Ponis
Vine a buscar-me a l'estació del tren.
Vine ara que tothom dorm
i el desig em penetra les cames.
Tinc els peus paralitzats
i pertot arreu s'escapen, brunzint,
paraules en una llengua estrangera.
Vine. Llançaré als teus peus
tots els versos com petits cadàvers.
Jugarem a palet. Inventarem ponis.
Mirarem la nit i els matins.
I escoltarem com la llum del dia
ens talla els somnis.
Vine. Les pestanyes només triguen
dos mesos a créixer.
*
4 comentarios:
Siempre he adorado tus ponis,pero este manostijeras riza el rizo de la poesía....con oleadas de ternura y buen rimmel pa la mirada je,je.Genial!!!!
un poni hombre tijeras.
(ja saps el que penso ara mateix).
*
És un poni clarament sado-masso; el vestit no li fa ben bé conjunt amb les pestanyes, així és que no m'estranya que vulgui que li tallin. Fora rimmel, nena.
Clar que després passa el que passa: un ulls sense pestanyes són ulls de peix, i tampoc lliguen gaire amb el vestit Armani aquest tan exclusiu i pervers. Per no lligar, no lliguen ni amb la mirada més càndidament amorosa. MMmmmmmm, quin dilema, nena!;-)
Quin insomni, aquest poni trotant tota la nit per l'habitació i fent tiquití rash, tiquití rash, tiquitiquití, rash... perquè deu anar picant i derrapant amb les peülletes-tisores, oi?
Guapo és, gotiquet meu!
Publicar un comentario