
Per Mercè Mestre
Una abraçada a Ester i Paula, bruixíssimes encantadores i germanes de paraules,
i a la meva mare, per la seva lliçó de vida.
La normalitat té una pell tan fina...
A dintre, el raïm esclata,
els ulls, esmolats, miren la nit
amb por de saber,
les mans busquen fils, regiren cables,
l'alè del nen aigualeix
la sang vellutada, espesseïda
de la darrera collita:
vi blanc amb papallones negres,
copa de comiat
entre paraules estranyes
i oxigen,
copa d'ofec
entre silenci i silenci
i després, després,
posta de venus,
després
glop de cel,
després
glop de llums de ciutat,
després
vaixells i vaixells
a la finestra.
El nen que som no vol marxar.
Se'ns enreda a les mans.
El vell que som no ens vol deixar.
S'amaga somni endins,
a la casa més petita i més fonda,
més petita que ell.
I ara treu el cap,
ara un peu,
ara el nas.
Escup margarides.
Juga a fer-nos suar
licors i licors,
entre els dits,
el nen vell
que som.
I al bosc,
sota els llençols,
els pulmons respiren fulles antigues
i la pluja esquitxa
i taca de cor
les parets de les sales d'espera.
I al mar,
onades de cos,
escumes de son,
espurnes,
la vida navega a la deriva
com un trencaclosques incomplet
de vint mil peces.
I al cel,
tots els reflexos
de la mort
sense mirall,
horitzons verticals,
espines,
talons d'agulla
a la vena.
La normalitat té una pell tan fina...
El temps és on s'és,
oi que sí, mare?
M'ho has dit tu,
en secret.
D'amagat,
amb paraules de pluja.
En secret,
entre glop i glop d'aire.