lunes, 13 de julio de 2009

EL CANT DE LES TORTUGUES


Per Ruben Garcia Cebollero

Fa tanta calor que per uns instants podem creure que hem caigut dins del llibreter de Kabul, de la Asne Seierstad, que ens diu que:


el desig d'amor per una dona és tabú a l'Afganistan. Està prohibit tant pel rígid concepte de l'amor dels clans com pels mul·làs. Els joves no tenen dret de trobar-se, estimar-se, triar-se... les noies són abans que res mercaderies per intercanviar o en compravenda.


La Seierstad recordava també al poeta Ferdusi dient que per tenir èxit, de vegades t'has de portar com un llop, d'altres, com un be. I també ens deia que els talibans consideraven que el debat era una heretgia i el dubte, un pecat.
Quants talibans que no semblen talibans us trobeu cada dia? Quantes persones condemnades a menjar pols pels qui decideixen les circumstàncies de l'amor? Quantes paraules oblidades heu deixat d'intentar reviure?


Per això aquesta tarda vaig a provar el cant de les tortugues, i vaig a poc a poc a deixar petja amb un fragment del poeta afganès Sayd Bahodine Majrouh:


Era bonica com una rosa,
sota teu m'he tornat groga com una taronja.
Abans no coneixia el patiment.
Per això creixia estirada cap amunt, com un avet.


També allò que diem per les persones serveix per al finançament de Catalunya. Escrivia la Seierstad: per aixercar el país no serveix de res prostrar-se fins a tocar el terra amb el cap. I afegeixo: no fos cas que pel darrera t'etzibin una puntada al cul.


Seierstad escriu també que un matrimoni és com una petita mort. Ara bé, tota la vida és morir-se, com mor el cant de les tortugues. Acumular volums que un dia creiem que tindrem temps de llegir. El què ens ha de succeïr mai és preocupant, el què ens preocupa és com ens succeirà.

I els talibans es poden amagar a les boires de Lleida, amb la boira que sembla sèmola arremolinada de color blanc brut, o amb el somriure dentrífic dels salvadors de pàtries, d'identitats, de futurs. No cal anar a l'Afganistan per intuir que la tramuntana embogeix, i que a tot arreu hi ha filles del terror, dones que ploren per dins, tortugues que no canten.

I allà al fons la Seierstad que ens diu (parlant d'una piscina): ara el fons blau està cobert d'una espessa capa de pols i els brots de rosers ressecats intenten inútilment tapar la visió d'aquest desastre. No gaire lluny hi ha una pista de tennis, també inutilitzada. L'hotel encara té el número de telèfon del professor de tennis posat al directori. Però si ha tingut sort, ja deu haver trobat una altra feina: els seus serveis, de fet, no són gaire demanats en aquesta primavera en què tot recomença a Kabul.

I ara imagino a Jerjes, el persa, dient que el seu cor sagna, i que el finançament pot ser la piscina a Kabul, que un dia el professor va viure amb esperança i el temps ha cobert amb la pols del cant de les tortugues.
Al cap i a la fi: la pobresa no és motiu suficient per justificar un robatori.

3 comentarios:

Beatriz dijo...

Rubèn, el noi del conflicte dissociatiu de personalitat, que no sap si li toca dissabte o dilluns (o tots dos!), jaja!

Bueno, per començar, aviso que estic canyera, però de bon rotllo: fa molts dies que això està mort i avui, què carai, toca soltar rotllo. És molt lloable doldre's per l'indesitjable secretisme del desig masculí per la dona en el règim dels talibans, però... girem la truita: i del desig de les dones en qualsevol règim qui en parla? Perquè aquest sí que és invisible (ara que està tan de moda parlar d'invisibilitat políticamente incorrecta), i no cal anar-se'n a l'Afganistan per doldre-se'n.

Talibans a per tot, i tampoc cal anar-se'n a l'Afganistan: només cal obrir els ulls i les orelles. Menjar pols per les circumstàncies alienament decidides sobre l'amor... i sobre la resta de matèries que componen l'existència, no ens enganyem. No som lliures, però ni volent-ho ser ho seríem, ni lluitant contra totes les cadenes aconseguiríem deslliurar-nos-en. La nostra vida és mediocre (en més o menys grau, però mediocre, ho volguem o no), i en bona mesura està decidida per circumstàncies que ens són absolutament alienes, no només ni principalment polítiques. És bonic, romàntic, -sobretot entre nosaltres els occidentals, pánfilos donde los haya- creure en el lliure albir (clar, el concepte el vam parir nosaltres!) i en la possibilitat de cultivar-lo per collir-ne tard o d'hora el fruit, però no és més que una fal·làcia intel·lectual. On s'és vist que la matèria, la biologia, la fisiologia, sigui lliure??? I els humans no som més que això. Bueno, admeto que un xic més, però poc.

