Per Mercè Mestre
Per a la meva filla
Sopa de sol.
T'escolto amb totes les meves neurones
com arbres a punt d'esclatar.
Ets dolça com vint mil nits
esteses en un fil infinit de plata.
No t'he hagut d'inventar:
tu t'has organitzat en un cos,
has robat l'ànima immortal d'un dofí
-ho sé pel teu somriure-,
la seva alegria, la seva mirada noble.
Avui, de sobte, en aquest moment,
t'he sentit com un miracle.
9 comentarios:
I aquest dofí té el somriure de la seva mare mamífera i submarina.
No sé què té el dia d'avui però a mi una foto en un diari m'ha clavat una sageta en el cor i m'ha fet vomitar sang pels llacrimals, encara que els meus no tinguin aquest nom adamític.
Muax muax, i bona preparació per al 8 de març!!!
Quina meravella, Mercé. Sí, sense dubte aquest poema (i aquests sentiments) son dignes de portar la paraula Amor en estat pur, sense condicionants intel.lectuals de cap tipus. Quin tros de regal per la teva filla.
Mamma mia (mai millor dit).
Una abraçada.
Aaaaaarj, les profunditats s'han tornat perillosíssimes, col·lega mamífera. Surt a la superfície i respira (sí, sí, l'aire també porta petroli i altres substàncies tòxiques, però com a mínim és aire).
Bona -i tranquil·la- ruta marítima, guapix!
Una braçada forta.
Gràcies, José. M'alegra moltíssim el teu comentari, venint de tu, que ets un poeta de víscera, de pell, autèntic.
Aquest poema és especialment important per a mi, és d'aquests que et surten directament de l'artèria.
Un petó.
Mercè, no et treguis mèrits, tu t’has inventat el poema i suposo que bé hauràs ajudat a organitzar els cos i l’anima robada a un dofí.
Felicitats per ambdues fites, la de persona i la de poeta.
Oh Merçe,merci de tot cor...quina passada de poema...La Eva encara està i estarà en el millor paradis:el de l'estima...i pel que veig, feta una pometa marina je,je.
Ja saps lo que diguen:de tal palo tal astilla.
Petonets XL
Òscar Paula, gràcies per la vostra calidesa.
Independentment del que opinin a la Xina (¿?), sembla mentida que, després de la mogollonada de nits d'insomni i altres gaites (oi, Òscar?) que ens donen les nostres "pometes marines" (genial, Paula, m'encanta), encara ens quedi tinta al tinter i passió de mare/pare per celebrar la festa de mirar-los.
Una abraçada molt forta a tots dos.
Mercè, m'agrada tot el poema i molt, ja des de l'inici tan visual (arbres apunt d'esclatar), després la comparació (el dofí) i el final, fenomenal, un sentiment, un miracle!
Bon dissabte,
Antonia
Eva, no paris d'aprendre, de viure assaborint cada moment, de créixer per dintre... i, tot i que la mare et bressola amb els versos-onades, compte amb les balenes!!
Manel Q.
Publicar un comentario