lunes, 15 de noviembre de 2010

Paris / París


The ceiling had a painting on it in our room in France
So we were living underneath some angels in a dance
My husband was not feeling well and so we went to bed
He woke up complaining of an aching in his head.

SUZANNE VEGA in ‘Honeymoon Suite’, from Nine Objects of Desire


By / Per Ester Astudillo


We came to the city
With no second thoughts.
It wasn’t a pleasure stay
And we’d been there already.
The heat wave was over now
So the domes and bridges and open spaces
And the Seine
Glistened under the rain and
The stride of those two idle wanderers.

Not a dream city in the least
In the late nineties;
Not the ideal setting for begetting a child.
It was cool and windy and busy
Getting into autumn,
And flea markets were run by dark Muslims
Spreading their goods on the wet tarmac unabashed,
who rode on the Metro for long hours
And spoke perfect French.

You took the pictures
Of the UNESCO venue,
La Sorbonne, la Conciergerie,
And of Pasteur’s and De Maistre’s birth homes
While I bored myself to death with workshops and case studies
And shyly shook hands with acrimonious academics
Of pronounced bosoms
And unpronounceable names
That never looked into my face
Or at my badge.

What a roaring seizure
When the woman at the check-in desk
Said on the phone ‘Je suis desolée'
Cause we wouldn’t get hot water in the shower.
That wasn’t very Parisian.
Nor the smelly racks in the built-in closet
We didn’t care to use.

Just our luck that the third day
We were cued on the noisette
To get a decent coffee at last.

We bought some French chocolates
By way of memento
At the Paki by the Êcole Militaire.
And that’s about as much as we kept with us from Paris that time.

* * *
Vam anar a la ciutat amb les idees clares.
No era una estada de plaer
i ja ens la coneixíem.
L'onada de calor havia passat
així és que les cúpules, els ponts,
els espais oberts i el Sena
brillaven i s’estremien sota la pluja
i els nostres passos de vianants mandrosos.

No era la ciutat que deien que era,
als darrers noranta;
ni l’escenari ideal per engendrar un fill.
Feia fresca i vent,
l’asfalt brollava amb la fressa
dels inicis de tardor,
i als encants hi havia només que musulmans foscos
amb un francès impecable
que estenien la mercaderia sobre el terra moll
sense cap pudor
després de passar-se moltes hores mortes al Metro.

Tu vas fer les fotos de la UNESCO,
la Sorbonne, la Conciergerie,
i les cases natals de Pasteur i De Maistre
mentre jo m'avorria soberanament
en tallers i amb l’estudi de casos
i encaixava amb timidesa les mans d’agris acadèmics
amb pits pronunciats
o noms impronunciables
que mai no em miraven a la cara ni al distintiu.

Quin riure quan la dona de recepció
ens digué al telèfon 'Je suis desolée'
perquè no teníem aigua calenta a la dutxa!
Allò no era gens parisenc.
Ni les lleixes amb olor de resclosit
de l'armari encastat que no vam voler utilitzar.

Fou bona cosa que el tercer dia
ens donessin per fi la clau
per aconseguir un cafè decent: noisette.

Vam comprar xocolata francesa,
com a souvenir,
al paquistanès vora l’Êcole Militaire.
És ben bé l’única cosa que ens en vam endur aquell cop.


7 comentarios:

Carso dijo...

podría ser la carta de Ilsa a Rick (o viceversa) en una versión amarga de Casablanca, como el chocolate de los paquistaníes.
buenos días, buenos lunes, buena semana...

¿y cómo fue por la otra capital?

Ester Astudillo dijo...

Non, non, cheri. La (otra) capital, en diciembre, no adelantemos acontecimientos.

A mí el chocolate amargo no me gusta nada;)

Ester Astudillo dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
Anónimo dijo...

Ha olvidado usted que un loco casi quiere tirar a su compañero desde un puente al Sena.

Ester Astudillo dijo...

Ah, mais non, cheri anonyme. Le fou du Seine, c'est une autre ocasion. Vous n'havais pas de memoire! Et Versailles, et la Bastille... Tout cette, c'est une autre ocasion ;)

Mercè Mestre dijo...

Viatjar amb les idees tan clares és com nedar amb un ferro a cada peu. On és l'alteració en l'ordre espai-temps?

Vols dir que le fou du Seine no era la folle du Seine? Recordo que fa mil anys hi havia una taquillera boja al metro de Pont Neuf. Però molt boja.

Aquí s'esta teixint un mapa de poemes de categoria. A veure el proper...

;)

Coooooom que no t'agrada la xocolata negra!

:|

paula dijo...

Bien está, que la ciudad de la luz tenga su sombra....tu poema, sister, la tiene y mucha en el amplio sentido del término...me ha encantao :))).Ji,ji esta versión de la peli podría interpretarla el Cargable i la Leg pa echar a correr.
Besazo XL