lunes, 19 de abril de 2010

Malastrugança

Mai era el país on jo habitava. Era un país sense retorn. No m’agradava. Era el meu país, el que jo havia triat, però ell no m’havia escollit. Mai no m’havia designat: era una súbdita de l’Estat de mai. Els habitants de mai no tenen cap esperança. Parlen la llengua de la nostàlgia. La seva moneda és el temps que passa: són incapaços d’estalviar-ne i dilapiden la vida en direcció a un gorg anomenat mort que és la capital del seu país.
Els maistes són grans constructors d’amors, d’amistats, d’escriptures i d’altres edificis colpidors que contenen la seva pròpia ruïna des del principi, però són incapaços de construir una casa, una llar, qualsevol cosa que s’assembli a un allotjament estable i habitable.
Els maistes no creuen que la vida comporti un creixement, una acumulació de veritat, de saviesa, de riquesa i d’experiència; saben des que neixen que la vida és un decreixement, una minva, una despossessió, un desmembrament. Han rebut un tron amb l’única finalitat de perdre’l.


AMÉLIE NOTHOMB, dins de Biografia de la fam

Allunya't dels que viuen del patriotisme dels altres.

CONSTANCIO C. VIGIL


Per Ester Astudillo

Havia estat atzarós el seu naixement. Tan atzarós de fet com la seva concepció, i alhora miraculós, com igualment miraculosa havia estat la gestació fins al moment del terme. La mare -tampoc el pare, els avis ni els altres parents si n'haguessin estat al cas- no hauria apostat ni un duro perquè el seu ventre donés finalment fruit. Però contra tot pronòstic, en vaig sortir jo: en aquell moment precís que figura al revers del meu DNI, justament a 41,37 graus de latitud nord i 0,38 graus de longitud est, exactament on a ningú de la família, a la mare per començar, se li havia perdut res.

Fou una veritable catàstrofe que la mama hi anés a petar sense cap crit del destí: la mare no hi creu en el destí, és una dona molt del seu temps avant la lettre. Encara avui, 33 llargs anys després de la meva dissort, pateixo les desafortunades conseqüències d'aquella fatalitat. I és que aquell país és el bressol de la nostàlgia: tots els nascuts en aquella pàtria estem predestinats a una vida de melangia, estem abocats, per què no dir-ho com se’n diu comunament, a la pena.

Dic pàtria i faig mal fet, perquè ara us fareu una idea equivocada del que volia dir. La melangia de la terra d'on jo vinc ve precisament perquè tots els nacionals d'aquell país naixem apàtrides. Ves tu, quina ironia més grossa, però aquestes són les coses que té el destí, ja no em discuteixo més amb la mama per creure-hi jo i no creure-hi ella: naixem allí, ens bategen, ens registren, segueixen fil per randa el protocol civil que la gent entenimentada i pràctica segueix quan hi ha un infantament a la família perquè quan ens fem grans puguem tenir DNI, seguretat social i passaport... però som en essència apàtrides. Som apàtrides abans que humans, no és cap broma això: ho he comprovat amb tots els nacionals que conec –no gaires, per sort-; enteneu-me, no vull dir que en conegui pocs, sinó que conjuntament som, afortunadament, un grup poc nodrit. No sé què ho fa però és així, he deixat de buscar-li explicació, ni racional, ni divina ni tan sols paranormal.

I això que deia de la ironia, que em sembla que no ho he deixat prou clar: ves que no és irònic, que el fet de néixer en un indret determinat -diguem-ne pàtria en benefici del discurs- et faci apàtrida! Però no val a fer-hi càbales, ni a posar-se de cul: tenim una manca de sentiment nacional que els metges han batejat com la Síndrome del Patriota Deficitari (SPD). Perquè això sí que ho tenim: som pocs però ben avinguts, i intel·ligents i guapos com el que més. Tant que hem merescut fins i tot un nom propi!

No és que estiguem molt malalts, no, i ara!; podem fer vida normal. Vull dir que som nadons com qualsevol altre durant, posem per cas, els 2 primers anys de vida, ens alleten al pit els primers mesos i tota la pesca, ja m'enteneu. De fet, podem passar per gent moooolt normal fins a una certa edat, i n'hi ha que s'han dut el seu secret amb ells a la tomba -darrerament és més l'urna que altra cosa, però bé, aquest detall tant hi fa per l’afer que m’ocupa.

