viernes, 30 de abril de 2010

La Colometa




Per Mercè Mestre


Fa poc vaig llegir per segona vegada La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. Però no va ser una simple relectura. No ho sé, vaig sentir una commoció profunda, gairebé violenta, racionalment inexplicable, com si se'm trenqués alguna cosa per dintre. He llegit algunes obres de la Mercè, que sempre ha estat per a mi una autora propera, imprescindible, i, malgrat la fascinació que he sentit en llegir-les, cap d'elles no m'ha produït aquest xoc que vaig sentir mentre rellegia la història de la Colometa.


"I em va donar tot el que quedava d'en Quimet: el rellotge.

I vaig pujar al terrat a respirar. Em vaig acostar a la barana de la banda del carrer i em vaig quedar quieta allà una estona. Feia vent. Els filferros d'estendre la roba, rovellats de tant no servir, es gronxaven, i la porta de la golfa, pam, pam... La vaig anar a tancar. I a dintre, al fons, de panxa enlaire, hi havia un colom, aquell de les llunetes. Tenia les plomes del coll mullades per la suor de la mort, els ullets enlleganyats. Ossos i ploma. Li vaig tocar les potes, tot just passar-li el dit pel damunt, plegades endintre, amb els ditets fent ganxo avall. Ja estava fred, I el vaig deixar allí, que havia estat a casa seva. I vaig tancar la porta. I vaig tornar al pis."


La Colometa és d'aquells personatges que se t'enganxen a totes les fibres, se't fusionen amb els cartílags i ja és impossible no sentir teva la seva veu. És una veu que se't filtra lentament mentre vas bevent la història. Perquè és una novel·la líquida que et va plovent per dintre, primer suaument, després més fort, una mica més fort i més fort, fins que t'inunda i, al final, és un riu que t'arrossega. I no saps si nedes o t'ofegues, però alguna cosa et diu que, malgrat tot, si continues nedant, llegint, respirant el seu aire, sobreviuràs. Com ella. Que val la pena sobreviure per saber com continua la seva història, com continua la teva vida.


I també és una mirada. Contínua. Una mirada hipnòtica que s'apodera de la teva retina, que t'explica les coses d'una altra manera, que il·lumina detalls tan petits que ni sabies que existien, però són realment importants per entendre com som per dins, de quin material estem fets.


Ja no puc caminar per Gràcia sense sentir la seva veu, sense compartir la seva mirada, sense respirar l'aire que circula per aquelles pàgines, per aquells terrats. I això és absolutament cert. Sóc incapaç d'oblidar cap dels seus gestos. M'emociona profundíssimament cada petit moviment, cada pensament, cada matís nou del personatge, que no para i no para de créixer, que es va fent immens en la seva senzillesa, ple de sons en el seu silenci, atemporal en el seu present.


Sempre, sempre recordo aquestes paraules de la Colometa:


"I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè de suro, ho era jo. No perquè fos des suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."


8 comentarios:

Carso dijo...

Jo vaig arribar a la plaça del diamant des de la sèrie de televisió, recordo que em van captivar les escenes del terrat on la Silvia Colometa Munt pujava a buscar aire per respirar, o l’escena repetida d’ella pujant les escales de casa. Sempre passava els seus dits per uns dibuixos gravats a la paret, o per l’ou que inaugurava la barana, ara no ho recordo del tot bé. Després estava aquella altra escena, la del Lluís Quimet Homar fent-li l’amor i ella agafant-se a les barres del capçal, entre plaer i estranyesa, agafant-se a un lligam que la fixés a terra quan encara era de carn però el cos se li anava fonent en suro i tenia por, potser, de surar i sortir per la finestra lleugera amb el seu cor de neu.

Beatriz dijo...

Ara diré una bestiesa, però com que és veritat... no he llegit La plaça del diamant. Vaig llegir mirall trencat al BUP. I mooolt abans del BUP vaig veure primer la sèrie quan encara no hi havia TV3 -terra d'esdudella a la UHF dissabtes al matí- i després la pel.li. No recordo les imatges que tu evoques, Carso, probablement autocensura, què vols, era una nena. Però sí recordo, i això sent veritat tb és una bestiesa, que un d'aquells dissabtes que només jo mirava la tele, ma mare va passar per davant del televisor i fent-hi una repassada va dir quelcom com: aquesta dona, si en lloc de mirar-se tant el melic -devia ser quan es tapava ella i els seus fills amb diaris a sobre el llit- mirés més enfora i el món, no li passarien tantes desgràcies. I jo vaig perdre la mirada en un horitzó inexistent preguntant-me quina de les dues era que estava boja. Encara no ho he esbrinat.

Quan vaig arribar a BCN, de fet l'any abans en fer els tràmits per al meu allotjament, vaig estar per primer cop a la plaça del diamant -la meva amiga vivia en un cub a Menéndez Pidal alçada Pl del Diamant- i vaig saber que existia de veritat, no era només una excusa literària. Li tinc un carinyu especial a la plaça i a gràcia en general. No en va hi vaig viure, també en un cub, durant4 anys.

