Yo creo que desde muy pequeño mi desdicha y mi dicha
al mismo tiempo fue el no aceptar las cosas como dadas.
A mí no me bastaba con que me dijeran que eso era
una mesa, o que la palabra ‘madre’ era la palabra
‘madre’ y ahí se acaba todo. Al contrario, en el objeto
mesa y en la palabra ‘madre’ empezaba para mí un
itinerario misterioso que a veces llegaba a franquear
y en el que a veces me estrellaba.
JULIO CORTÁZAR
JULIO CORTÁZAR
Per Ester Astudillo
amb la setmana temàtica
de Cortázar
Vaig llegir Rayuela fa més de dues generoses dècades, el primer –o potser el segon?- estiu posterior al meu exili de la casa paterna –o seria més apropiat dir-ne ‘materna’? Anyway, My parents’ home, o my family abode, que són fórmules molt més gràfiques, transparents i neutres, almenys gender-neutre, i que m’agraden més.
La veritat, no em recordo com hi vaig anar a petar, ni a Cortázar ni a Rayuela, perquè si fos per la universitat, encara ara espero que m’introdueixi en alguna temàtica o autor rellevants (tret, òbviament, de Shakespeare): el perquè de Rayuela i Cortázar integra la llista d’aquella infinitud de coses que saps i que eventualment esdevenen un must però que alhora ignores com et van esdevenir capitals. Més o menys com ocorre quan sento tonades musicals dels vuitanta i en segueixo el ritme, la melodia i fins i tot the lyrics!!!, i no puc evitar preguntar-me, perplexa, com redimonis les vaig memoritzar si en aquella època ni escoltava la ràdio, ni comprava cassettes o vinils ni, naturalment, existien encara els CD! Sens dubte, acabo necessàriament concloent, un dels molts misteris en l’organització de la ment i la memòria humanes. A propòsit de la qual cosa, sisplau, llegiu infra:
My brother distrusts the essential truth of memories [as is apparent in these words he wrote to me himself]: “That’s how things stand in my memory. But you no doubt remember them differently, and I don’t think much of memory as a guide to the past.”; I, [on the contrary,] distrust the way we colour them in. We each have our own cheap mail-order paintbox, and our favourite hues.
[…]
The French writer Jules Renard once speculated that ‘Perhaps people with a very good memory cannot have general ideas.’ If so, my brother [a mighty philosophy professor] might get the untrustworthy memory and the general ideas; while I get the reliable memory and the particular ideas.
Són cites extretes de la particular memoir –assenyalo, amb el vostre consentiment, la gens supèrflua ironia de l’ús del terme aquí per denominar el gènere literari- memoir dic, doncs, de Julian Barnes Nothing to Be Frightned of. Bé, no sé, potser, a tomb amb el dilema de Cortázar, Rayuela i la música dels vuitanta, em caldria decidir a quin dels dos grups establerts pel tàndem Renard-Barnes pertanyo jo: si a a) penya amb capacitat per generar idees abstractes i d’abast i rellevància generals però dotat d’una memòria d’escassa potència i/o escassament fidel, o a b) penya amb capacitat només per a idees concretes –diguem-ne, per pal·liar els possibles i indesitjables undertones despectius, de rellevància local- però amb una memòria no només elefantíaca en capacitat acumulativa sinó perfectament lleial als fets tal com s’esdevingueren (és això possible?). *Atenció, lectors, a les implicatures que es desprenen, a l’efecte d’aquest post, de l’assignació a l’un o a l’altre grup. (Hi ha també l'opció c), esclar, nominalment, ni a) ni b) apliquen, però aquesta, en honor a la preservació de la meva autoimatge, prefereixo obviar-la.)
En qualsevol cas, tant hi fa si m’incloc en el grup a) com en el b) com en el c): qualsevol hipòtesi que basteixi retrospectivament sobre l’origen de les meves nombroses perplexitats actuals (el cas és que vaig llegir Rayuela i que positivament recordo les melodies i les lletres de les cançons dels vuitanta, i això són fets incontrovertibles!) probablement resulti tan ad-hoc com està resultant de moment aquest post. En tot cas, disculpeu, sisplau; són aquestes reflexions banals i injustificades, induïdes per la lectura Barnesiana que ara m’ocupa.
