viernes, 13 de noviembre de 2009

OXIGEN





Per Mercè Mestre



Una abraçada a Ester i Paula, bruixíssimes encantadores i germanes de paraules,
i a la meva mare, per la seva lliçó de vida.





La normalitat té una pell tan fina...


A dintre, el raïm esclata,
els ulls, esmolats, miren la nit
amb por de saber,
les mans busquen fils, regiren cables,
l'alè del nen aigualeix
la sang vellutada, espesseïda
de la darrera collita:
vi blanc amb papallones negres,
copa de comiat
entre paraules estranyes
i oxigen,
copa d'ofec
entre silenci i silenci
i després, després,
posta de venus,
després
glop de cel,
després
glop de llums de ciutat,
després
vaixells i vaixells
a la finestra.


El nen que som no vol marxar.
Se'ns enreda a les mans.


El vell que som no ens vol deixar.
S'amaga somni endins,
a la casa més petita i més fonda,
més petita que ell.
I ara treu el cap,
ara un peu,
ara el nas.
Escup margarides.
Juga a fer-nos suar
licors i licors,
entre els dits,
el nen vell
que som.


I al bosc,
sota els llençols,
els pulmons respiren fulles antigues
i la pluja esquitxa
i taca de cor
les parets de les sales d'espera.


I al mar,
onades de cos,
escumes de son,
espurnes,
la vida navega a la deriva
com un trencaclosques incomplet
de vint mil peces.


I al cel,
tots els reflexos
de la mort
sense mirall,
horitzons verticals,
espines,
talons d'agulla
a la vena.


La normalitat té una pell tan fina...


El temps és on s'és,
oi que sí, mare?


M'ho has dit tu,
en secret.


D'amagat,
amb paraules de pluja.


En secret,
entre glop i glop d'aire.




7 comentarios:

Carso dijo...

Com sempre els teus versos són una glopada d'oxígen. poesia per a respirar, que diria el José.

Ester Astudillo dijo...

Mercè, bentornades a la mare i a la filla. L'esperit sant, com et pots imaginar, me l'estalvio. Se'n vagi a fer feina a una altra banda.

M'insuflo un xic del teu orxigen jo també, que també em cal.

Apa, ens veiem, oxígeno mediante. Muacs;.)

paula dijo...

Hola añorada compa,escribimos luego cabalgamos....y tu trotas con toda normalidad, encima jadeando buena poesía....es una buena lección de una piel de hueso frágil pero con corazón de león....es jodido, pero a veces viene bien ver las orejas al lobo,para agradecer el respirar incluso con malos humos.
Respiremos el oxigeno,envasado en la magia de lo cotidiano, y cuando la realidad nos de ataques de asma con sus miserias...un buen chute,como cita Carso je,je,de poesía para respirar y colirio de buenos pixeles en el ojo.Gracias por el tuyo, pedazo bruja.
Besazos extra de finde.Muacks

Mercè Mestre dijo...

A tots, a tots vosaltres, poetes, amics, companys, mamífers respiradors, còmplices de paraules i de màgia, una abraçada que em surt de l'anima, carai!

I a tu, Paula, estimada Paula, una pessigada gegant de felicitat en aquest dia especial. Petonàs, guapa!

José G Obrero dijo...

Mercé, es un pedazo de poema. Está lleno de imágenes que van directas al centro mismo del corazón? Núcleo? Al centro. Pedazo de poema, pero sería más acertado decir pedazo de poeta.

Me alegro de que estés de vuelta.

Un abrazo.

Mercè Mestre dijo...

José, jo també m'alegro de respirar l'aire pur dels teus comentaris!

Una abraçada des del centre-nucli del cor.

Anónimo dijo...

Raïm de la vida
que tasten el nen i el vell.
Fils enredats
que ens descobreixen titelles
somiats.
I el mar, el mar
origen de tot
es fa núvol dens en el bosc...
Gotes de rosada en el raïm:
el cor respira.

Un petó Manel Q.