Esperit lliure

Per Carla Santafè

Els arbres apareixien tan ràpidament com desapareixien, mentre la successió de camps vestits de flors i vida creaven, gràcies a la velocitat del cotxe, un sinuós ritme visual de tonalitats verdes, rogenques i marrons. A part del meravellós paisatge, només es veia alguna casa de tant en tant, a més de la pròpia carretera. Entre la bellesa de les terres gironines, el suau ronroneig constant del motor, i el jove sol primaverenc que m’inundava la cara i l’ésser, em sentia còmode i relaxada, reconfortada.

Amb esperit de nena contemplava el meu entorn, sense parlar ni escoltar, com si fos la primera vegada que em deixava absorbir pels regals que ofereix la generosa natura. És en aquests moments quan sento quelcom que deu ser allò que anomenen llibertat, perquè és en aquests instants quan l’ànim se m’eixampla més i més, omplint-se de pau i dolçor. És aleshores quan sembla que el límit amb allò que t’envolta sigui irreal, i que el cos no és pas un frontera amb l’exterior, sinó un punt més, una cèl·lula més del cos del món.

Un grup de motoristes es dibuixaren en el retrovisor. Primer semblaven un eixam d’abelles, i mentre s’anaven acostant vaig poder observar-los atentament: feien una pinya, units per una boira de despreocupada alegria. Anaven fent esses entre ells, i un concert de brams provinents de cada una de les Harleys posava banda sonora a cada kilòmetre que recorrien... Ens varen atrapar i encerclar, i per un moment vam ser rodejats per uns genets amb pell de cuir negre i cavall de plàstic i metall. Ells reien, cridaven, ens saludaven... com criatures plenes de vida quan juguen i despleguen la seva vitalitat. En contra del què se sol pensar, no vaig percebre per part d’ells ni prepotència ni ànim intimidador; senzillament, vaig notar que volien mostrar-nos la felicitat que sentien en aquell moment en fer ús del símbol de llibertat i rebel·lia que suposa el passejar amb Harley-Davidson. Les seves cares reflexaven la mateixa expressió que un nen quan exhibeix la seva tombarella. Després d’això, varen accelerar i varen desaparèixer, semblant de nou un grup d’abelles en la llunyania.

Una estona després, la set i les ganes d’estirar les cames van fer decidir-nos a parar en una estació de servei. Un cop vam aparcar, el mateix grup d’abans va fer acte de presència, estacionant la vintena de motos a prop dels assortidors de benzina. L’actitud era la mateixa d’abans: lliberal, desafiant i jovial. Vaig somriure’m a mi mateixa mentre comprovava el seu impacte en la gent: aquesta, o s’esporuguia, tot abaixant la mirada davant d’ells i accelerant el pas, o bé els clavaven els ulls a sobre amb fàstic i menyspreu. Una llàstima, perquè amb això denotaven que la majoria de les persones són altament influïbles pels clixés. Malgrat tot, a ells no els semblava importar gens ni mica.

Mentre estava fent cua per anar al lavabo, vaig coincidir amb dos d’ells. Com si fossin capaços de veure amb qui poden connectar i amb qui no, davant meu van iniciar una animada conversa de la qual en vaig ser partícip de seguida. Vaig acabar de convèncer-me que tenia més punts en comú amb ells que amb aquells que els defugen, si és que algun cop ho havia dubtat. I aleshores, de sobte i sense ells pretendre-ho, em van ensenyar una lliçó: un d’ells, un home d’una quarantena d’anys però encara amb l’esperit de la vintena, portava cosit a la jaqueta de cuir un pedaç, entre molts d’altres, que deia: “If I have to tell you, you will never understand”. Tot senyalant-lo, i amb un grandíssim somriure a la cara, li vaig comentar: “Gran frase! La prendré com a lema... Crec que em servirà quan parli amb molta gent...”, i ell em va respondre: “D’entrada, et servirà per acabar de comprovar amb qui pots parlar i amb qui no, a part de tocar els collons una mica, jeje...” Entre rialles ens vam separar.

Asseguda al cotxe, no deixava de pensar en la frase i en els motoristes. I mentre els camps, els arbres i la carretera tornaven a pintar capritxosos quadres, vaig fer-me una promesa que a la vegada era un desig: no em deixaria arrossegar mai per la vida i els valor socials, i sempre, sempre, em mantindria rebel i lliure, als vint, als trenta, als quaranta o als seixanta anys. Qui ho entengués hi connectaria de seguida, i a qui no ho entengués, li diria: “si t’ho haig d’explicar, vol dir que no ho entendràs mai”.