La veritat, no em recordo com hi vaig anar a petar, ni a Cortázar ni a Rayuela, perquè si fos per la universitat, encara ara espero que m’introdueixi en alguna temàtica o autor rellevants (tret, òbviament, de Shakespeare): el perquè de Rayuela i Cortázar integra la llista d’aquella infinitud de coses que saps i que eventualment esdevenen un must però que alhora ignores com et van esdevenir capitals. Més o menys com ocorre quan sento tonades musicals dels vuitanta i en segueixo el ritme, la melodia i fins i tot the lyrics!!!, i no puc evitar preguntar-me, perplexa, com redimonis les vaig memoritzar si en aquella època ni escoltava la ràdio, ni comprava cassettes o vinils ni, naturalment, existien encara els CD! Sens dubte, acabo necessàriament concloent, un dels molts misteris en l’organització de la ment i la memòria humanes. A propòsit de la qual cosa, sisplau, llegiu infra:
My brother distrusts the essential truth of memories [as is apparent in these words he wrote to me himself]: “That’s how things stand in my memory. But you no doubt remember them differently, and I don’t think much of memory as a guide to the past.”; I, [on the contrary,] distrust the way we colour them in. We each have our own cheap mail-order paintbox, and our favourite hues.
[…]
The French writer Jules Renard once speculated that ‘Perhaps people with a very good memory cannot have general ideas.’ If so, my brother [a mighty philosophy professor] might get the untrustworthy memory and the general ideas; while I get the reliable memory and the particular ideas.
Són cites extretes de la particular memoir –assenyalo, amb el vostre consentiment, la gens supèrflua ironia de l’ús del terme aquí per denominar el gènere literari- memoir dic, doncs, de Julian Barnes Nothing to Be Frightned of. Bé, no sé, potser, a tomb amb el dilema de Cortázar, Rayuela i la música dels vuitanta, em caldria decidir a quin dels dos grups establerts pel tàndem Renard-Barnes pertanyo jo: si a a) penya amb capacitat per generar idees abstractes i d’abast i rellevància generals però dotat d’una memòria d’escassa potència i/o escassament fidel, o a b) penya amb capacitat només per a idees concretes –diguem-ne, per pal·liar els possibles i indesitjables undertones despectius, de rellevància local- però amb una memòria no només elefantíaca en capacitat acumulativa sinó perfectament lleial als fets tal com s’esdevingueren (és això possible?). *Atenció, lectors, a les implicatures que es desprenen, a l’efecte d’aquest post, de l’assignació a l’un o a l’altre grup. (Hi ha també l'opció c), esclar, nominalment, ni a) ni b) apliquen, però aquesta, en honor a la preservació de la meva autoimatge, prefereixo obviar-la.)
En qualsevol cas, tant hi fa si m’incloc en el grup a) com en el b) com en el c): qualsevol hipòtesi que basteixi retrospectivament sobre l’origen de les meves nombroses perplexitats actuals (el cas és que vaig llegir Rayuela i que positivament recordo les melodies i les lletres de les cançons dels vuitanta, i això són fets incontrovertibles!) probablement resulti tan ad-hoc com està resultant de moment aquest post. En tot cas, disculpeu, sisplau; són aquestes reflexions banals i injustificades, induïdes per la lectura Barnesiana que ara m’ocupa.
Bé, centrem-nos, Rayuela, Cortázar. Sou testimonis que he resolt que no sóc capaç de recordar per què hi vaig arribar, d’una banda, i que a més, qualsevol intent d’explicació pretesament legítima que faci –per via de les conegudes fórmules all-purpose del tipus ‘llegia publicacions literàries i estava al dia dels clàssics’, ‘tenia coneguts molt erudits’, etc.- resultaria tan fal·laç i ad-hoc, per molt intuïtives que semblin, com qualsevol altre. De forma que us demano, altre cop, que disculpeu el non-sequitur en el discurs.
Per ser fidel si no als fets almenys sí a la veritat, diré que el retorn a Rayuela, com podeu imaginar, no ha estat gratuït; m’adono ara, a més, que el record que en conservava era fals, allò que en psicologia se’n diu a false memory. I jo, veu ingènua i càndida, em pregunto: com pot ser fals un record? En el moment que emergeix la vivència adquireix carta de naturalesa, existeix. I és que el que és fals, òbviament, em replica la veu científica i saberuda de la darrera circumvolució orbitofrontal dreta, és la creença que l’evocació duu associada: que respon a un fet real incontrovertible, que és la petja mnemònica de quelcom que es va esdevenir indubtablement fora del cervell, en el buit que s’obre més enllà de l’horitzó de la vida psíquica. Vegeu a propòsit les línies tan apropiades que Barnes inclou en la seva memoir:
His beard [my great-grandfather’s, as I recall it] is not long and flowing as in cartoons of God, but short cut and bristly (I don’t know if the scrape of it against my infant cheek actually happened, or is merely the memory of an apprehension.)
*(Please note the non-italics. Non-italics my own.)