Les primeres dificultats vénen passada la primera infantesa, quan la mama t'explica els contes aquells que el príncep d'un país es casa amb la princesa del país veí i la princesa ho és d'una terra estrangera perquè a la seva terra ha de regnar un príncep que després serà rei. Perquè esclar, tenim tirada a preguntar: què vol dir país? I rei? I princesa? I les respostes que rebem resulten del tot incomprensibles. Més tard, quan a escola t'ensenyen tot allò de les fronteres , les colònies i les nacionalitats, és que no hi entens ni fava. Però fins aquí la cosa és prou fàcil: és un anar fent; has entès què cal que contestis a certes preguntes dels exàmens i saps que hi ha temes de conversa que més val evitar si no vols acabar sempre ficant-te de peus a la galleda.

Els problemes de debò apareixen amb l’afició pels esports de competició, sobretot, no cal dir-ho, pel futbol. No sé què té aquest esport que fa que la gent es torni ximple. Ni les dones ni els homes a ca meva tenim preferència per cap equip; bé, almenys a priori. Jo sempre defenso que el nostre judici és més assenyat i objectiu, però em prenen per boja i prefereixo no insistir i, si és possible, evitar els entorns tòxics. Per les Olimpíades del ’92, sense anar més lluny, vaig haver de fugir de ciutat perquè no suportava el neguit i el tràfec que em contagiaven els veïns amb aquelles vetllades interminables de tele cada vespre.

Jo, què voleu que us digui, mai no m’he considerat malalta; al contrari, he pensat en mi sempre en els millors dels termes: malastrugades les coordenades que varen marcar el meu naixement però fora d’això, una xica trempada que no perd ocasió de xalar i que ha sabut aprofitar quan el vent bufava de cara... i d’esquena. Però ves, des que he sabut que s’han empescat un nom per als de ca meva que no dormo tranquil·la: tinc DNI, passaport, estat civil, seguretat social i tots els ets i uts d’un ciutadà qualsevol, però trobo com si em manqués alguna cosa...

16 comentarios:

R.P.M. dijo...

Esa falta existencial, Ester, es lo que mueve y ha movido montañas. No hay que sentirse mal por ello. Aunque a menudo se manifiesta como algo realmente doloroso y es jodido de aguantar. Pero ahí estamos. Yo también tengo DNI.

Beatriz dijo...

Aahhhhhh, tienes DNI? No me digas? Y estado civil y toda la pesca? Eres de los que monta un circo y le crecen los enanos? Haberlo dicho, hombre, y montamos una ONG, o una conxorxa, la conxorxa dels enzes. Ahora que acabó mal el tipo. No convienen cierto tipo de asociaciones, que luego amanecen los dinteles con estigmas que sangran y es un marronazo. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen els que tenen enteniment.

Bessooooo;-)

Montllanes dijo...

Hola Ester, jo també tinc els ets i uts de qualsevol ciutadà, però els que habitem en aquest pais sense retorn hem de fer amb la falta existencial que la vida sigui creixement, acumulació de la veritat i de la saviesa, com diu l'Amélie. Encara que de vegades se'n vagin les forces intentant, explorant i arriscant-se.
Un petó,
Antonia

Mercè Mestre dijo...

Els meus veïns de Raticulín et saluden i es comprometen a guardar-te un o dos cràters a la costa per si hi vols anar de vacances quan t'agafis alguna dècada sabàtica.

Això de ser alocal de cos i nòmada d'esperit té la seva gràcia: d'entrada no et pots morir de cap infart patriòtic ni has de donar la vida per la pàtria ni per la màtria i t'estalvies un munt de pasta en entrades de futbol, roba per a banderes i altres signes identificaquè?

Ara, això sí, t'has de gastar tones i tones de saliva i paciència en explicacions als cretinencs de munt, cretinencs de mar i, sobretot, sobretot, fer un curs de llenguatge de signes internacionals per poder explicar a la seguretat social que tens la síndrome DATH (dèficit d'adscripció territorial i hiperterritorialitat crònica). Això o cantar-los la cançó de rabiosa actualitat "¿Dónde estará mi cràter?".

Òndia no, que tancaran els aeroports i no podrem fotre el camp!

Renova't el passaport per si les mosques...

;)

Carso dijo...

Vols dir que fora d’aquestes latituds i lentituds geograficoneuronals no pateixen el mateix mal?
Jo vull pensar que sí, que el meu mal compartit amb tu i, pel que veig, per bona part de les Veus, és un mal molt bo i sense fronteres de gps.
Vull pensar... però clar, el món no és com el penso, ni com el desitjo, disortosament.
M’han encantat les cites, jo us dono una altra que vaig sentir dir a Goytisolo citant a algú altre del qual no recordo el nom: “El laberinto es la patria de los que dudan” i a mi m’encanten els carrers laberíntics amb la seva roba estesa per tota bandera.

