jueves, 22 de febrero de 2007

Esperit lliure


Per Carla Santafè

Els arbres apareixien tan ràpidament com desapareixien, mentre la successió de camps vestits de flors i vida creaven, gràcies a la velocitat del cotxe, un sinuós ritme visual de tonalitats verdes, rogenques i marrons. A part del meravellós paisatge, només es veia alguna casa de tant en tant, a més de la pròpia carretera. Entre la bellesa de les terres gironines, el suau ronroneig constant del motor, i el jove sol primaverenc que m’inundava la cara i l’ésser, em sentia còmode i relaxada, reconfortada.

Amb esperit de nena contemplava el meu entorn, sense parlar ni escoltar, com si fos la primera vegada que em deixava absorbir pels regals que ofereix la generosa natura. És en aquests moments quan sento quelcom que deu ser allò que anomenen llibertat, perquè és en aquests instants quan l’ànim se m’eixampla més i més, omplint-se de pau i dolçor. És aleshores quan sembla que el límit amb allò que t’envolta sigui irreal, i que el cos no és pas un frontera amb l’exterior, sinó un punt més, una cèl·lula més del cos del món.

Un grup de motoristes es dibuixaren en el retrovisor. Primer semblaven un eixam d’abelles, i mentre s’anaven acostant vaig poder observar-los atentament: feien una pinya, units per una boira de despreocupada alegria. Anaven fent esses entre ells, i un concert de brams provinents de cada una de les Harleys posava banda sonora a cada kilòmetre que recorrien... Ens varen atrapar i encerclar, i per un moment vam ser rodejats per uns genets amb pell de cuir negre i cavall de plàstic i metall. Ells reien, cridaven, ens saludaven... com criatures plenes de vida quan juguen i despleguen la seva vitalitat. En contra del què se sol pensar, no vaig percebre per part d’ells ni prepotència ni ànim intimidador; senzillament, vaig notar que volien mostrar-nos la felicitat que sentien en aquell moment en fer ús del símbol de llibertat i rebel·lia que suposa el passejar amb Harley-Davidson. Les seves cares reflexaven la mateixa expressió que un nen quan exhibeix la seva tombarella. Després d’això, varen accelerar i varen desaparèixer, semblant de nou un grup d’abelles en la llunyania.

Una estona després, la set i les ganes d’estirar les cames van fer decidir-nos a parar en una estació de servei. Un cop vam aparcar, el mateix grup d’abans va fer acte de presència, estacionant la vintena de motos a prop dels assortidors de benzina. L’actitud era la mateixa d’abans: lliberal, desafiant i jovial. Vaig somriure’m a mi mateixa mentre comprovava el seu impacte en la gent: aquesta, o s’esporuguia, tot abaixant la mirada davant d’ells i accelerant el pas, o bé els clavaven els ulls a sobre amb fàstic i menyspreu. Una llàstima, perquè amb això denotaven que la majoria de les persones són altament influïbles pels clixés. Malgrat tot, a ells no els semblava importar gens ni mica.

Mentre estava fent cua per anar al lavabo, vaig coincidir amb dos d’ells. Com si fossin capaços de veure amb qui poden connectar i amb qui no, davant meu van iniciar una animada conversa de la qual en vaig ser partícip de seguida. Vaig acabar de convèncer-me que tenia més punts en comú amb ells que amb aquells que els defugen, si és que algun cop ho havia dubtat. I aleshores, de sobte i sense ells pretendre-ho, em van ensenyar una lliçó: un d’ells, un home d’una quarantena d’anys però encara amb l’esperit de la vintena, portava cosit a la jaqueta de cuir un pedaç, entre molts d’altres, que deia: “If I have to tell you, you will never understand”. Tot senyalant-lo, i amb un grandíssim somriure a la cara, li vaig comentar: “Gran frase! La prendré com a lema... Crec que em servirà quan parli amb molta gent...”, i ell em va respondre: “D’entrada, et servirà per acabar de comprovar amb qui pots parlar i amb qui no, a part de tocar els collons una mica, jeje...” Entre rialles ens vam separar.

Asseguda al cotxe, no deixava de pensar en la frase i en els motoristes. I mentre els camps, els arbres i la carretera tornaven a pintar capritxosos quadres, vaig fer-me una promesa que a la vegada era un desig: no em deixaria arrossegar mai per la vida i els valor socials, i sempre, sempre, em mantindria rebel i lliure, als vint, als trenta, als quaranta o als seixanta anys. Qui ho entengués hi connectaria de seguida, i a qui no ho entengués, li diria: “si t’ho haig d’explicar, vol dir que no ho entendràs mai”.