De manera que sí, a pesar de la paradoxa de l’edat i la memòria (en breu: que a partir d’una certa edat només són accessibles a la consciència els records més llunyans i no en canvi els més propers), la memòria és sens dubte, i en el més optimista dels escenaris, un poti-poti de caos i confusió. Fins a l’extrem que en un moment donat, si som prou desperts, no podem decidir si tal record respon a una mala experiència real del passat o senzillament a la por anticipada que l’experiència arribés mai a produir-se, com Barnes resumeix magistralment. Així és que ara us increpo: no caigueu, doncs, lectors, en la fal·làcia de creure-us el que més amunt he qualificat de ‘paradoxa’, com de fet se la coneix; no és sinó esperable –potser també desitjable- que la senescència desestimi els records més recents: com més edat en el moment d’imprimació del record, amb tota certesa més intricat el procés de gravació i, necessàriament, menys fiable:
Memory in childhood –at least, as I remember it- is rarely a problem. [...] Adulthood brings approximation, fluidity and doubt; and we keep the doubt at bay be retelling that familiar story, with pauses and periods of a calculated effect, pretending that the solidity of narrative is a proof of truth.
*(Please note the non-italics. Non-italics my own.)
I qui sap, doncs, si la meva nova intuïció, la meva perspectiva actual sobre la novel·la de Cortázar, que per cert no he rellegit, s’aproxima més a la realitat que l’antiga, vint-i-escaig anys després. En qualsevol cas sí que puc afirmar que he guanyat cert coneixement sobre els amplis espais que queden al descobert per la meva immensa ignorància:
If I called myself an atheist at twenty, and an agnostic at fifty and sixty, it isn’t because I have acquaired more knowledge in the meantime: just more awarenes of ignorance. How can we be sure that we know enough to know?
Quina és aquesta nova perspectiva sobre Rayuela i sobre el que (crec que) la seva lectura suposadament va representar per a la meva vida, psíquica o altra, ho deixaré, però, memory permitting, per a un proper post.
Per ser fidel si no als fets almenys sí a la veritat, diré que el retorn a Rayuela, com podeu imaginar, no ha estat gratuït; m’adono ara, a més, que el record que en conservava era fals, allò que en psicologia se’n diu a false memory. I jo, veu ingènua i càndida, em pregunto: com pot ser fals un record? En el moment que emergeix la vivència adquireix carta de naturalesa, existeix. I és que el que és fals, òbviament, em replica la veu científica i saberuda de la darrera circumvolució orbitofrontal dreta, és la creença que l’evocació duu associada: que respon a un fet real incontrovertible, que és la petja mnemònica de quelcom que es va esdevenir indubtablement fora del cervell, en el buit que s’obre més enllà de l’horitzó de la vida psíquica. Vegeu a propòsit les línies tan apropiades que Barnes inclou en la seva memoir:
His beard [my great-grandfather’s, as I recall it] is not long and flowing as in cartoons of God, but short cut and bristly (I don’t know if the scrape of it against my infant cheek actually happened, or is merely the memory of an apprehension.)
*(Please note the non-italics. Non-italics my own.)
De manera que sí, a pesar de la paradoxa de l’edat i la memòria (en breu: que a partir d’una certa edat només són accessibles a la consciència els records més llunyans i no en canvi els més propers), la memòria és sens dubte, i en el més optimista dels escenaris, un poti-poti de caos i confusió. Fins a l’extrem que en un moment donat, si som prou desperts, no podem decidir si tal record respon a una mala experiència real del passat o senzillament a la por anticipada que l’experiència arribés mai a produir-se, com Barnes resumeix magistralment. Així és que ara us increpo: no caigueu, doncs, lectors, en la fal·làcia de creure-us el que més amunt he qualificat de ‘paradoxa’, com de fet se la coneix; no és sinó esperable –potser també desitjable- que la senescència desestimi els records més recents: com més edat en el moment d’imprimació del record, amb tota certesa més intricat el procés de gravació i, necessàriament, menys fiable:
Memory in childhood –at least, as I remember it- is rarely a problem. [...] Adulthood brings approximation, fluidity and doubt; and we keep the doubt at bay be retelling that familiar story, with pauses and periods of a calculated effect, pretending that the solidity of narrative is a proof of truth.
*(Please note the non-italics. Non-italics my own.)
I qui sap, doncs, si la meva nova intuïció, la meva perspectiva actual sobre la novel·la de Cortázar, que per cert no he rellegit, s’aproxima més a la realitat que l’antiga, vint-i-escaig anys després. En qualsevol cas sí que puc afirmar que he guanyat cert coneixement sobre els amplis espais que queden al descobert per la meva immensa ignorància:
If I called myself an atheist at twenty, and an agnostic at fifty and sixty, it isn’t because I have acquaired more knowledge in the meantime: just more awarenes of ignorance. How can we be sure that we know enough to know?
Quina és aquesta nova perspectiva sobre Rayuela i sobre el que (crec que) la seva lectura suposadament va representar per a la meva vida, psíquica o altra, ho deixaré, però, memory permitting, per a un proper post.
