jueves, 9 de julio de 2009

The Madwoman's Dream / El somni de la guillada



By/Per Ester Astudillo
Tribute to the following sources of inspiration:
Pink Floyd’s The Wall,
Suzanne Vega’s 99.9 F º album, among many beautiful others,
Carles’s last post “La extremidad”,
Hamlet and literature in general,

plus, of course, the universal history of mankind

Homenatge a les fonts d'inspiració següents:
The Wall de Pink Floyd,
99.9 ºF de Suzanne Vega, entre molts altres deliciosos LP seus,
el darrer post de
Carles "La extremidad”,
Hamlet i la literatura en general,
a més de, naturalment, la història universal humana





Trim, trim, trim,
Crop, crop, crop,
‘til the core of the real thing
Unearths a limp unclad bone.

Shave, shave, shave,
Prune, prune, prune,
Let the glossy flay of wounds
Gleam a-free of apparel.

Dig, dig, dig,
Puke, puke, puke,
Acquiesce to the fierce allure,
Turn your entrails outside in.

“Light and quiet are awaiting
Someplace far, beyond your gaze.
License me and my train of gangsters
Hold your grasp and guide your way.”

“Pardon me if I’m mistaken,
I’m a demented loon, you guessed,
But how in god’s name would that heaven
Know I’m lost, heart-ripped, insane?”

“Sweet Ophelia, in the wilderness
We’re all somewhat out of bounds.
Pull your robes, I’ll draw the curtain,
Shrinks around will be in charge.”

“I’m all fury, that’s for certain,
I don’t buy any of your calm.
Take your hands off me, Dr. Psycho,
That straightjacket won’t be enough.

‘Cause burrowed deep in my corpse there’s a hollow
Where I save my vilest spite
And not for the life of me, you hear me?,
Will you dispossess me of that.

Shall this suffice to discharge me?
Will it hold back my repair?
Dr. Psycho, are you still there?
There’s some cacophony round my cell.

Are my thoughts contending warriors?
Is that squealing from without?
Is this a nunnery where I find me?
Won’t you, Dr., make me sound?”


* * *
Xolla, xolla, xolla,
sega, sega, sega,
fins que el cor de la genuïna cosa
desvetlli un flàccid os de cera.

Poda, poda, poda,
afaita, rasura, cisella,
deix exultant de lluïssor (joies fora!)
dels traus sagnants la pela.
Pica, burxa, perfora,
vomita, buida, treu,
accepta el ferotge agulló,
capgira els budells fora teu.

"Claror i silenci t’esperen
en un bell paratge llunyà.
Digues sí a la cort de gàngsters
i t’hi durem destrament de la mà."

"Disculpi'm si vaig errada,
sóc dement, ho ha ben clavat,
però en nom de quin déu sap l’edèn
que vaig perduda, estrip al cor, delirant?"

"Dolça Ofèlia, a sol i serena
tothom trobem a faltar el Nord.
Descorda’t la roba, avall el teló,
l’horda hipocràtica té cura de tot."

"Sóc sols que fúria, l’ha encertada,
no em ratlli amb el mot ‘calma’.
Tregui’m la grapa de sobre, Doctor,
amb la camisa de força no em basta.

Perquè fons al meu cadàver hi ha excavat un buc
on hi deso la fel més pudenta
i no accediré del tresor al furt,
és prou clar?, res a fe meva us hi mena.

Eix exabrupte, n’hi ha prou per absoldre’m?
O embussarà, potser, el meu endreç?
Doc Psico, és per ‘quí encara?
Hi ha distorsions entorn meu.

Els pensaments que m’eixorden, són poder croats en brega?
Cruixen els xerrics del defora?
És aquest erm un convent on reposo?
I vostè, Doctor, em guarirà d’estar boja?”

8 comentarios:

Anónimo dijo...

Desde mi ventana el mar no se ve, porque los perolos y los platos me tapan el panorama, y estoy en plena depresión doméstica. ¿Ese doctor Psico me servirá?
Su poema es muy chulo, aunque mi sentido poético, ya lo sabe, queda limitado a las canciones de Manolo
Escobar, el Fari y los Chunguitos.
Suya,
Angustias Colf

Beatriz dijo...

Querid@ Anónim@,

Qué cofia lleva Vd. puesta en este momento? La de asistenta doméstica, la de au-pair, la de Mary Poppins, la de cocinera? Puede Vd. intentar vestirse de los Village People, en plan YMCA, rollo un poquito sado, un poquito gay -el género es lo de menos, imagino que es Vd. mujer; acaso yerro?-, o bien, si su edad es disimilar a la mía -me refiero a menor-, puede también intentar vestirse para después desvestirse en plan Full Monty, ya sabe, hacer un strip-tease, y tal vez algo cae que catapulte los perolos, los platos y la depresión doméstica, y le deje ver el mar y la playa.

Querid@ y anónim@ Colf, no l@ envidio en absoluto. Y le recomiendo encarecidamente, cambie Vd. de gustos musicales y estéticos si es que aspira a algo digno en la vida, y/o más allá.

Elena Francis;)

Mercè Mestre dijo...

