viernes, 11 de diciembre de 2009

VENJANÇA






Per Mercè Mestre



Avui, ahir, demà, la setmana vinent...
com organitzem el temps!

En quins calaixets, fitxes, carpetes,
i altres presons d’alta seguretat
classifiquem metòdicament
el que creiem que és un concepte,
un paràmetre, una mesura,
una criatura ensinistrable!

Amb quina alegria sumem minuts,
restem segons, multipliquem hores,
dividim dies, invertim anys!

I tanquem la bèstia en esferes,
la malferim en quadres,
en taules apaïsades,
l’exposem als ulls suïcides
del comprador,
als llavis primíssims
del col·leccionista,
a les mans tacades
de xocolata desfeta
del nen de casa bona
o al quinqui, al buscavides,
a l’estrellat de mala vida
que descelebra anys,
a l’àvia que compta enrere
i divideix melosament les hores
perquè ja no suma ni multiplica,
i només resta en veu baixa
petites llunes de crema
i sols de vellut negre.

Amb quina vanitat
especulem amb cronòmetres,
amb estrelles,
amb constel·lacions
de nits visibles, ordenades,
amb fuites de segons
mil·limetrats,
immòbils com papallones
dissecades a les vitrines,
al costat de copes
de plata triomfant.

Amb quina inconsciència
guardem entre fulls de llibre
les nostres flors de vida,
transparents i petites,
per recordar l’estricta forma
de la felicitat fresca, viva,
acabada de tallar,
convertida en instant,
en record d’instant,
en oblit d’instant,
en oblit d’oblit
al final.


Quin gust més salat tenen les hores
que no tornen!

Són fetes de mar, potser?

Quin adéu tan delicat d’ales!

Com s’esborren en el cel!

I després,
com enyorem els sorolls de fusta
de la darrera porta tancada!

Com sentim el buit,
la frustració, la ràbia
del caçador caçat!

Com topem amb la realitat
quan arribem al nucli!

Com apartem la vista!

Com dividim la mirada!

Com caminem cap enrere!

Com intentem fugir!

Però, felina,
sense anestèsia,
en la darrera mil·lèsima
de segon indivís,
la seva urpa definitiva
ens espera.




6 comentarios:

Beatriz dijo...

Les flors premsades entre lletra
són potser l'objecte real de
[la vida?
la marca del necessari oblit?
Són potser l'oblit de la marca?
El senyal per a un canvi d'estat
[imminent?
L'única prova incontrovertible
[que un dia vam ser vius?
O potser la prova que mai ho vam
[ser del tot?
Vestigis d'afers que s'esdevenen
[sempre en jardins aliens.

Pètals, urpes, agulles, copes,
[tigres,
objectes per a vitrines
on l'únic perfum
és el de naftalina.

Mira, xati, hem coincidit, perquè ahir, bueno, en el trànsit entre ahir i avui, o sigui, en un temps inexistent i indefinible, com el de cada segon exactament, vaig escriure un poemet relacionat amb això també.

Bua, bua, bua, que el temps passa irremeiablement, i sembla que era ahir...

Muacs muacs muacs, bon divendres;-)

Mercè Mestre dijo...

En resum: to be arna to be...

Bon vol de setmana, col·legui!

Lina Nafta

Beatriz dijo...

Jeje, anar tirant, arna, anar tirant. Amanece, que no es poco -el que no se conforma es porque no quiere, bla bla bla.

muacs muacs etc.

lina morgan

José García Obrero dijo...

Iba a mencionar a Jorge Manrique pero para no ser tan obvio recordaré a Lucho Gatica y su reloj no marques las horas porque voy a enloquecer...Tempus fugit. Ojalá tu poema no fuese una verdad como un puño o como una bofetada y se detuviese en el fin de semana el equivalente a un año.

Bon cap de setmana companyes de poemes.

R.P.M. dijo...

El tiempo, mi gran amigo, je je. Me gusta verlo pasar y hacer presente cualquier futuro, dejando atrás lo que ya no es. La Señora no tiene reloj y para Ella la espera es su única razón de ser. Pues que siga esperando. Me ha encantado Mercé.

Anónimo dijo...

Salve Mercè!
Els qui ens trobem pinçats entre les busques del rellotge et saludem... Però que ningú no aturi aquest carrousel!
Manel Q.