13 comentarios:

Anónimo dijo...

El que sí és un clixé és associar la imatge de un paio barbut sobre una enorme i sorollosa moto amb la noció de llibertat. És fácil, doncs, ser lliure si pots comprar amb diners guanyats no sent lliure una Harley, una caseta al camp, un 4x4, un quad, un yot o uns esquís. Sí, que n'és de fàcil tenir l'esperit lliure.

Carla dijo...

"si t'ho haig d'explicar, vol dir que no ho entendràs mai..." jejeje

Anónimo dijo...

la llibertat és una sensació, i no té res a veure en ser ric o pobre. Confondre llibertat i cartera és tenir un problema.

Marc Vintró dijo...

En relació a les paraules de l'anònim, la veritat és que m'han recordat una vella definició. Diu així:
Ressentiment: deformació dels valors en funció de les propies mancances.

Anónimo dijo...

!Mujer tenias que ser! y yo que me alegro compañera.Aunque reconoce,que el intemporal motorista,de sudorosa y negra camiseta...con olor a topicazo,perfectamente descrito, para los topicos de la libertad,que gozan de la libertad de opinar...podria haber llevado el letrero escrito en sus ojos,el ingles siempre suena a mensaje de coca-cola.
Carpe diem y gracias por compartir capturados momentos.
Paula

carlesrull dijo...

Llibertat i cartera no tenen res a veure, i encara es més idiota associar llibertat amb bens materials, tot i així és molt més fàcil "comprar" determinades sensacions amb la cartera plena, acceptem-ho. Es clar que la llibertat que un no s'ha guanyat no té el mateix sabor que la que un té quan l'ha suat.

Tammateix, "l'anónimo" té part de rao en el sentit de gran part de la llibertat que creiem veure és, en realitat, un constructe publicitari, una falsa sensació artificial vinculada a determinades associacions: una marca de motos, un whisky, un cotxe... Els adolescents es creuen lliures perquè vesteixen de determinada manera i amb determinades marques: angelets. El motero de cap de setmana se sent lliure portant un enorme símbol fàl·lic entre les seves cames mentre atrona el carrer: potser angelet. Jo em sento lliure inmers en la lectura o passejant pel camp: potser també angelet. Cadascú se sent lliure com vol, i és molt respectable, però a molts i moltes els venen amb massa facilitat la "moto" - jeje - de la llibertat de fàbrica.

Anónimo dijo...

¿Sóc l'única persona que ha llegit aquest text i ha gaudit de la fantàstica descripció que fa la Carla del seu viatge -trajecte, i d'aquesta sensació de connexió amb la Mare Natura?
En quant a l'anècdota, tant és si es tracta de "paios barbuts" -per cert Carla, parlant de clixés, també eren cabelluts?- o de qualsevol altra persona; és la connexió a la que fas esment l'important: un somriure, una complicitat. Ho saps i prou.
I parlant de llibertat, també he recordat unes paraules:
"Nadie es más esclavo que el que se tiene por libre sin serlo" Goethe
Vanessa, persona anònima.

Marc Vintró dijo...

Bé, abans de res, agrair-li el comentari a la Vanessa: començava a pensar que jo era l´únic que entenia el relat de la Carla com una qüestió de de simpatia i "connectivitat". Pel que fa a "l'anònim original", la veritat és que em callo. No m'agrada parlar amb desconeguts. I per últim, trobo interessant la reflexió que fa el Carles sobre el valor de les coses; malgrat tot, si he de ser sincer, no hi estic del tot d'acord. La veritat, l'experiència personal i la observació dels altres m'han dut a la conclusió que, en general, el valor de les coses no depèn tant de si han exigit o no esforç previ, sinó de si són o no valorades pels altres,especialment per la gent propera.

Anónimo dijo...