La desobediència civil cal, és peremptòria: però no només entre els talibans, sinó sota qualsevol règim politocosociològic -incloent-hi el nostre, clar; penseu en l'etimologia de la paraula 'règim' i veureu les constriccions, força invisibles a cop de rutina, que implica-, perquè els corsés estan a pertot. Dels nostres ens n'adonem menys, perquè són els nostres, ves què hi farem!, ens han moldejat el pensament i els hàbits del sentiment (també té hàbits el sentiment), petit problema de la subjectivitat.

Els talibans es dolen del que no tenen -és així com funciona el desig, sempre buscant el que no es té, quina òbvietat, no?-, i nosaltres que tenim de tot -materialment vull dir- de què ens dolem? De la mala consciència de tenir de tot, com ja deien els existencialistes fa 70 anys? De la culpa de tenir de tot, com va assenyalar Freud fa 120 anys? De la nostàlgia que suposa prendre consciència que el desig ens mena sempre cap a paisatges inabastables que, de vegades, com ara arribat el s. XXI, cal bastir de nou?

La pobresa no és motiu suficient per justificar un robatori (no ho és? 'Robatori' al cap i a la fi no és més que una paraula dins un codi penal. Els comunalistes veurien el tema des d'una altra òptica). Com el desconeixement de la llei no eximeix del seu compliment. Feta la llei, evidentment, feta la trampa.

Algú s'afegeix al diàleg, o s'ha de quedar en monòleg? Mercè, tu que estàs per aquí, em vols fer la contra? No cal que sigui sincera, només per això, per fer la contra.

;)

Mercè Mestre dijo...

Ai, pecadora de la pradera! Doncs si el debat és una heretgia i el dubte un pecat, em demano lloc a l'infern perquè el cel deu ser un purgatori infernal.

Tu, Ester, de cognom Aquíalpeudelcanó, experta multipolemista, desburcada i canyera, ja deus tenir, com a mínim, el 99 % de les accions de Polèmiques Infernals SL. O no? (digues que no).

No, no et portaré la contrària perquè tinc molta calor. Aquesta tarda no diré que no si no és davant del meu advocat i amb els peus dins la nevera.

Només diré que la millor arma dels nostres talibanets particulars, occidentals, democràtics i políticament correctes, és la cullera punxeguda, és a dir, aquella que et regalen de petit i que confies que et serveix per cruspir-te les farinetes i et talla la llengua per sempre més sense adonar-te'n. Armes quotidianes de destrucció massiva, aparentment inofensives i automanipulades: les pitjors.

Sua Da

Beatriz dijo...

Mercè, companya!!! Començava en enfondrar-me en el solipsisme més infernaaaaaaaal! Sort que la teva veu pecaminosa ha vingut a salvar-me i retornar-me al paradisíac sentit de la realitat, buf!

Esclar que no tinc el 99%, què dius ara? En tinc unes quantes, jaja, però el plaer serà meu de compartir-les. Ara, les garrotades també al 50%, t'aviso! I el mercat bursari ja saps com està, amb una especulació que ni en els temps del capitalisme més salvatge -he dit més salvatge??? Un lapsus, segur.

Mmmm, proposes un diabòlic trident com a arma? Però haurà de ser metàl·lic, si no no fa prou mal. Per tallar-los la llengua als talibanets que ens envolten, tan formalets i autocomplaguts tots ells -el masculí és genèric, eh? Home, deixem que es defensin -oralment vull dir-, que si no caurem en el mateix parany que ells, no?: amputar, podar, castrar, cisellar, blablabla. Clar que per les xorrades que una ha de sentir... M'agrada això d'armes automanipulades, té suc la idea! Pensem-nos-ho-les-hi-los i diguem-nos-li-en-lu-les, i aviam quina en muntem.

Petons, guapis, i xerrem;)

PS. Sí que fa calor, sí. Se m'estan començant a desglaçar les neurones.