Mostrando entradas con la etiqueta mort. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta mort. Mostrar todas las entradas

lunes, 13 de septiembre de 2010

Full Stop / Punt final



Cum’on, one love karma,
Cum’on, one love comma

MORCHEEBA in Dive Deep


For my multiple once loved absentees


By / Per Ester Astudillo


The prickling lights over me -
I lie with no bedding
while fumbling fingers work on the wood
I used to call my own -
Announce my expiration.
I cringe at this sudden knowledge
But will not relent now.

There were times before -
Not quite exactly though.
Colons, semi-colons -
And solid oak, yes.
Unfeeling of viscera yes.
They called it a comma
But I outwitted them -
O was I good at it!

They couldn’t have known
I could use a metaphore.

Now that language has deserted me
Flesh and sinew blur.
There remains the pleasure
Of finally embodying a full stop.

Ultimately nude.

In a stubborn void of discolour
An odourless nothing dissolves.
The now dimming light presses before me
An unaccountable view
Telling the story:
Up the syringe that cuts through the wood
There I dangle off the needle
Weightless
Unaware
Pure
Lovely
Unwomanly depleted

Cold

* * *

La llum caient que m’enceta –
jec sense cobrir
mentre dits potiners furguen en la fusta
que anomenava jo-
anuncia que m’acabo.
M'estremeix aquesta sobtada visió.
No és moment d’estovar-se ara.

En va haver d’això, abans -
no exactament d’iguals.
Punts seguits, punts suspensius –
i fusta sòlida, sí.
Insensibilitat a les vísceres, sí.
En deien coma
però jo els superava en enginy:
en sabia un niu, jo, d’això.

No podien haver previst
com era de bona amb les metàfores.

Ara que el llenguatge ja no el tinc
muscle i tendons s’esvaeixen.
Queda el plaer darrer
d’encarnar el punt final.

Nua a la fi.

En un tossudament descolorit buit
es dissol la darrera espurna inodora.
La penombra encara té temps
de tornar-me una inexplicable imatge
que conta una història:
xeringa amunt, perforant la fusta,
allà penjo jo de l’agulla
Lleugera
Indolent
Pura
Preciosa
Andròginament exhaurida

Inerta


lunes, 15 de marzo de 2010

Your Best Clothes / El teu millor vestit



L'oblit és l'única mort que mata de debò.

EDUARDO GALEANO



Nipple and hive, bite-lumps
small acorns of the almost pleasurable
intimated and disallowed

SEAMUS HEANEY in 'Hailstones',
from The Haw Lantern (1987)



By / Per Ester Astudillo


Like a poetry collection
Right off the freezer
Dripping gently onto your palm
The sweat,
The vapours,
The blood,
The semen
It took the author
To squirt it off and get done.

That’s how I like you best:

Out of the vapours of the gin-tonics of yesternight

Out of your clothes after I ripped them

Out of your dreams that clog your look in your wake

Out of the nightmares that clog mine

Letting come to life what was dormant:

An astonishing something to be lived briefly,
Like a poetry collection
Brought about in one go
in the mist of an alcoholic binge,
And to be lost soon afterwards,
Defrosted,
Perfectly useless and untouched,
In the jungle of oblivion.







Com un recull de poesia
just tret del congelador
degotant suaument a la palma
la suor,
els vapors,
la sang,
el semen
que van fer que l’autor
esclatés en el clímax
i es donés per satisfet.

Així és com m’agrades més:

havent deixat enrere els vapors dels cubates a la nit

i el vestit després d’estripar-te'l

i els somnis que embussen el teu esguard quan et lleves

i els malsons que embussen el meu


fent que prengui vida el que estava adormit:

quelcom sense nom per ser viscut breument,
com un recull de poesia

parit d’una tirada entre les bromes de l’alcohol,
que es perdrà tot seguit,
degotant

ben inútil i sense obrir,

en la jungla de l'oblit.

viernes, 11 de diciembre de 2009

VENJANÇA






Per Mercè Mestre



Avui, ahir, demà, la setmana vinent...
com organitzem el temps!