La verdad es que me he perdido entre tantos anonimos y aunque pensaba y pienso que opinar,equivalia a no ser un desconocido/a,estas dando algo de ti mismo,tratare de justificar, por si ,por eliminación, soy el”anonimo original”, mi escaso nombre al final.
Es una justificación muy poco literaria ,fruto de mi incapacidad de manejo con las tecnólogias....simplemente segui las instrucciones de una voz,que me condujo a estas páginas.
Ahora ya aclarado el posible malentendido y en una presentación formal ,de opinadores anonimos:Me llamo Paula,soy del gremio de currantes de la enseñanza,en sus niveles mas bajos de CI,escorpión con ascendente en sagitario,cerdo(con perdón) y con bastante mas edad que el motorista(47)...lo de mujer se sobreentiende como el valor......y confieso,que soy bebedora de palabras,incluso las acompaño con orujo blanco,para colmo fumo.
Simplemente decir,que mi opinión, unicamente pretendia halagar a Clara por dos motivos,que tienen mucho que ver con la tan mencionada libertad,el primero que esta narrado en primera persona y por una mujer,que no solo no sale corriendo de los angeles del infierno...sino que hace cola con ellos en el WC y además se acerca,eso huele de entrada a buena gente.
Segundo porque me lo he creido,lo he sentido y me hubiera encantado que el final de una hermosa percepción,que el puente entre dos sensibilidades,entre dos libertades de escoger hubiera sido una mirada....cuentista que es una.
Y ya sin la sospecha de desconocida,un abrazo Marc y a ti Clara que la vida siga sorprendiendote.

Marc Vintró dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
luba01@gmail.com dijo...

¡Hola Paula!
Primer, Gràcies per les teves paraules, i perdó si la teva opinió no s'ha entés com s'hauria, però és que encara que les opinions es puguin desvincular de les persones que les emeten, la veritat és que ara que sé qui ets em sento molt més propera a tu i molt més involucrada en les paraules que escrivim... A més, una mica de calidesa en el diàleg sempre és més agradable. Segon, que respecte al tema de tòpics i llibertat, sí que penso, com tu, que els clixés poden ser portes que falsegen la realitat, però com que van carregats de símbols a vegades aquests poden ajudar a sentir o a realitzar els desitjos que portem dins de l'ànima. No és que anar amb Harley et faci lliure, evidentment que no, però sí que és veritat que aquesta moto va carregada amb una simbologia de rebel.lia i llibertat que si bé pot ser falsa, també pot ser que un cert grup de gent la faci vertadera. Probablement aquesta gent és esclava de la seva feina la resta de la setmana, però com a mínim han agafat un "hobbie" no majoritari, i que la resta de la societat interpreta no molt positivament, precisament perquè no va acord amb la tipologia social majoritària. Aquest esperit d'anar en contra, de voler (i recalco el voler) sentir-se lliure de les pressions qüotidianes és més fàcil que t'aproximi a una jovialitat i a un esperit lliure que prendre coca-cola, més que res perquè la coca-cola no transgredeix res. Això és el que crec que té de positiu aquest clixé, encara que això no vol dir que tots els "moteros" siguin lliures ni bones persones. És aquest voler i aquest anar en contra el que et manté lliure i jove, sota la meva opinió, i personalment sempre em miraré amb més simpatia aquells clixés que realment siguin en essència més transgressors. Això no té a veure amb els diners, perquè l'esperit de rebel.lia pot estar en una Harley, que és careta, o en ballar, per exemple, que si no tens complexes no et costa ni un duro. De fet, he vist gent amb molta pasta molt més esclava que altres que no tenen ni un duro, perquè tot radica en com et prens la vida. I repeteixo: moltes gràcies per les teves paraules afalagadores, la veritat és que sempre senten bé. Per cert, em dic Carla, no Clara, jejeje!
Per cert, Vanessa, sento decebre't però no eren peluts! jejeje!
Ah! una última cosa: el segon anònim sóc jo mateixa, és que estava en un cíber i em vaig fer un cacau...

Anónimo dijo...

Un simple y elegido beso Carla...disculpa el disléxico fallo profesional.La calidez hace aun mas sinceros los halagos.
Paula

R.P.M. dijo...

Me gusta esto de los anónimos. Marc ha dejado al descubierto su talón de Aquiles -o sea, Carla-, y Carla sigue mostrando una especial sensibilidad que la distingue como persona. Me gustan estos compañeros de blog, sí señor.
Yo me voy un poco hacia la línea de Carles, en cuanto al tema de libertad, pero me quedo con la frase del motero, y alabo la sencillez y poesía con la que Carla cuenta estas cosas. En eso también forma una buena pareja con Marc. Nos veremos pronto, si cuaja la fecha propuesta.