Ha, ha, ha, ha! (no estic boja) Francis, Francis, com ens hem de veure... Jo, que m'he passat mitja reencarnació patint pel carro del Manolo i el torito del Fari, ara no em diguis que l'anònim i jo hem de canviar de gustos musicals i estètics perquè no són prou inTVectuals. Pluf!

Bé, com que estic tope p'allà, ara em poso les piles de seriosa: brrr!

Si som febles o no, si som forts o no, si estem fatal de l'antena o no, i decidim esmolar-nos i atisorar-nos i afaitar-nos les barbes fins al cor o esbudellar-nos de riure, qui ho pot evitar? Qui ens aturarà? Qui ens podrà conduir de la mà al paradís -eteri o no- i qui ens receptarà pastilles de calma? Si volem cridar com elefants o morir de ràbia o ofegar-nos en un riu al final de l'obra, qui ho impedirà? La llibertat del boig està per sobre de la lògica i de l'ordre (veus? ara està tronant; el cel em dóna la raó).

La vida, com l'art, o l'art, com la vida, tenen aquests vasos comunicants per on circulen i es dessagnen psicòpates i ofèlies. Qui ho pot impedir? Qui ho vol evitar? Quina pastilla cura això?

Ester, el teu poema és un gran crit. Té un ritme hipnòtic, ritual, salvatge. És un cant a la bogeria. "Amb la camisa de força no em basta", diu Ofèlia, mentre al seu voltant tot es distorsiona. Com l'art, com la vida. Tanta força, tanta ràbia, tanta bellesa,
no l'atura ni el Doc ni el déu Psico.

Petóns amb ó aguda,

Meigaboja solidària, ha! ;) ;)

Beatriz dijo...

Ay torito, torito! Torito guapo! jaja! Ep, jo no he dit que no fossin prou inTVectuals -el que són és poc intel·lectuals, jaja! Però tampoc és això, bé, tu ja saps el que vull dir -o no.

Joer, però nena, el món està ple de bates blanques, amb bata o sense, la majoria sense senderi, però. On està el senderi dels satisfets, dels plàcids, dels beatífics, davant del món que vivim? Com poden pretendre de convèncen's que tenim una bena als ulls? Però ho fan de tota manera, constantment, perennement, ubícuament.

Oh sí, trona! Se abrirán los cielos y el mar se abrirá, y podréis acceder al paraíso de los inocentes, y os alimentaréis de maná que descenderá manso y cubrirá la tierra de una capa blanca, que no será nieve. Y así sobreviviréis.

Buf, yo sí que estoy pa'llá.

Joer, Mercè. Les pastilles de calma estan a l'ordre del dia. Altra cosa és que diguis 'drogas no, gracias', però te les intenten colar vulguis o no. I et convencen que estàs boig, i que has de desistir, i llavors tot serà bonic i transparent i silenciós i càlid i harmoniós i solidari. Serà que si no ho veig així estic boja, nena, com una puta regadora.

Psicòpates i ofèlies, són sinònims? Cal tenir un riu sempre ben a la vora, com Ofèlia, com Virginia. O un forn calentet, com la Plath.

Moltes gràcies pels teus elogis. És un miracle que la traducció hagi quedat mitjaneta, perquè me la vaig currar tota només en el dia d'ahir.

Un crit, sí, és el que pretenia, justament, com el quadre de Munch però amb paraules. M'alegro que hagi arribat la sensació de ràbia, i no ets la primera que em diu 'força' que jo no acabo d'entendre però que t'agraixo tanmateix, immensament, clar! I lo de bellesa ja no m'atreveixo a qualificar-ho. Però és un crit que acaba amb la súplica de 'em guarirà d'estar boja?'. Mmmmm, per tenir-ho present.

Gràcies a dojo, companya. Xerrem, i espero el teu de demà.

Muacs, muacs;)

Unknown dijo...

Gràcies per la dedicatòria, no es mereix, però sobre toto per la bogeria incurable que ens regales amb cada text, només el boig és prop de la veritat. Una abraçada extrema.

Beatriz dijo...

You're welcome, Carles. I'll take it at face value, that's to say, as a flatter.

Mmmm, la veritat, la veritat... no sé si m'interessa gaire la veritat. Fonamentalment, perquè no hi crec. Ara, això sí, estic farta de taaaanta i taaaanta sacrílega mentida trasvestida. Només per això, per intentar desemmascarar-la, ja val la pena està una miqueta p'allà.

Abraçada igualment, que això jas'acabaaaaaa!!!;)

R.P.M. dijo...

Qué bonito Ester y que "gritante". Es la tempestad cuando se abre el alma. Y sí, después -dicen- viene la calma aunque a veces no se distingue mucho de la tormenta salvo en los ruidos. Pero eso sí, no hay Doctor Psico mejor que esa ventana que te permite echar fuera lo que tanto te pesa dentro. Somos líquido que se remueve fácilmente y nos tendremos que acostumbrar al mareo. No hay más remedio, pero siempre con la certeza de que hay una música para todo el mundo, para todo momento y para toda ocasión. Existe la música. Y contigo siempre la poesía.

Anónimo dijo...

hungary asked equity pupils disabled grades intent cataracts pendula expansive adhering
masimundus semikonecolori