Per Mercè Mestre
Es treu els guants de làtex,
el somriure de làtex,
l'ànima de làtex.
Amb rutina de ceba tendra,
es desfà de capes i capes de bèstia,
de carn extrema,
flàccida, lenta,
de batec pervers,
etern, odiós,
de venes i venes
buides
inflades d'aire,
de palmeres,
d'huracans.
Farta de ser.
De no ser. Vampira.
De ser medusa
elèctrica.
Avorrida
d'agulles desesperades,
de verins,
de mentides.
Farta.
Es deixa caure nua
a terra, més avall del terra,
cansada, bruta de suor, de set,
d'horror,
més avall,
llença el preservatiu del cor
a la tassa del wàter.
Com un esperit.
Com un fetus.
Una gota de cera bull sota cada ungla,
sota cada parpella.
Una gota de no-res,
sota el seu somriure d'anilina
fals
de Gioconda índia.
15 comentarios:
Jo avui porto fins i tot la màscara d'assessina, bueno, més ben dit, la caputxa, i no me la penso treure en tot el dia. Així és que millor que ningú no es creuï amb mi, que duc perill. I a la butxaca del darrere dels texans un punyal tancat de sang escorxada.
I continua ploveeeeeeent! Puto dios creador, putos astros asesinos. Quan trobi una tassa de vàter hi tiro el cor, aviam si així faig més via per arribar allà on sigui que vagi.
Petons de botxí -a través del passamuntanyes;-)
Juax, así que sos vos la miserable boluda...
Bue, ja se sap, aquí hem de fer de tot per guanyar-nos les garrofes. Ara, quan arribis a casa, deixa el passamuntanyes i la blanca al paraigüer "y pega la vueeeltaaaa"
Diuen que els cors llençats al wàter tendeixen a evaporar-se, i ja saps també com s'ha enguarrat l'aire aquests dies amb les cendres islandeses...
No sé, potser és millor pitxar la tecla Esc i canviar de pantalla.
Petons en morsa des de l'Antàrtida (o era Pau Claris?)
No és poca cosa sobreviure als assassins i les assassines (amb 13 esses!) quotidians. I recorda el que deia noséqui: "el que no em destrueix em fa més forta".
Un petó, valenta.
Manel Q.
Cuanto desgarro de cebolla tierna que cae en capas y de latex envolviendo pálpitos. Desgarrador poema, Mercé, asesina de mentiras. Me ha dejado tiritando.
Un besazo.
uhuhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh b
no sé si estaréis de acuerdo conmigo, pero de un tiempo a esta parte se están dando dos circunstancias paradójicamente antepuestas: cada vez hacemos menos comentarios en el blog, pero por contra, en general el nivel de los post es altísimo. mercè, nos has regalado un poema de cine de intriga. si fuera un jamón le pondría las 5 Jotas!
ps: el comentario anterior es de mi hija. a media tarde cometí leer el blog con ella en brazos. tiene madera de escritora, o de pianista a lo carlos santos, porque se abalanzó sobre el teclado con el resultado que habéis visto. no está mal para 6 meses, no?
Elia tiene futuro. Ha construido un grito absolutamente roto. Hiriente. Ese uhhhuhhhh terminado con una b es...¡ma-ra-vi-llo-so!
Besos a tutti quanti.
Aquí les esses (de silenci, de serp) funcionen al contrari que les estrelles michelin: com més n'hi ha, més t'enverinen.
Gràcies, Manel, per no tenir-ne cap. Petó
José, tiritando escribí yo el poema. De verdad.
Hay corazones que reptan, te lo juro.
Otro besazo.
Això és massa, Èlia! Comentari d'angelet a un poema com aquest. Ets la mà innocent que bressola la tecla. Me l'han enviat els déus de l'Olimp, sense cap mena de dubte.
Un petonàs, bebita.
Óscar, nivelàs de filla 5 jotes! Quin criteri i quina visió crítica! L'hem de fitxar ràpidament per al bloc abans que el Carles Santos se l'emporti a fer bolos amb el piano, que ja saps com se les gasten els de Vinaròs...
Està claríssim que té gens pixeladets d'artista.
Una abraçada i felicitats per l'exposició i per les fotos, Òscar i José
Bueno, yo como siempre entro tarde, pero me apunto a la idea de Óscar respecto al nivelazo que están teniendo los poemas. De mucho nivel este tuyo, Mercé.
moltíssimes gràcies mercè! a veure si som capaços de portar-la a bcn!
Ooostres, seria un puntaso! Ja ens tindreu informats. A veure si hi ha sort i ho podem celebrar!!!
Gràcies Rufino, és el que té això de recitar enfilats a les cadires... (a tu se't veia molt alt, pecadol)
Una abraçada ;)
Publicar un comentario