En quins calaixets, fitxes, carpetes,
i altres presons d’alta seguretat
classifiquem metòdicament
el que creiem que és un concepte,
un paràmetre, una mesura,
una criatura ensinistrable!

Amb quina alegria sumem minuts,
restem segons, multipliquem hores,
dividim dies, invertim anys!

I tanquem la bèstia en esferes,
la malferim en quadres,
en taules apaïsades,
l’exposem als ulls suïcides
del comprador,
als llavis primíssims
del col·leccionista,
a les mans tacades
de xocolata desfeta
del nen de casa bona
o al quinqui, al buscavides,
a l’estrellat de mala vida
que descelebra anys,
a l’àvia que compta enrere
i divideix melosament les hores
perquè ja no suma ni multiplica,
i només resta en veu baixa
petites llunes de crema
i sols de vellut negre.

Amb quina vanitat
especulem amb cronòmetres,
amb estrelles,
amb constel·lacions
de nits visibles, ordenades,
amb fuites de segons
mil·limetrats,
immòbils com papallones
dissecades a les vitrines,
al costat de copes
de plata triomfant.

Amb quina inconsciència
guardem entre fulls de llibre
les nostres flors de vida,
transparents i petites,
per recordar l’estricta forma
de la felicitat fresca, viva,
acabada de tallar,
convertida en instant,
en record d’instant,
en oblit d’instant,
en oblit d’oblit
al final.


Quin gust més salat tenen les hores
que no tornen!

Són fetes de mar, potser?

Quin adéu tan delicat d’ales!

Com s’esborren en el cel!

I després,
com enyorem els sorolls de fusta
de la darrera porta tancada!

Com sentim el buit,
la frustració, la ràbia
del caçador caçat!

Com topem amb la realitat
quan arribem al nucli!

Com apartem la vista!

Com dividim la mirada!

Com caminem cap enrere!

Com intentem fugir!

Però, felina,
sense anestèsia,
en la darrera mil·lèsima
de segon indivís,
la seva urpa definitiva
ens espera.




viernes, 13 de noviembre de 2009

OXIGEN





Per Mercè Mestre



Una abraçada a Ester i Paula, bruixíssimes encantadores i germanes de paraules,
i a la meva mare, per la seva lliçó de vida.





La normalitat té una pell tan fina...


A dintre, el raïm esclata,
els ulls, esmolats, miren la nit
amb por de saber,
les mans busquen fils, regiren cables,
l'alè del nen aigualeix
la sang vellutada, espesseïda
de la darrera collita:
vi blanc amb papallones negres,
copa de comiat
entre paraules estranyes
i oxigen,
copa d'ofec
entre silenci i silenci
i després, després,
posta de venus,
després
glop de cel,
després
glop de llums de ciutat,
després
vaixells i vaixells
a la finestra.


El nen que som no vol marxar.
Se'ns enreda a les mans.


El vell que som no ens vol deixar.
S'amaga somni endins,
a la casa més petita i més fonda,
més petita que ell.
I ara treu el cap,
ara un peu,
ara el nas.
Escup margarides.
Juga a fer-nos suar
licors i licors,
entre els dits,
el nen vell
que som.


I al bosc,
sota els llençols,
els pulmons respiren fulles antigues
i la pluja esquitxa
i taca de cor
les parets de les sales d'espera.


I al mar,
onades de cos,
escumes de son,
espurnes,
la vida navega a la deriva
com un trencaclosques incomplet
de vint mil peces.


I al cel,
tots els reflexos
de la mort
sense mirall,
horitzons verticals,
espines,
talons d'agulla
a la vena.


La normalitat té una pell tan fina...


El temps és on s'és,
oi que sí, mare?


M'ho has dit tu,
en secret.


D'amagat,
amb paraules de pluja.


En secret,
entre glop i glop d'aire.