Val a dir que s'ho havia preparat bé.

El concepte a la dreta,
el precepte a dalt,
l'excepte a l'esquerra
i la recepta al mig.

Estratègicament calculat,
amb energia planetària
i obscura raó cartesiana.

Dubtes: tots.
Productes: cap.
Receptes: mai!

Sense pèls a la llengua.
Sense pètals al cor.
Sense sèpals als dits.

La va posar a prova
amb premeditació,
diürnitat i teranyina.

Taronjament i mecànica.
Grafològicament i sàdica.

Volia aparcar el tema
en aneurisma blau,
en esclat d'artèria,
en divendres de pluja.

Volia avergonyir l'auditori,
reinventar l'edènica culpa.

-TU has pecat!

Filosèrpica, pomofílica.

-TU has mossegat la coma!

Comíbal, lletròfaga.

-TU envermelliràs!

Però, de sobte, un minut de silenci.

Amb santíssima imperfecció,
amb descalculada inexactitud,
amb seràfica descompostura,
amb absoluta indecència,

un rot.

Com un miura invertebrat.

Un rot.

Estentori i epidural.

Un rot
anticonceptual,
mezzografològic,
va tancar la demo.

7 comentarios:

Beatriz dijo...

Nena, nena, nena. Boníssim. La J., lletra equivocada, correspon potser a dues M, que no sé en quin ordre col·locar: Manel, marit? Marit, Manel?

Dubtes cartesians? Certeses cartesianes? Culpes edèniques? Pomes i serps, això em sona una mica. Com a Edèn, potser, curulls tots aquests conceptes de la pàtina obscura i vermellosa de la vergonya?

Càlculs científics, enteranyinats sempre amb la puta obcecació per les demos. Les demos no són més que això, una demo que, per probabilitat estadística, pot fallar estentòriament... i acabar en rot, jaja! Així és que continuarem arrossegant la nostra culpa edènica, nena, que la demo s'ha demostrat més que fallida.

I amb aquestes acusacions, què pretenia el mezzografòleg? No m'estranya que l'auditori quedés d'allò més estabornit, però en el pitjor dels sentits, esclar.

Se li van inflar les venes tant com relata el poema en plena cridòria? Una isquèmia aguda? Un viatge satànic a la UVI, amb feliç desenllaç?

Ai, els homes...!!! O hauríem de dir, millor, ai ai, els marits...

Que sí, que sí, que xuscos i amb barra lliure total. En fin... Alguna cosa bona tenen, pobrets, ho haurem de dir en el seu favor (més que res per si entren en el bloc i llegeixen això, no sigui que es facin el hara-kiri directament i encara ens farien una putada). Si més no, tenen dubtes cartesians, que ja és quelcom tu, veient el percal que hi ha pel món.

Xin-xin pels marits mezzografòlegs i equivocats, i per les femelles transformistes que no han penjat els hàbits i continuen cercant...

Fins ara. Muacs;)

Mercè Mestre dijo...

NOooooooo. Fred, fred, fred!!!!!

Continua pensant...

José García Obrero dijo...

¿J. de Jiménez Losantos? (por probar que no quede).

Beatriz dijo...

Fred, fred!!! I m'ho dius ara? I ara què faig si un determinat anònim entra en el bloc i m'agafa i fraganti???

De tota manera, el meu una mica mezzografòleg sí que és, així és que no li vindrà de nou. I xusco i barra lliure també.

Xin-xin igualment, i a preparar l'escombra, nena, que queden 11 dies per a la celebració dolmènica i solstícica!!!

:)

Mercè Mestre dijo...

NOoooooooo José, fred, fred, fred!!! No va de marits, ni de pseudoperiodistes fatxes. És la patètica història d'una laborobronca, injusta i grotesca, però què vols... a l'alçada del mezzopersonatge!

Gràcies per l'intent, però comprenc que, sense el context, la cosa deriva. Per desgràcia -tant se val la història concreta, que no l'explicaré aquí- l'anècdota és aplicable a tants i tants imbècils i carpantes que circulen per aquest planeta...

Una abraçada a tots dos, que vosaltres sí que sou macos, redéu!

José García Obrero dijo...

Deu meu i deien que els poetes andalusies feien poesia d'avanguarda perque escrivien sobre una pedra, una flor, el vestit d'una dona. El teu poema te aquesta arrel, sigui d'influència andalusí o no, una arrel forta i ben construida (i no branques de petites tijes).

Una abraçada! (i bon cap de, calurosissima, setmana a ambdues)

Beatriz dijo...

Ooooh, i tant! Ara sí que em posaré vermella; mira, mira com em puja l'escalfor a les galtes, jeje! Pura, pura vergonya, però no de culpa...

Tant se val, marits, fatxendes, fatxosos, imbècils, carpantes, burrus, capullos, gilis... El món n'és a vessar, ja ho crec. Xin-xin -és que ve st. Joan, i cal buscar bon motius per beure i brindar- per creuar-nos amb el mínim nombre possible. I els inevitables... que se jodan quan els enviem a la merda, ja!

Petons, remacona;)

Una abraçada, José;)