Beatriz dijo...

Buenu, veig que som un eixam menys poc nodrit que no em pensava.

Ja,ja, i qui farà de profe del curs, Mercè? Seràs tu la profa? La dona dels acrònims, la terminòloga per antonomàsia (mai millor dit, je je).

digues que sí, que em reservin un cràter allà. així podré vomitar sens complex de culpa quan em roti, envermellir i llençar exabruptes et al. Ara, que no em facin passar per cap duana, eh!, els teus col·leguis.

Petó a totes dues;-)

Beatriz dijo...

Mon cheri Carso, no m'atreveixo a hipotetitzar ni que sí l'és, el mateix mal, ni que no -oye, que no me sale el catalán contigo, tío.

Ohh, sí, mi patria es la duda. Pero es una nacionalidad muy jodida y muy cansada de llevar. Y con muy mala prensa entre quienes siempre lo han tenido todo claro, que se permiten escupirte a la cara sin ningún escrúpulo en menos que canta un gallo.

Y perderse en un laberinto da yuyu, a mí me da telele: me metieron en uno de esos de feria cuando era cría y quedé traumatizada, me eché a llorar en el suelo porque no encontraba la salida. Debí haberme cogido el ovillo de Ariadna pero era demasiado joven para eso. Snif! Anyway...

Merci, Carso;-)

paula dijo...

quiero hacer una previa:OLE!!!!,por todo lo dicho,incluso por lo comentado....que de genialidades a voces.
Dicho lo dicho, me viene a la cabeza una preciosa cancion,para mi una representación de la melangia(http://www.youtube.com/watch?v=pkKBtxRHYsY ),y la reflexión, de que el mar es más que un club....y ya sabemos todos donde desemboca , que universal luna lo marea y cúantas olimpiadas de los dioses se han celebrado allí je,je.
Una forta bessada compas.Muacks
PD)la gaviota es hembra y no se llama Pepe.

paula dijo...

Sé que ya la he citado alguna vez,pero no me resisto a la,para mi,brillante cita de la poetisa Tolba Phanem:"No necesito una garantía firmada para saber que la sangre de mis venas es de la tierra y sopla en mi alma como el viento, refresca mi corazón como la lluvia y limpia mi mente como el humo del fuego sagrado".

Beatriz dijo...

Paula!!! Welcome back, sister!!!

HipermegasuperXXLLL kisses;-)

José García Obrero dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
José García Obrero dijo...

La biografía del hambre es brutal, pero además recuerdo el pasaje que citas como de lo mejorcito del libro. La flor del emblema del país era el beleño y el himno una marcha fúnebre tocada con ánimo. En fin.
Pues sí, hemos debido de agruparnos los poquitos compatriotas de ese país en este blog. Y que así siga, que llegados a estas alturas de la película ya es muy difícil sentir extraños y dogmáticos apegos (aunque a veces tengamos la tentación de pensar que igual iba mejor la cosa. Como decía Cernuda "Siento esta nostalgia de otras vidas /quisiera ser el hombre común de alma letárgica/ que extrae de la moneda beneficio/ deja semilla en la mujer legítima / sumisión cosechando con la prole/ por pública opinión ordena su conciencia/ y espera en Dios, pues frecuentó su templo". Pero quiá,¡qué no!)

Petons a tothom

Beatriz dijo...

Sí, sí, me acordé de ti, claro, cuando leí lo del beleño!!! Sí, la marcha fúnebre, carallo! Sí que somos peña, pues. Al final va a ser cierta la máxima esa de 'dios los crea y ellos se juntan', jaja!

Esa cita de Cernuda creo que ya la habías citado, o al menos la he leído en algún sitio, y es buenísima. ¡Tantas gentes, tantas vidas y, a menudo, tan poco en común, aunque las apariencias no lo delaten!

Welcome to freaky-land. Muax for everybody ;-)

Unknown dijo...

¿On puc so·licitar el "potpassar" d'aquest país? Ester, mira que porto temps intentant dir el que tu acabes d'expresar tan acertadament. Sempre he sigut incapaç d'encertar amb les paraules exactes, tu les has trobades. Gràcies.
Nosotros sí que somos más que un club. En lugar de DNI, yo quiero un SIN (Sin Identidad Nacional).
Taluegooo.

Beatriz dijo...

Podem fer una proposta legislativa. Si arribem a 500.000 (!!!) signatures la podem dur al Parlament aviam si prospera, aj aj aj!!!

Carso dijo...

a mí me encanta lo del SIN!
ya tenemos 7 firmas!