jueves, 11 de marzo de 2010

Ponis


Ponis


Vine a buscar-me a l'estació del tren.

Vine ara que tothom dorm

i el desig em penetra les cames.

Tinc els peus paralitzats

i pertot arreu s'escapen, brunzint,

paraules en una llengua estrangera.


Vine. Llançaré als teus peus

tots els versos com petits cadàvers.

Jugarem a palet. Inventarem ponis.

Mirarem la nit i els matins.

I escoltarem com la llum del dia

ens talla els somnis.


Vine. Les pestanyes només triguen

dos mesos a créixer.


*

4 comentarios:

paula dijo...

Siempre he adorado tus ponis,pero este manostijeras riza el rizo de la poesía....con oleadas de ternura y buen rimmel pa la mirada je,je.Genial!!!!

Laerke dijo...

un poni hombre tijeras.

(ja saps el que penso ara mateix).

*

Ester Astudillo dijo...

És un poni clarament sado-masso; el vestit no li fa ben bé conjunt amb les pestanyes, així és que no m'estranya que vulgui que li tallin. Fora rimmel, nena.

Clar que després passa el que passa: un ulls sense pestanyes són ulls de peix, i tampoc lliguen gaire amb el vestit Armani aquest tan exclusiu i pervers. Per no lligar, no lliguen ni amb la mirada més càndidament amorosa. MMmmmmmm, quin dilema, nena!;-)

Mercè Mestre dijo...

Quin insomni, aquest poni trotant tota la nit per l'habitació i fent tiquití rash, tiquití rash, tiquitiquití, rash... perquè deu anar picant i derrapant amb les peülletes-tisores, oi?

Guapo és, gotiquet meu!