Gràcies, Mercè. M'has fet venir al cap records que tenia només latents. Muax muax;-)

Anónimo dijo...

Contava García Márquez que, després d'haver llegit en més d'una ocasió la traducció castellana, s'hi va atrevir amb l'original català. Ho explicava per evidenciar la fascinació que sentia pel text.
Una de les claus de la Rodoreda és la seva manera "d'explicar-nos" la vida:
"Amb els ulls plens d'aigua i de matinada anava nedant tot jo voltat d'aquella aigua que m'abraçava i que duia olor de tot: de neus de muntanyes i de tot el que el temps deixa en els vessants de les muntanyes: la claror de tots els dies, el sol de tots els dies, la lluna dels creixents i dels minvants, l'ombra de tots els núvols, el plor de tots els vents que van i vénen i el riure dels que són festejadors."(La mort i la primavera).
Una vegada més, recordar que el temps de la vida és l'única cosa que tenim.
Manel Q.

Mercè Mestre dijo...

L'adaptació de la novel·la que va fer Francesc Betriu per al cine i per a la sèrie de TV -més extensa que la pel·lícula- als anys 80 no estan malament, però com passa en general amb les adaptacions de grans textos, es queda més amb el "cromo" que amb la poesia i l'esperit de la història que va segregant com un fil de seda la protagonista.

El dibuix que sempre resseguia amb el dit la Colometa quan pujava l'escala de casa seva era una balança, símbol de l'equilibri que necessitava per sobreviure.

M'ha agradat molt la imatge final que has dibuixat, Òscar. Es podria pintar. Preciós.

Ester, xàtix, així que una mica més i som mig veïnes (en èpoques diferents, és clar), perquè jo ara també visc en els límits geogràfics de Gràcia. Mira per on, compartim barri.

Doncs molt malament, el comentari de la teva mare vull dir. Perquè precisament la pobre Colometa no tenia temps de mirar-se el melic, sinó tot el contrari, havia de lluitar per no buidar-se pel melic com quan treus el tap de la banyera.

I Mirall Trencat, ummmm, una altra meravella!!!!

(Terra d'Escudella no estava malament tampoc... molt kumba, però què vols, en aquella època!)

Gràcies, companys, per compartir records.

Aha, Manel, tinc aquesta novel·la pendent. Te la robo!

Molts petonassos a tots!!!

paula dijo...

Gracias Merçe,por recordar el brillo de la figura de la Colometa,para mis recuerdos un verdadero diamante.El de tu tocaya,fue uno de los primeros libros que leí en catalan y uno de mis primeros comentarios de texto,con franqueza,en un momento francamente malo...cuando los duros eran duros y calvos je,je.
Ahora franca y abiertamente querida compa...et dic que m'agradat moltissim,com totes les teves dones...em captiva com saps analitzar els personatges femenins i la teva tendra força...sensibilitat,sense sensibileria...i sempre complicitat brujeril,mes enllà del context.
Un último apunte,bueno dos je,je:
en un flash o tal vez por los diamantes ...me ha venido la imagen de la Audrey H.
y un reciente debate,donde daban la visión de la Colometa, como una mujer maltratada.Mi visión difiere...pero,queda lanzada.
Hala ya callo je,je...besitos XL paloma mia!!!!.

Mercè Mestre dijo...

Ai, brugiPaula! Quina sort, tenir lectors com tu: màgics i carinyosos. Així una escriu molt més motivada, carambitas!

Doncs sí que és una autèntica joia (en els dos sentits) aquesta novel·la, i discrepo completament de la hipòtesi del maltractament. No és una dona maltractada, la Colometa; és una dona sola, solíssima, d'una soledat immensa, còsmica, que s'endureix a força de cops.

Per cert, aquesta tarda, al Park Güell (com no) he començat a llegir La mort i la primavera, que és un altre diamant de la Rodoreda. Brutal. Te la recomano. Per déu, quina bèstia de la literatura, aquesta dona!

Petons com coloms.

José García Obrero dijo...

Preciós Mercé. Jo, com l'Óscar, havia vist la serie de nen i per mi descobrir la plaça del Diamant a Gràcia va estar tota una experiència. La Colometa te el ulls de Silvia Munt, dona físicament fràgil que amaga una força sobrehumana.
Fa poc temps li vaig regalar a una amiga la plaça del Diamant perque volia llegir a escriptors catalans i va ser el primer nom que em va venir al cap. Com sol succeïr, jo encara el tinc pendent i serà el proper llibre a devorar (gràcies al teu article).

Un petó.

Mercè Mestre dijo...

...I en Quimet té els ulls de mico i el somriure sorneguer d'en Lluis Homar. Un pinxo autèntic. Sí, s'ha de reconèixer que el càsting de mirades va ser excel·lent. A més, el posat de pepa total de la Sílvia Munt joveneta és de categoria. Es nota que abans d'actriu havia estat ballarina i coreògrafa i que domina perfectament l'expressvitat del cos.

José, ja em diràs si t'agrada l'original.

Un petó.